La Carta 3

Apreciats senyors de la DGT:

M’adreço a vostès no per qüestionar el seu treball, Déu me’n guardi, sinó per realitzar uns quants suggeriments que, crec, podrien ser molt útils de cara a la circulació general i la conducció en particular. Que consti que no pretenc discutir la seva labor, cosa que també podria fer, sinó ajudar per tal de que tot funcioni una mica millor del què funciona ara. M’explico

Em dic Aleix Caballeria i fa més de 7 anys que tinc carnet. Sé que no són suficients per considerar-me el millor conductor del món, tot i que si per inclourem entre els dos o tres millors (sempre des del meu punt de vista, es clar). Al meu currículum automobilístic hi figura de tot, des de multes d’aparcament, fins a positius d’alcoholèmia. Passant per infraccions de velocitat, accidents varis, avaries de tot tipus i, fins hi tot, l’atropellament d’un nen. Crec, per tant, que puc parlar amb la boca ben oberta a l’hora de donar consells i recomanacions, doncs he donat més diners a l’administració dels que em va costar el mateix cotxe. Paraula.

El cas, i allà on vull anar a parar per començar, és que hi ha una cosa que no entenc i que, espero, vostès em puguin solucionar i, si fa falta i ho veuen oportú, posar-se mans a l’obra amb la major celeritat possible. No entenc com l’home, que ha estat capaç d’arribar a la lluna, d’inventar el motor a vapor, el d’explosió, l’electricitat, les arts, innumerables teories físic-quàntiques, lliurar cruentes batalles o classificar pràcticament totes les espècies de éssers vius, no és capaç d’inventar una pintura per la carretera que quan plogui no rellisqui de mala manera. trobo, amb perdó, completament il·lògic que la pintura més relliscant de totes sigui la que s’usi per pintar les línies de la carretera. Em costa de creure que jo sigui l’únic que me n’hagi donat compte, però crec que és un problema fàcil de resoldre i, com he dit, no em crec que no existeixi un altre tipus de pintura més adherent. De veritat no s’han adonat que quan plou les línies blanques, dels passos de zebres per exemple, patinen una barbaritat? I diré més! si vas amb cotxe encara, ja que al tenir quatre rodes la cosa es compensa, però amb moto és pràcticament una mort segura. Agrairia que ho reflexionessin. És només un suggeriment. Però un suggeriment a tenir en compte

L’altra cosa que els hi volia comentar té a veure amb els semàfors. Trobo molt bé l’ús que se’ls hi dóna. De fet, crec que han millorat molt la conducció i simplificat les normes de circulació. Però crec que ara, després de tants anys de funcionament, ja es podria començar a suprimir el color ambre. D’acord que serveix per avisar quan un semàfor està apunt de canviar d’un color a l’altre, però crec que seria més fàcil que tots els semàfors canviessin amb la mateixa periodicitat. Posem-hi 10 segons. De fet, i per experiència pròpia, el color ambre només serveix per fer que els conductors accelerin per tal de poder passar si o si. És, en definitiva, una espècia de prolongació del color verd. Tot seria més fàcil només amb dos colors. Dos colors i canvis ràpids de l’un a l’altre. Verd, vermell, verd, vermell, accelera, frena, accelera, frena, pim, pam, pim, pam… A part, circulació al marge, prescindir de totes aquestes bombetes taronges (o LEDs actualment) suposaria un estalvi més que considerable. Estalvi d’uns diners que podrien servir, per exemple, per desenvolupar una pintura anti – relliscant (tot ens porta allà mateix). En definitiva, que la gent s’ha acomodat massa amb els tres colors del semàfor i crec que ha arribat l’hora de canviar. Passem de tres a dos colors. Així, d’aquí un temps, serà més fàcil passar de dos a un i deixar-ho tot amb un vermell permanent (al pas que anem)

Però el motiu de la carta no és només criticar. També vull aprofitar per lloar les excel·lències del nostre sistema viari, a anys llum de països considerats superiors, com ara França, Alemanya o Burundi. Per exemple, trobo genial la quantitat de sots i forats que tenen les nostres carreteres. D’aquesta manera s’evita que els conductors es despistin i s’adormin al volant. El fet d’haver d’estar constantment fent ràpides maniobres fa que conduir per les carreteres del país sigui un veritable repte. I el fet de que cada dia n’hi hagi de nous encara ajuda més a millorar, dia rere dia, la nostra capacitat al volant. Un encert en tota regla. També vull agrair la quantitat d’obres començades i inacabades que hi ha. Així cada viatge és una nova aventura. Mai saps per on passaràs, la monotonia conduint no la coneixem. Tant aviat passes per autovies de dos carrils, com per camins de terra de poc més de 2 metres d’amplades. Crec que es tot un luxe. Un encert que fa que no ens avorrim al volant i que cada dia coneguem més el nostre bonic país. Òbviament la combinació d’aquests dos factors és difícilment superable. Endavant, la idea és bona, només l’hem d’explotar un xic més. Què tal taques d’oli? O zones de claus? O potser obstacles, com pedres, fustes o mobiliari… En fi, només són idees.

Espero, i desitjo, que tinguin en compte els meus suggeriments. Només pretenc ajudar i, dintre del possible, corregir els petits errors que veig que fallen. Sense més dilació m’acomiado. Moltes gràcies per l’atenció. Estem en contacte. Per qualsevol dubte podeu posar-vos en contacte amb un servidor.

Moltes gràcies

Aleix Caballeria