Home modest

L’home modest fuma tabac de liar, beu Whisky sense marca i seu als tamborets de la barra dels bars. Es va casar (i separar) amb la dona més lletja de la classe, que va conèixer quan tenia 13 anys. Només mira canals de la televisió local i porta espardenyes. Vesteix amb un xandall desgastat del Decathlon i es tapa el pap amb una gorra del Súper Avui. No saluda a la gent quan va pel carrer i camina sempre amb el cap cot i les mans a les butxaques. Porta els cabells mal tallats i la barba se l’afaita cada dos o tres setmanes.

Condueix un Seat Ibiza de color blau, o verd, que porta més de tres-cents mil kilòmetres i l’hi falten la meitat de tapa-cubs. A més a més no hi porta radio i no hi ha recolzacaps. Només porta mitjons blancs, molts d’ells amb forats i tenyits per les espardenyes velles i descolorides. Als concerts seu a la última fila, no canta les cançons i amb prou feines aplaudeix.

A casa seva, en un quart pis sense ascensor d’un edifici mediocre en un barri perillós, hi té un sofà d’espart de dues places, una petita taula abarrotada de gots bruts i, davant, un televisor de raigs catòdics de catorze polzades. Quan sopa seu en una cadira de fusta plegable i menja amb plats de plàstic. Només consumeix menjar precuinat i sempre beu aigua. A les parets el paper se l’hi desenganxa i l’hi falten algunes rajoles al wàter. No té banyera, només una dutxa estreta i un bidet, que fa servir de revister.

Es renta les dents amb la pasta i el raspall del Carrefour, i usa sempre la mateixa tovallola de mans, aquella de color gris. Només té microones i una paella petita per fer ous ferrats. La seva nevera només té un prestatge, i el congelador està farcit de arròs tres delícies.

Gairebé mai neteja i, quan ho fa, ho fa amb una escombra de palla. Posa diaris vells quan acaba de fregar, i tarda dies, i fins hi tot setmanes, a treure’ls. Al sostre només hi té bombetes pelades de 30 watts. A les parets hi té penjats els quadres de fruites i natures mortes que la seva dona l’hi va deixar, alguns d’ells sense marc i fins i tot amb algun espàrrec.

A la seva habitació hi té una petita cadira, plegable també, on hi deixa ben posada, això si, la roba abans d’anar a dormir al seu llit individual de vuitanta centímetres. Les parets són blanques, i només un petit cactus a la tauleta dona lleus senyals de vida. A sobre al llit hi té dues lleixes. L’una amb llibres variats d’autoestima. I l’altre amb un grapat Pullitzers, un Òscar al millor documental, un Novel de literatura i un Emmy.

Cada nit, abans d’adormir-se, desitja que algú, més important que ell, es mori al mateix temps, per no ser el centre d’atenció el dia de l’enterrament, i només espera que la seva esquela sigui de color ocre, amb lletres negres, i uns ribets daurats als xamfrans. És irònic i il·lògic, però només amb l’esquela l’home modest deixa de ser modest i passa a ser un presumit. Un presumit insuportable.

[...]El dia que vaig agafar un fill de puta de mosso d’esquadra per banda i l’hi vaig fotre una cara nova només em van endinyar una multa de 300 Euros. En canvi, el dia que vaig beure dos cerveses i em van fer bufar, em van clavar 600 Euros de multa i 4 punts