Poca cosa vas poder fer quan en Saiyd Pérez, de clara ascendència espanyola – marroquí, et va fotre una descomunal tonyina a la cara. A la sortida del bar McLaren’s tothom va quedar mirant-se la situació i ningú va fer el més mínim moviment per tu, llevat de les tímides veus dels teus amics. I no m’estranya, en Saiyd era un home fornit, de metre noranta llarg, amb prominents braços i cames de ciclista. La seva dilatada carrera en múltiples especialitats marcials el feien un contrincant molt dur, i la seva experiència en les diferents, i sanguinàries, guerres sub – saharianes, durant la seva època a la legió marroquí, no ajudaven a que fos un rival fàcil.
Sé que et vas plantejar tornar-t’hi, però encara que l’haguessis pegat amb totes les teves forces, el valent legionari magrebí no s’hagués ni immutat. M’agradaria poder-te donar la raó, però en aquest cas no la tens. Crec, sincerament, que no l’hi havies de dir moro fill de puta. I molt menys renegar del seu difunt germà. Tot i que crec que el què el va emprenyar més va ser la teva falta de respecte vers la seva dona. En qualsevol país del mon està mal vist tocar els pits d’una dona casada! Però el què em va sorprendre més no va ser tot el teu despotisme consumat, ni l’honor i dignitat amb què en Saiyd va aguantar, una darrere l’altre, les teves ofenses barates. No. Res d’això. El que més em va sorprendre va ser que l’afable, i per tots estimat, Saiyd no et va trencar, merescudament, la cara fins al cap de molt rato. Curiosament es va decidir a partir-te els morros quan tu, amb tot el teu savoir faire, vas deixar cinc euros de propina a la camarera. Suposo que això està molt mal vist al Marroc, o potser aquesta va ser la gota que va fer vessar el got. No ho sé. En tot cas t’asseguro que no tornaré a sortir mai més amb tu.
Em vas fer caure la cara de vergonya i, per si tot això fos poc, ens han prohibit l’entrada al nostre bar preferit.
Et un collons de cara dura.
Atentament David, el teu estimat fill.
0 Responses to “La Carta”