Com ara, sonava una de les millors cançons de Bob Dylan quan va tenir lloc el moment més trist de la meva vida. I crec, sincerament, que serà difícil de superar.
Estava assegut tranquil·lament a la meva butaca de color blau i amb els peus reposats suaument sobre un puf negre, quan vaig sentir que pujava l’ascensor al replà de l’escala. La gata del pis feia un parell de dies que anava alta i, òbviament, miolava sense parar i es refregava amb tot el que trobava, a part de posar-se en les més obscenes posicions. Vaig pensar, doncs, que el veí, emprenyat de la bèstia insadollable, pujava a fotrem la bronca del segle. Eren la una de la matinada, estava cansat i no tenia temps ni ganes de discutir.
Efectivament, i tal com em temia, va sonar el timbre de la porta. Sol i sense ganes vaig anar a obrir. Estava convençut que a darrere la porta m’hi trobaria aquell veí ample i caducat. El mateix que havia pujat, temps enrere, queixant-se de que movíem mobles cada nit, quan el veí que ho fa és el de sobre nostre, i no nosaltres. Sense mirar per l’ull de peix de la porta, i tot notant con la gata ja se’m refregava per les cames, vaig obrir la porta. A hores d’ara encara em pregunto perquè no vaig mirar qui hi havia esperant-se al replà, de ben segur que si ho hagués fet la història seria ben diferent. O potser no, qui sap. Total, que vaig obrir la porta.
D’aquella nit només recordo bacs i desordenats records. Tot i això sé que només d’obrir la porta un home enorme, vigilat per dos individus de semblant tamany, em va colpejar la cara amb una força que jo desconeixia. Ensangretat des de terra vaig poder apreciar clarament que s’havien equivocat de casa. El nas em sangrava profundament i sé que d’un ull m’hi veia borrós. A més a més, i encara no entenc perquè, les orelles em pitaven. Abans de que em pogués aixecar vaig notar com un objecte fred, dur, metàl·lic i contundent, em colpejava violentament la mandíbula per la part on s’ajunta amb el coll. Recordo perfectament el soroll que va fer la meva barra lateral, i com, per culpa de l’impacte, vaig arrencar-me un tros considerable de llengua. Estirat al parquet vaig poder veure, amb rigorós primer pla, com una bota negra trepitjava, amb tanta ràbia com podia, una de les potes del gat que, per solidaritat, es sumava a l’espectacle general.
Sé que vaig tancar els ulls tant fort com vaig poder, desitjant que el què estigués passant, que encara no entenia, s’acabés el més ràpid possible. No recordo a quin Déu resava, ni com ho feia exactament, però sé que demanava, amb tota la meva fe, que alguna força superior amb salvés.
Em va semblar que passava una eternitat fins que vaig tornar a obrir els ulls. Per uns segons vaig creure que estava mort, però no, no tenia tanta sort. Algú m’estava subjectant amb força el cap dintre de la banyera, mentre de fons sentia com aquells fills de puta discutien amb algun idioma estrany. Sé que em vaig moure per donar senyals de vida. Em van fer cas i van treure el cap de la banyera. La meva alegria per estar viu va durar fins que, després d’agafar aire, vaig veure com un rar personatge, amb samarreta de tirants i bigoti, m’apuntava amb un ganivet de dimensions més que respectables. Va deixar anar quatre crits, amb un idioma que tant podia ser rus com eslovac, i em va llençar el què segurament era una pregunta. Els tres individus esperaven una resposta que jo difícilment podia saber. No sé perquè, però la única que em va sortir de la boca va ser un lleu “perdó”. Acte seguit el cabró de darrere meu em va estirar els cabells amb força i em va tornar a negar a l’aigua ensangrentada de la banyera. Des de allà sota vaig notar, perfectament, com el bigotis em clavava el seu rovellat ganivet a la part posterior de la cama. Vaig cridar tant com vaig poder, tot i que sabia que no servia de massa re.
Ja sense forces em van treure el cap de la banyera. Em van asseure al bidet i, mentre em miraven tots tres a la cara i encara amb el ganivet amenaçant, em van tornar a llençar la mateixa pregunta. Jo, tímidament, i escopint sang al terra, vaig dir que jo no era el qui buscaven. El bigotis, molt emprenyat, va llençar el ganivet al terra i em va agafar pel coll. Em va posar dret d’una volada i em va encarar contra la paret. Mirant les rajoles del meu lavabo gran, i plorant com mai ho havia fet, em preguntava quina seria la següent tortura. De fons vaig sentir com em tornaven a formular la mateixa pregunta, però aquest cop amb molta més mala llet. Sense saber què dir, i entre sanglots esvalotats, vaig dir que volia la meva mare. Després d’això em van estampar la cara contra les rajoles. 6 o 7 vegades. A la primera vaig notar com el nas se’m trencava per més d’un lloc, i a la segona, vaig notar clarament com els ossos del pòmul dret, esquerdats, es clavaven a la pell de la cara. De les altres trompades en recordo ben poc.
Completament descol·locat i amb un dolor que no desitjo que hagi de passar mai ningú, vaig respirar profundament suplicant perquè em matessin d’una puta vegada. Sense tenir temps de reaccionar, i encara amb la mà de l’homenot al clatell, se’m va tornar a formular la mateixa pregunta. Tenia els pulmons negats de sang que m’havia hagut d’empassar, em faltava part de la llengua i el meu rostre estava integrament deformat. No vaig ser capaç de dir re coherent, més aviat vaig remugar.
Sé que el bigotis em va renyar molt, i em va clavar uns quants cops de puny a la panxa. No sé quantes coses em van tirar quan vaig estar a terra arrodit, però si que recordo que entre dos em van haver posar dret. Gairebé inconscient em van agafar pel cap i, amb tota la força i ràbia del món, em van colpejar les dents contra l’aixeta d’acer inoxidable de la banyera. La última cosa que recordo és el dolor horrorós que em va fer la boca quan set dents del davant se’m van trencar com si fossin de marbre.
Quan em vaig despertar, curiosament, tornava a sonar Jokerman, la magnífica cançó de Bob Dylan
0 Responses to “Gat malparit”