L’homosexual afònic

I avui, quan has arribat a la feina, tard com sempre, tothom s’ha quedat sorprès de la teva veu afònica i ronca. Molt allunyada de la que tenies divendres passat, abans d’un cap de setmana que, se’ns dubte, per tu ha estat molt llarg.

El cap del departamanent, mentre es feia un cafè dolent de la Nespresso, t’ha demanat entre rialles que què et passava a la veu. Si havies sortit de festa o havies anat a veure el futbol al camp. Davant de tota la redacció, alguns fent el cafè, d’altres menjant galetes “principe”, t’has esplaiat en una resposta que, sincerament, no era gens necessària. I molt menys un dilluns a primera hora.

Crec que has començat la història parlant de que era dissabte a la nit, estaves sol a casa i no sabies que fer. Per no passar un altre cap de setmana avorrit, menjat crispetes i mirant alguna pel·lícula antiga i dolenta del canal 8, vas decidir sortir a donar un vol per la gran Barcelona.

Perdut per l’eixample, dissenyada per un magnífic i alcoholitzat Cerdà, vas acabar, sense saber com, en un bar de mala mort anomenat “Sal i Pebre”. Un lloc gris, fosc, brut i fred, però amb la temptadora oferta de dos cubates al preu d’un. Després d’un parell de Vodkes amb llimona vas adonar-te de que, sospitosament, el bar estava tot ple d’homes, la majoria dels quals duien bigotis frondosos, samarretes ajustades i pantalons de pitillo. Les sabates Múnich abundaven, tot i que algun despistat encara portava Converse, d’aquelles incòmodes de més de 50 Euros. Tu, vestit amb poques ganes, destacaves tant poc que donaves la volta al marcador, convertin-te en la més preuada presa del local abarrotat d’homes sospitosos.

Recolzat a la barra, mentre demanaves la segona ronda de vodkes, ara amb taronja, vas ser sorprès per un professor d’universitat que, matemàtiques al marge, ja duia alguna copa de més. després d’una conversa banal, en la que us vareu presentar educadament entre bromes pròpies de borratxos, vas ser convidat a una festa més “privada” en el selecte local Rectum, del que, val a dir, mai n’havies sentit parlar. Com que l’alcohol ja començava a afectar-te la sang no et vas haver de pensar massa la resposta. El Rectum estava a tant sols deu minuts caminant, perdut en algun petit carrer perpendicular al cèntric Casanova. Tu i en Boris, d’origen més que dubtós però amb un bigoti que tombava d’esquena, vareu escurar les vostres darreres consumicions i vareu marxar decidits cap a nous ambients.

Caminant pel carrer ja vas notar quelcom sospitós. En Boris era molt més carinyós del que solien ser la majoria d’homes amb tu. Fins i tot vas notar com, en més d’una ocasió, la seva mà es desplaçava cap al final de la teva esquena. Els dos anàveu borratxos, així que no hi vas donar massa importància. És més, tu també jugaves al seu joc, i de tant en tant l’acariciaves tot juganer.

El Rectum no era exactament el què esperaves. No tenia una gran entrada, no hi havia gent fent cua, no hi havia porters i, per no haver-hi, no hi havia ni finestres. Una petita porta de fusta, vella, comunicava amb un interior que no sabies pas del cert si volies conèixer. Però abans de que poguessis rectificar la teva decisió, en Boris va obrir la porta d’una volada i et va convidar a entrar amb un somriure d’orella a orella. No vas saber dir que no i, bastant tocat per les consumicions gratis, vas enfilar el petit esglaó que separava el mon real d’una bogeria per tu encara desconeguda.

Passada la porta de fusta hi havia un petit rebedor, amb una minsa llum vermella i una màquina de condons. Al lateral hi havia una petita finestreta on una dona, maquillada en accés, guardava la roba dels començals. Al fons hi havia una altre porta, metàl·lica aquest cop, i amb un nombre considerable de panys i forriacs. En Boris va saludar la Magda (com a mínim així s’hi va dirigir) i, sense cap mena de vergonya ni complex, va deixar-li la jaqueta, el jersei i la samarreta de tirants que portava. Tu, sorprès, vas preguntar si també t’havies de treure la roba per entrar. En Boris, carinyosament, et va dir que millor que si, ja que a dintre feia molta calor i que així estaries més còmode. Sense saber ben bé el perquè de tot plegat, vas treure’t el teu Jersei verd, la teva samarreta Quechua i la inconfusible samarreta limperi que sempre portaves, com a bon previsor. En Boris va picar tres cops la porta metàl·lica. Immediatament es va obrir, escapant-se una enorme quantitat de calor, llums tènues i una música ensordidora.

El Rectum era un forat amb totes les lletres. Les parets estaven encoixinades, hi havia moqueta per a tot arreu, amb prou feines si hi havia mobles, i tot estava ple de portes i passadissos foscs. A l’ambient es flairava la sempre coneguda olor de cocaïna i de fons et va semblar sentir gemecs. Mentre t’acostumaves al lloc, tant diferent del teu sofà i de les teves crispetes, va arribar en Boris amb unes provetes plenes d’un estrany líquid verd. Després de veure-te-la vas notar com et cremaven les entranyes, com les púpiles se’t dilataven i com els músculs se’t relaxaven. Els llums de colors semblaven àngels ballant al ritme d’una música que ara, després de l’estrany brevatge, havia deixat de martellar-te les orelles. En Boris, més carinyós que mai, et va fer un petonàs digne de pel·lícula romàntica i, xiuxiuejan-te a cau d’orella, et va dir si volies passar a una sala vip. Encara enlluernat pels llums, i per com estava anant tot aquella nit, vas notar com en Boris et fotia mà al paquet sense cap mena de vergonya. Sense pensar-t’ho ni un moment vas dir-li que ja tardàveu en anar a la sala Vip.

Voltant pels passadissos foscs, agafat de la mà d’aquell pervertit, vas poder veure, entre la negror general, com un reguitzell d’homes nuus gaudien donant-se plaer anal en tota mena de posicions. Alguns ajupits, d’altres agenollats, també de quatre potes i fins i tot recolzats a la paret. Alguns portaven cenyits vestits de cuir amb els seus enormes membres erectes a l’aire. també vas veure, per primer cop, les posicions més obscenes i degradants que mai t’haguessis pogut imaginar. No hi havia cap dona en tot el local, tot i que alguns dels homes, extasiats per la cocaïna, l’alcohol i les vexacions vàries, cridaven com veritables fèmines en zel. Et va semblar conèixer el teu veí del quart primera, despullat i agenollat entre cinc o sis homes dempeus, que, gràcies a déu, no vas arribar a veure que l’hi feien.

De sobte en Boris es va aturar. Va apartar una parella d’homes negres, de més de dos metres, que, sense cap mena de pudor, havien escollit la, vaig deduir que nostra, porta per dur a terme els seus actes més primaris. Mentre marxaven vas notar com els seus membres, suats i durs, fregaven la teva esquena. En Boris va obrir la porta, et va donar un altre brevatge, groc aquest cop, i, de mala manera, et va fer entrar en una sala completament fosca.

Amb dures penes recordes re del que va passar dintre d’aquella sala de tortura. Només tens vagues imatges, difuses, de com entre tres o quatre homes et van treure la roba i, mentre et subjectaven de mans i peus, s’anaven tornant per donar-te per darrere. Recordes, també, com la sang brollava del teu recte entre crits i rialles. En Boris, molt diferent del que havies conegut al “Sal i Pebre” va ser l’últim en passar pels teus baixos i, amb tota la seva força, et va acabar de desgarrar mentre tu suplicaves perquè allò s’acabés. Després, vas notar com tots, alhora aquest cop, ejaculaven sobre teu que, entre sang, crits i vòmits, res vas poder fer per defensar-te.

Sense saber molt bé com, et vas despertar a casa teva. El llençols estaven ensangrentats i tu, amb un mal de cap com mai havies tingut, no et vas poder ni moure. De reüll vas veure una targeta sobre la teva tauleta. Tal com sospitaves, era un targeta del Rectum on hi posava “Segur que repetiràs”.

Quan has acabat la història, i tot remenant el cafè amb llet que t’acabaves de fer, has vist com tots et miràvem completament descol·locats. El cap de departament ha deixat caure el cafè a terra, la secretària, un cinquantona molt bona dona, ha hagut d’asseure’s un rato per no caure de cul a terra. Alguns han marxat sense mirar-te a la cara, i els que ens hem quedat al teu costat no hem sabut que dir-te. Quan has dit que el cap de setmana que ve potser hi tornaries hem vist clarament que la teva vida no funciona i que estàs realment malalt. Has marxat caminant amb les cames ben separades, i aguantan-te a les parets per no caure.

Encara estàvem intentant pair el que ens acabaves de dir quan, de sobte, t’has girat i ens has convidat a anar-hi algun dia tots junts. Després d’uns segons immòbils tots hem tornat a la feina, posant absurdes excuses i donant respostes incoherents. Avui ningú més ha sortit a fer el cafè i, sincerament, crec que passarà molt temps abans no hi tornem. Collons amb el maricon!