La Carta 2

Benvolgut Ministre d’Educació;

Em sap molt de greu, però no sé el seu nom. La veritat és que el ministeri d’educació el tinc bastant oblidat, i més des de que ja no estudio.  Tot i això sento la irrefrenable necessitat d’adreçar-me a vostè per comentar-li un parell de temes que fa temps que em ballen pel cap. És probable que no sigui competència seva, de ser així agrairia molt que m’adrecés al ministeri o consellaria pertinent. Sense més preàmbuls em disposo a exposar-li els temes.

Com a primer punt m’agradaria comentar-li un petit suggeriment sobre el nostre bonic, i nostrat, idioma.

Quan estudiava història de la literatura catalana, o català a seques, sé que més d’una vegada m’havia parat a pensar en l’evolució de l’idioma.  ¡Osti! Era apassionant veure com a mida que passaven els anys, els lletraferits escriptors anaven polint i retocant el català. Era un idioma en moviment, un idioma dinàmic podríem dir. Sempre hi havia expressions per canviar, signes de puntuació millorables o lletres que necessitaven estranys barrets. Estic parlant, òbviament, del català escrit. El parlat és un altre tema.

Doncs trobo, i amb tot el meu respecte l’hi dic, que fa temps que l’idioma sens ha estancat. Sé que no es tracta d’una carrera (o competició), però veig que el català, tal i com està, té bastants errors i que, al ritme que anem, no els corregirem. Sé que el país ara mateix té problemes més importants que aquest, però ho anem deixant passar i considero, i repeteixo que l’hi dic amb tot el meu respecte, que ja començaria a ser hora de posar fil a l’agulla.

Així que, modestament, l’hi envio una petita llista amb tots els canvis que necessita l’idioma de manera relativament urgent.

• Tenim masses vocals. Que si vocals neutres,  vocals febles, fortes… Un caos. Proposo deixar-ho amb 4: a, e, i, o. I ja està. No en fan falta més. Òbviament estic parlant de a l’hora d’escriure, parlar ho seguirem fent com sempre. Oblidem-nos dels accents i dièresis d’una puta vegada. Deixem de pensar si una paraula acaba amb a o e.  Oblidem-nos de les normes absurdes dels verbs conjugats. A, e, i í o, no en fan falta més per escriure. La u la trec perquè es molt lletja.
• A partir d’ara es poden apostrofar totes les paraules, independentment de la lletra amb la que comencin i del gènere que tinguin. Tot apostrofat.
• Tenim masses lletres per els mateixos sons. Necessitem, des de ja, que les esses, doble esses, ces i zetes passin a representar-se com una sola S. La ce trencada la mantinc perquè mola molt.
• També hem de treure la F. És una lletra lletja.  Un festuc passa a ser un estuc, una forquilla passa a ser una orquilla i un fanal passa a ser un… Oh wait…
• B i V. Salta a la vista que, a hores d’ara, ningú les pronuncia diferents, així que simplifiquem-ho tot i deixem que només es quedi la B. A tomar pel cul la be baixa dels pebrots (amb tot el meu respecte l’hi dic)
• G i J. El mateix que les bes, amb una fem. Tant per tant la jota, que així podrem seguir celebrant el gran Sant Jordi i no el modest Sant Gordi.
• La W, pel que les fem servir, també la podem treure.
• La C i a Q a partir d’ara passen a ser K. Així donem valor a una lletra que tenim molt abandonada i de pas simplifiquem.  El que se’n diu matar dos pardals d’un tret, eh.
• I ja per acabar, el canvi més evident de tots: la H. Fora. No tardem ni un minut més en mantenir la lletra més inútil de totes. Sobretot per nosaltres, els catalans, que no la necessitem ni per fer el bonic soroll de la lletra ics.

Aquests són els punts més urgents a canviar del català. D’aquesta manera l’abecedari quedaria de la següent manera: A, B, Ç, D, E, I, J, K, L, M, N, O, P, R, S, T, i X. Crec, sempre des de la modèstia, que és un pas necessari i, sobretot, còmode.  I es que escriure bé amb català costa (costava) molt, no?

I ara passem al segon punt, molt més ràpid però també molt més difícil.

M’he estat fixant que l’anglès és un problema que arrosseguem des de fa molts anys. Sé que és un idioma important, però també sé que la capacitat dels catalans per aprendre’l és més que qüestionable. Per tant proposo un compromís fàcil: nosaltres aprenem anglès i, a canvi, els anglesos es comprometen a pronunciar-lo tal i com l’escriuen. Sé que serà difícil, però tots hi sortirem guanyant. A més a més, segur que tots els països hispànics del món es sumaran a la proposta. Ho deixo sobre la seva taula.

I ara, com que sóc conscient que deu tenir molta feina, m’acomiado. Fent servir, això si, els canvis que l’hi proposo. Espero que en breu estiguin en vigor.

Motes jrasies per llejir la meba karta. Estik a l’espera d’ona konfirmacio, tot i ke praktikament ho dono per et. Sense mes dilasio em despedeixo. Aprofito per aegir una norma a les ke abans li mensionaba: treiem tambe totes les lletres de inal de paraola ke no sonin. Nomes an ke merder (merde).

Atentament

Aleix kaballeria

PD: Començo a adonar-me que potser els canvis que demano no me’ls he pensat gaire…