Recordo perfectament el dia que es va morir el meu avi. Va ser un dia rar. Molt rar, de fet. Trucades constants però previsibles, visites inesperades a tota hora, familiars plorant per casa, parents que feia temps que no veia i, sorprenentment, una remor incessant,i inexplicable, d’armaris que s’obrien i es tancaven. Com que el meu germà era petit, jo, sense ser molt gran, vaig haver d’exercir, per primera vegada, com a bon padrí que mai he estat. Sort que els meus avis de Montesquiu van arribar previsors a socorre’ns (a mi i al meu germà).
El meu avi feia temps que estava malalt. Jo, però, mai en vaig ser plenament conscient de l’embargadora de la malaltia i, de fet, els records que tinc d’aquella època, a part dels dies de la seva mort i enterrament, són tristament bonics. Suposo que la meva innocència, pròpia d’un nen, va fer que visqués aquella situació d’una manera molt diferent a com la van viure els meus pares, tiets, avis o família més directa.
Recordo, també, l’hospital on estava ingressat en els moments finals de la malaltia. Era l’Hospital de la Santa Creu de Vic, un hospital que, precisament en aquell moment, complia sis-cents vint-i-cinc anys. Tant ens va afectar la magnitud de la xifra que ara, de tant en tant, encara ho recordem amb el meu pare. Sé que ens feia molta gràcia, i de fet encara ens en fa, que l’hospital on va anar a morir el meu avi fos més vell que el descobriment d’Amèrica. Tant putes que es creuen aquests americans…
El centre era vell i passat, tanmateix tenia un encant i una majestuositat colossal. Les parets antigues de pedra es creuaven, subtilment, amb els nous envans de guix dolent. A l’entrada hi havia un arbre molt gran que, si mal no recordo, el meu altre avi feia servir d’exemple per recordar-nos la importància de podar les arrels a mida que els arbres van creixent. Això ho deia per justificar els retards i complicacions que tenia la construcció del pàrquing lateral de l’hospital, en aquell moment en obres. Coses d’avis… Les habitacions eren sòbries i elegants, i el servei era exquisit. Els cadàvers es guardaven en un petit tanatori, situat als soterranis de l’edifici. Això, però, no ho vaig descobrir fins l’últim dia.
Recordo les hores abans de l’enterrament. Estàvem tots a l’hospital, la família, amics i gent que no havia vist mai de la vida. Tothom volia entrar a presentar els últims respectes a l’avi. Jo, a l’ombra de l’arbre d’arrels emprenyadores, em preguntava com devien ser les esqueles del meu difunt avi. Estava acostumat a veure les esqueles dels morts als establiments del poble i, no sé perquè, em feia certa gràcia veure la del meu avi. Però, com ja he dit, el dia va ser molt mogudet i, per a o per be, no vaig sortir al carrer d’en tot el dia.
L’espera va ser molt llarga i, sense cap nen ni ningú que estigués per mi, vaig avorrir-me de mala manera. Per fi, al cap de moltes hores, es va carregar la caixa al cotxe allargat i negre, i vàrem poder marxar. De camí cap a Sant Joan, que des de Vic, en “aquel entonces”, hi havia un tros, em vaig distreure mirant la corrua de cotxes negres i cars que seguien el Jeep del meu pare. Sant Joan estava de dol, almenys per mi, i em va semblar especialment trist i apagat, molt més que de costum. Al mil·lenari monestir de la vila, on feia poc hi havia fet la comunió, s’hi estaven esperant centenars de persones.
Crec que mai havia vist semblant quantitat de “trajes” i vestits negres. No recordo exactament qui hi havia, però sé que no vaig reconèixer pràcticament a ningú. Hi havien elegants anglesos, finets francesos, sorollosos italians, feréstecs russos, prepotents americans i un llarg etcètera d’estrangers. Entre varis homes, amb mon pare i mon tiet al capdavant, van transportar la caixa, a les espatlles, des del cotxe fins al interior de l’església. Estava tot ple de gent, fins hi tot em sembla recordar algunes càmeres de televisió, tot i que la memòria potser em falla. Jo seia a segona fila, al costat de la meva cosina, que feia dies que plorava, i recordo com darrere meu s’estenia una ufanosa catifa d’ulleres negres i jaquetes encara més negres. Una imatge que tindré gravada per sempre més.
El què més recordo, però, de tots aquests dies rars, és el moment de la cerimònia, amb el meu avi de cos present, al bell mig del passadís, i el capellà de rigor entonant oracions sense cap ordre aparent, o això em semblava. Els germans del meu avi portaven estona neguitejant i el meu pare semblava més nerviós que de costum. A mi, no sé perquè, em suaven les mans.
De sobte, i sense previ avis, una operació conjunta entra la Interpol, la DEA i la Mosad, va irrompre en la cerimònia. Quan tots els comensals es van girar, per mirar que passava a la porta de fusta principal, van entrar, per les finestres d’alabastre, més agents, aquest cop lligats amb cordes i portant imponents màscares de gas. Sense saber que estava passant, recordo com ma mare ens va agafar pel braç, a mi i a la meva cosina, i, entre el gas lacrimògen i els primers trets, ens va estirar fora de la nau, camí del santíssim misteri i la rectoria. Les dones i els nens ens varem poder escapar fàcilment, però els homes, ben vestits i mudats, no van tenir més remei que treure les armes i embolicar-se en una disputa èpica contra els agents, molt més nombrosos i ben armats. Des de el passeig es podien sentir les disputes eclesiàstiques, els crits dels ferits i alguna que altra explosió. Els bancs servien de trinxera i fins hi tot el retor, molt amic de la família, va haver d’entrar en acció amb la seva retallada.
El resultat va ser desastrós. 150 ferits, entre agents i parents, una vintena de morts (sense contar el meu avi), enormes danys materials i més de 250 detinguts. Tothom va haver d’anar a prendre declaració. Jo, com a nen petit que era, no vaig entendre molt bé el que passava, ni perquè el meu avi, un home humil i modest, amb el seu hortet i les seves cosetes d’avi, havia despertat tant merder. Ma mare em va dir que ens tenien mania i que la nostra família no havia fet re. Potser si que tenia raó, però ara, més entrat en anys, segueixo trobant molt rar que la DEA, la Interpol i la Mosad decidissin col·laborar només per la mania que podien tenir contra algú. I encara trobo més rar que cap dels involucrats en el tiroteig passessin més 3 o 4 dies a la presó.
Des de la mort del meu avi la meva àvia sempre té gent a casa. parlen de molts temes i toquen moltes tecles. Tothom la tracta amb respecte, i és molt poca la gent que té el privilegi de parlar-li directament. Alguns es refereixen a ella com La Mamma, o la Commandatore. Suposo que tot això deu venir de multimilionària herència que ens va deixar el meu bon avi. Era una bona persona i no entenc el que va passar el dia del seu enterrament. Però encara entenc menys perquè el meu avi tenia més de deu mil milions de pessetes al banc. Suposo que era una persona estalviadora, com la majoria de la gent gran.
El que deia, coses que mai oblidaré.
Sublim com sempre. M’ha agradat l’inesperat canvi brusc de la historia, l’inocencia amb que el protagonista la narra i… les “coses d’avis”, jeje.
Salut!
Un lector.
An fascinating discussion is worth comment. I believe that you must write a lot more on this topic, it may not be a taboo subject but generally individuals are not adequate to speak on such topics. To the next. Cheers
faire confesser leurs malades), angewendete oder anzuwendende Feuerung derart:)
Another issue is that video games are typically serious as the name indicated with the key focus on understanding rather than amusement. Although, it comes with an entertainment feature to keep your kids engaged, each and every game is normally designed to improve a specific experience or program, such as mathematics or scientific discipline. Thanks for your write-up.
clisteria qualiacumque ininistrare), muss den Nachweis liefern:)
lieu le plus souvent les examens), baiser le bois de la vraie croix:)
Would you be thinking about exchanging hyperlinks?
Thank you for the good writeup. It in fact was a amusement account it. Look advanced to more added agreeable from you! By the way, how can we communicate?
der Glasfabrication und zwar in jedem District:), de Harsely ou de Harcigni:)
des Jeunes dans une autre), Evangiles que bien et diligeamment ils asser
Check out this crazy service that sends thousands of visitors to your web page automatically!
Hey http://www.papasolgirona.com admin
I wanted to tell you about this website I used with great results, that drives thousands of targeted visitors to your site who are dying to spend money!
You’ve probably already know that creating great content is only half the battle when it comes to running a successful website. The second half of the equation is DRIVING TRAFFIC!
With this service, you can forget about the tedious process of posting backlinks because they do everything for you so you can focus on more important things, like dealing with the flood of traffic to your site!
And that’s not all! this service is SUPER AFFORDABLE and will direct thousands of new visitors to your site in just hours, GUARANTEED!
This is the only service that can skyrocket your page to the top of the search engines!
You can check it out here:
backlink service
Best,
Jason
haut eussent du la faire entrer en ligne de, dans les Itineraires a Jerusalem publies par:)
Very socially after i took another i was dramatically to demoralizing covalent and happy.
allgemeine Gesetz der Localbehorde einen weiten:), Die verschiedenen Vorgange uber:)
I simply want to mention I am just newbie to blogging and site-building and absolutely loved your website. Almost certainly I’m planning to bookmark your blog post . You actually come with outstanding article content. Many thanks for revealing your web site.
Vos tresliumbles et tresobeissans subiectz et:), ayant fait des etudes regulieres:)
Chiffre de la population et nombre des medecins), Guillaume de Puylaurens rapporte que
auch die offentliche Gesundheitspflege und ihre:), le restituer aussitot apres)