Avui, en Pol, un bon amic meu, ja pot dir que és arquitecte. Des d’aquí el felicitem. Però el més important de la història no és el col·legiament d’en Pol. Sinó la celebració posterior. (que a hores d’ara encara no ha acabat. Per mi si, d’acord. Però uns quants valents segueixen al peu del canó*)
La idea era fer unes cervesetes, a mitja tarda, i cap a casona. Però jo sempre he estat un romancer. M’entretinc, parlo, em distrec (molt fàcilment a més a més) i perdo la noció del temps. Total, que al final m’he quedat a sopar. Com molt bé era de preveure…
Durant al sopar hem parlat de moooooolts temes. Tots d’una importància cabdal, com no… Hem malparlat de política, hem ofès a tots els jugadors d’equips rivals del Barça, hem parlat meravelles dels nostres cracks blaugranes, hem discutit sobre la importància de l’alcohol en les nostres vides i, finalment, hem acabat alabant la sèrie Bola de Drac com la millor de tots els temps. Temes cultes i de gran rigor, com us deia.
Ja durant el segon plat hem tocat un tema molt més interessant, tot i que de molta menys transcendència. Discutint sobre les notes acadèmiques, hem acabat coincidint en que una de les pitjors coses del món, per no dir la pitjor, és ser un mediocre. El que popularment se’n diu “passar sense pena ni glòria”. Ooooooh! És horrorós! “Qui era l’Aleix” “Re, re, un mediocre”. O “va estudiar aquí l’Aleix?” “Aleix… Aleix… Ah si, si! va passar sense pena ni glòria”. No hi ha re pitjor a la vida! Re! A la vida s’ha de destacar sí o sí. La gent recorda el que ha tret un 10. O un 9. Però no el que ha tret un 5’25 o un 6’15. L’important és destacar, tant per bé com per mal. Treure zeros també és destacar, per exemple. O enfilar-te a d’alt de un campanar i disparar feligresos durant la missa de dotze també es destacar. Tot depèn de com es miri. En tot cas, ser un mediocre no mola. Gens. És horrorós. Mediocre, vaja…
Acabat el segon plat, i com que jo tenia ganes (i de fet HAVIA de marxar) m’he afanyat a fer que tothom s’afanyés. Tal com diu la dita, fart jo, fart tothom. O una de similar, però encara millor, o follem tots o matem la puta. Total, que la pressa m’ha envaït i m’he vist obligat a acabar la festa. He suprimit els postres i els cafès i, sense demanar permís a ningú (i menys a l’amfitrió Pol), he demanat el compte. Per si de cas no estava essent prou torracollons he optat per fer encara més ràbia. He fet dividir el compte entre tots, i quan ja tothom estava pagant he sortit, ni corto no perezoso, amb la tonteria de que jo només havia begut aigua i que, per tant, em negava a pagar el beure. Tots m’han mirat amb una cara rara i, en vistes de la meva pressa descontrolada i poc justificada, han optat per fer-me cas. Un cop tot dividit (no a parts iguals) m’he adonat que m’havien cobrat la fondue de formatge. Al meva exaltació ha estat superior, doncs n’hi l’he tastat la puta fondue, així que els hi he fet fer la divisió un altre cop.
12’28 Euros a pagar. Tots han deixat quelcom de propina, cosa que jo, òbviament, no he tolerat. Acte seguit els hi he fet deixar a tots l’import exacte, remenant butxaques, bolsos i carteres. Per si fos poc l’espectacle, he anat a descanviar per tal de donar l’import exacte. Hem omplert la safata de monedetes de coure, d’un, dos i cinc cèntims. Tots han marxat amb el cap cot. Tots menys jo que, com que tenia pressa, he marxat sense dir adéu ni res de res a ningú.
De fet no sé perquè em conviden a celebracions així. Sempre, per A o per B, els hi faig caure la cara de vergonya. En sóc conscient i m’encanta. ¡A la mierda!
*La tardança en la publicació del post fa que la brometa hagi perdut gràcia. Ho sé…
0 Responses to “L’Arquitecte”