De :: Finofilipino

Considero que a l’edat que tinc ja he superat l’època més perillosa de la vida. L’època en la que no tens consciència de les coses, no saps distingir el bé del mal i no t’importa enganxar-te a segons quines substàncies. Una època que marca, irremeiablement, la resta de les nostres vides. Fins hi tot m’atreviria a dir que es tracta de l’època més important de la vida d’una persona. Jo, com ja us he dit, considero que he superat aquesta fase perillosa. I crec, a més, que l’he superat amb bona nota. És per això que avui he decidit drogar-me fins a caure mort. Així, pim pam.

M’he llevat de bon matí i, tal hi com feia en Nicolas Cage a Leaving las vegas, he esmorzat un bon got de suc de taronja amb vodka. Després, per despertar-me, m’he fet un cigaló de Soberano, cosa de hombres, i m’he fumat quatre o cinc cigarros. Per no quedar atontat m’he fumat un porret i he olorat el lleixiu a ple pulmó.

Quan m’he aixecat del terra, després d’haver caigut inconscient suposo, m’he begut un altre suc de taronja amb Vodka i m’he pres 5 aspirines. En vistes de que era més tard del què pensava he decidit sortir a menjar alguna cosa i a seguir drogant-me a tant com donés el cos. He baixat amb l’ascensor fumant un altre porro i només d’arribar al carrer he vomitat i m’he encès un altre cigarret. Després, en vistes de que la cosa no podia anar millor, he decidit agafar el cotxe. Total, ja no em venia d’aquí.

Conduint a tota hòstia per l’eixample barcelonina m’he adonat que tenia vomit ressec al bigoti. M’he l’he deixat, he cregut que em feia interessant. M’he saltat tants semàfors com he pogut fins que he arribat al Mercadona. He comprat sis packs de sis cerveses i he prosseguit la meva ruta fins a plaça Catalunya.

Entre cerveses i cigarros no sé com he pogut aparcar al pàrquing del Fnac, però quan he esat conscient de mi mateix ja estava davant del McDonald’s de Carrer Pelai. He entrat fumant per demanar-me una birra. M’han fet fora. M’he acabat el cigarro, n’he encès un altre i he tornat a entrar. M’han tornat a fer fora, així que m’he discutit de mala manera amb el vagabund sense cames que demana almoina davant de l’establiment. L’hi he robat el brick de Don Simón i he marxat corrents, encara que no feia falta. La gent m’ha mirat amb males cares, cosa que no he acabat d’entendre. Arran d’això el Vagabund ha tingut la millor recol·lecta de la seva vida

M’he endinsat al Raval pel carrer Tallers i, sense saber ben bé com, he aconseguit una mica de cocaïna. Una ratlla en un portal i cap a dinar que és tard. En un restaurant pakistanès he menjat 3 kebabs (tenia gana), acompanyats d’un parell de Whiskys amb gel. I de postres, un cigaló de JB i un parell de cigarrets. Com que el mal de cap augmentava he demanat una aspirina al pakistanès, que graciosament he anomenat Abdul. Me l’ha donat de mala gana, així que me l’he pres, he vomitat sobre el taulell i he caigut del tamboret. Sense poder parar de riure m’han fet fora del local.

Una ralla al pas de la porta, un altre pitillo i un porret de cànnabis. Fent tantines he arribat al Macba. Després de fer una bona pixada davant del museu m’he discutit amb uns Skaters. Els hi he revitllat la taula a prendre pel cul i després he caigut a terra. Quan he tornat en si estava estirat a terra i amb el nas trencat i ple de sang. He entrat en un bar a refrescar-me. He aprofitat per fer un parell de Gintonics i fumar una mica més. Després, sense cap mena de vergonya, m’he fet una ratlleta a la bonica taula de fusta i la cambrera m’ha convidat a marxar.

Al pis d’ocupes (putus hippies) de Plaça Reial he aconseguit una mica de LSD i he sortit d’allà cantant l’Home Estàtic. Em sentia talment com en Pau Riba. A mitja Rambla he tornat a vomitar i, per més inri, he patinat amb la meva gitarada, així que he quedat ben empastifat. Després he recordat que al cotxe tenia cerveses i m’he n’hi he anat corrents. He donat empentes a tants turistes com he trobat, he tirat un parell de gàbies d’ocells per terra i he robat unes flors que no sé ni com es diuen. Després he baixat per les escales mecàniques que pugen i he ballat al mig de la parada de metro de Catalunya on uns músics tocaven. Marejat per l’LSD he caigut a terra i he tornat a vomitar del terra estant. Brut com una mala cosa he anat cap al pàrquing. Tres cervesetes abans d’arrencar, un porret, una ralla més i cap a zona Franca que tenen heroïna de la bona!

Sense voler m’he posat en contra direcció Balmes amunt. Com que els cotxe m’han pitat he decidit baixar la finestra insultar-los i llençar-los-hi algunes de les ampolles buides que tenia. Al sentir les sirenes dels cotxes de policia he baixat de l’automòbil i he marxat corrents! Emportant-me, això si, unes quantes ampolles de birra. Al carrer París, no sé a quina altura, he agafat un taxi i l’hi he dit que me portés al carrer del Foc de Zona Franca. He demant si es podia fumar al cotxe. Al dir-me que si m’he fet un “xino” i m’he relaxat.

Tant m’he relaxat que m’he despertat al carrer del Foc amb el taxímetre en marxa i l’Antonio esperant. He pagat el que em demanava i, marejat com mai, he baixat per caure ben llarg a terra. M’he acabat les cerveses, m’he acabat la cocaïna i m’he deixat caure a l’ombra d’un arbre d’algun parc que ja no recordo.

Poc he hagut d’esperar perquè vingués un yonki a oferir-me Heroïna. He comprat tota la que tenia i l’hi he demanat la xeringa. Usada, total… El yonki s’ha ofert a preparar-me la dosi al veure que no podia ni parlar. Entre gemecs he aconseguit dir-li que me la carregués tant com pogués. Al cap de 5 minuts, que m’han semblat eterns, m’ha estès la mà per oferir-me la xeringa preparada i apunt. He fet un últim cigarro i m’he punxat directe a l’artèria aorta. El yonki, en veure-ho, ha rigut i m’ha dit alguna cosa que no he entès.

Segons després he notat com tot el que m’envoltava començava a cremar sens aturador. El cos em pesava com si d’osmi es tractés i els colors es confonien. Les rialles del yonki se’m clavaven com estaques i les venes em bullien. He notat com el cor cada cop m’anava més ràpid i el cervell feia força per sortir de la seva cavitat. Traient sang i saliva pel nas i la boca s’ha tornat tot de color blanc.

Per cert, recordeu que encara em podeu votar al següent Link (Link). He perdut bastant, però segueixo aguantant!

Suposo que heu notat, centenars de milers de lectors meus, que he estat un temps desaparegut. L’explicació és senzilla: he estat de vacances i no he fet absolutament re. I quan dic re vull dir re. Zero. Nada. I tot aquest temps m’ha servit per reflexionar molt sobre l’odiat estiu (que tantes vegades que comentat). Ara que tot sembla que comença a tornar a la normalitat us exposo les meves conclusions. No pretenc que les comprengueu ni que les compartiu. És més, no demano ni que les llegiu (que no lleixiu) jo les deixo aquí i vosaltres feu el què vulgueu.

1. L’estiu fa pudor. No és per queixar-me, que també, però durant aquest període de l’any l’ambient s’empudega de mala manera. No sé si és perquè la gent sua més, es dutxa menys (amb l’excusa de la piscina) o és culpa de la puta Àloe Vera que la foten a totes les cremes. No ho sé. Però l’estiu pud.
2. El temps es torna completament boig. Cert és que fa més calor, però també que plou molt més. I el que més em fot és que no són pluges constants, sinó que plou durant deu minuts, després para, després una horeta més, torna a parar… I a més sempre ho fa a la tarda. I ja podeu comptar quina gràcia em fa a mi que sempre em llevo tard.
3. Absolutament tot s’omple de turistes: les ciutats, els pobles, les platges. Tot. El més lògic seria que algun racó de món quedés buit, degut a la migració massiva de famílies senceres, però no! Vagis on vagis tot està ple de turistes. Em pregunto on s’endrecen la resta de l’any, d’algun lloc han de sortir, no?
4. Les platges fan fàstic. La sorra està bruta, l’aigua també, la sal se’t queda enganxada, si la sorra és massa fina també i si és massa grossa fa mal. A sobre s’ha d’estar com una puta granja, compartint espai amb italiants calents, holandesos arrebossats de crema factor 230 i alemanys menjant frankfurts curts. I pregueu perquè no hi hagi un xiringuito amb música reggeton i Camela a tot drap. La solució seria aigua dolça, herba i una escopeta.
5. Per aigua dolça i herba ja tenim les piscines, direu. Si, però a les piscines l’aigua acostuma a estar a temperatures àrtiques, semblants a les que podem trobar a Groenlàndia, al pol nord o a l’Antàrtida. A més a més, a la piscina està prohibit fer qualsevol cosa mitjanament divertida i sempre hi ha nens cridaners que esguerren tot l’ambient. I això per no parlar dels turistes de merda que es creuen que és tot seu. I, com no, el típic bar de piscina amb música reggeton i Camela a tot drap.
6. Les cançons de l’estiu. Són bones durant 10 segons. És el temps que una persona normal pot suportar una cançó d’estiu sense explotar. On haurà anat a parar el bo d’en Georgie Dann?

I ara, així a bote pronto, no se m’acudeixen més desastres estivals, tot i que sé que me’n queden milers per enumerar. Si em voleu ajudar us estaré molt agraït. ¡Torna en Papasol!

Continua de Crònica de Guerra 1

14:59h: Surt Dmitri Medvédev. Tots els canals del món i la radio en directe. A la feina tots davant del televisor. Envio un missatge a mon pare dient-li “ojo els Russos”.

15:05h: Rússia acaba de declarar la guerra als Estats Unints.

15:06h: Missatge del meu pare dient “la cosa no pinta bé”

…

15:10h: A la feina estem tots esverats. Cada un dóna la seva hipotètica opinió sobre el desenvolupament del conflicte. La majoria coincidim en què la cosa no passarà a més. Algun, però, no pot evitar pensar en la tercera guerra mundial, una idea que a tots ens passa pel cap però que cap de nosaltres vol acceptar.

15:16h: Debats en directe a tots els canals de la tele. Bé, a tots no, a Telecinco la subnormal de la Belén Esteban està parlant de no sé quina merda amb patates. Per Déu quin fàstic…

15:30h: Tot el planeta està esperant una resposta del President Obama a la declaració Russa. De moment seguim sense noticies ni Xineses ni de les principals potències Europees.

15:42h: Costa molt, però decidim tornar tots a la feina en vistes de que la cosa va per llarg. Davant de l’ordinador no deixo de pensar en com anirà la cosa. Encara no que no vulgui, cada idea que passa per dintre del meu cap em porta a recordar que ara mateix estic a la reserva de l’exèrcit espanyol. Jo i tots els de la meva edat, que, vulguis que no, és un consol.

15:43h: Malparits de Russos…

16:00h: Quart cafè del dia. Comentem la jugada i la situació actual. Tots coincidim en què la cosa acabarà malament, però tots tenim l’esperança de que Europa aguanti i no s’emmerdi massa. Jo, pessimista com sempre, els recordo que les batalles més grans de la història han tingut lloc a Europa. No els tranquil·litzo…

16:23h: Se m’ha adormit el peu que poso a sota al cul quan sec. Faig estranys moviments per caminar. Es riuen de mi…

16:25h: Es segueixen rient de mi…

16:45h: Surt Zapatero. Aquest cop només en directe per Espanya i algun que altre país…

16:53h: No diu res clar… com sempre!

17:00h: Entenem que Espanya no s’involucrarà en la Guerra. Zapatero diu que és un tema que han de solucionar els implicats. Tot i això critica l’acció Xinesa i la invasió Coreana.

17:02h: Les coses estan així: Espanya no s’hi posarà, però en cas de fer-ho ho faria en favor dels Estats Units. Creuo els dits perquè Espanya no acabi entrant en guerra. Sóc molt dèbil jo, en cas de guerra només serviria com a presoner. I amb prou feines.

17:25h: El president francès, Sarkozy, anuncia que en pocs minuts es dirigirà a la república francesa. Aquest bon home i el seu afany de protagonisme també em fan por. No tanta com els Russos, però deunidó. Ni rastre de Gran Bretanya, per cert.

17:33h: Seül acaba de capitular. Corea del Sud forma part, oficialment, de Corea del Nord. Està per veure què diu Japó de tot això…

17:37h: Truca ma mare…

17:38h: Segueix volent que demani festa i vagi a Sant Joan per estar tots més tranquils. L’hi dic que no ho penso fer i que a mi tot això no m’afecta per res.

17:40h: Ens tornem a discutir….

17:45h: Surt Sarkozy. Aquest si que en directe per tot el món.

17:50h: Parlar de números, d’acords, de tractes i de pactes. No veig clar on vol anar a parar. De fet, ni veig clar que hagi d’acabar parlant de la Guerra.

17:55h: Ara si! Comenta que avui s’han dut a terme un seguit d’accions no molt nobles. Defensa la posició i presumpte error dels Estats Units. Condemna greument l’atac a la base de Guam i la invasió conjunta de Corea del Sud. Ofereix tota l’ajuda mèdica, civil i militar que faci falta. No acaba de declarar la guerra a ningú, però França acaba de posicionar-se, clarament, en favor dels Estats Units.

18:01h: Bé, sembla que el país Yanki acaba d’aconseguir un més que molt bon aliat més enllà de l’Atlàntic. Suposo que també podrà comptar amb els alemanys i els anglesos… I si anessin molt maldades amb els espanyols i tot.

18:03h: Plego, per avui ja n’hi ha hagut prou. Ha estat un dia realment molt poc productiu, però molt carregat informativament parlant.

18:06h: Em poso el casc, pujo a la moto i vaig ràpid i corrents cap a casa. No em vull perdre re!

18:14h: Pa, panamericano…

18:40h: Trànsit de merda. Arribo per fi a casa.

18:42h: Pujo les escales corrents, ensopego i caic estrepitosament. Arribo per fi al tercer pis, obro la porta, deixo les claus, la cartera i les monedes al moble de l’entrada i vaig disparat a posar la tele.

18:50h: Miro canal per canal, però sembla que la cosa s’ha calmat. De moment no hi ha cap mena de novetat. Sembla ser que Xina, Rússia i Estats Units es tenen massa respecte.

18:52h: Decideixo mirar un documental d’hipopòtams (que ja he vist) que donen pel 33. Mentrestant remeno cosetes de l’ordinador i busco alguna bona vinyeta per publicar al blog.

18:58h: Un hipopòtam sa i jove acaba d’arrencar, d’una mossegada, la cua d’un seu compatriota només per demostrar qui és el més fort. Segueixo buscant alguna cosa divertida mentre em distrec mirant fotos pel Facebook.

19:01h: Em sorprèn veure que molts companys de la meva edat ja estan casats o estan en procés de fer-ho. Se m’està passant l’arròs?

19:22h: Interrupció de l’excel·lent documental, sembla que hi ha novetats. Segons m’explica la noia dels informatius de TV3, una flota de portaavions americans està entrant al mar de la Xina. Els americans estan començant a efectuar maniobres de guerra. L’exercit xinès s’està mobilitzant cap a la costa Sud. Hong Kong i Shanghái semblen els principals objectius.

19:27h: De moment no hi ha més novetats, però se’ns anuncia que David Cameron, primer ministre Britànic, està apunt de comparèixer davant dels medis. Decideixo quedar-me a TV3 i passar del documental repetit del 33. No trobo cap vinyeta graciosa, així que obro una cervesa i tanco el mac. A veure que m’expliquen els anglesos.

19:30h: David Cameron en directe des de la Casa Blanca, això si que no m’ho esperava. Les seves intencions no poden ser més clares.

19:45h: Cameron diu que ha parlat amb la Cambra Alta i la Cambra dels Lords, i que, després de consultar-ho amb la Reina Isabel II, la seva posició és inapel·lable: estan oficialment en guerra amb les potències comunistes. Era d’esperar.

19:50h: David explica els lligams històrics entre les dues superpotències anglosaxones, i assegura que els americans podran comptar amb tota l’ajuda que faci falta, igual com ells van poder comptar amb el seu suport en les dues primeres guerres mundials.

19:56h: Em pregunto perquè coi anomenen americans als ciutadans estatunidencs. No són coses diferents? En fi… L’aliança dels “bons” va guanyant membres, ja són Estats Units, França i Gran Bretanya.

20:10h: La noia de TV3 ha cedit el seu lloc al guapo d’en Ramon Pellicer. En Ramon m’informa de que les principals ciutats d’Orient Mitjà estan patint disturbis i altercats. Segons sembla, les ambaixades americanes estan essent atacades. Iran i Israel segueixen callats de moment, però els palestins ja fa rato que cremen banderes americanes pel carrer.

20:24h: No hi ha més novetats (seguim esperant Hu Jintao i Angela Merkel), així que emprenc unes brillants partides al New Super Mario Bros Wii.

20:55h: Déu meu que bo que sóc!

21:30h: Torno a posar la tele. TV3 (i tots els canals) parlant de la guerra, però pel moment tot segueix igual. Decideixo fer-me uns macarrons a la carbonara, així en tindré per l’endemà i podré anar a dinar a casa.

21:37h: Em surten dos rovells dintre d’un ou. Estic molt content i ho celebro ballant el “Me va, me va” de Julio Iglesias.

21:50h: Macarrons fets i servits. Els informatius segueixen sense novetats, tot i que la majoria de canals s’han farcit d’especialistes que donen tota classe de opcions i possibilitats. La majoria coincideixen en què la cosa no anirà a més i que es resoldrà per la via del diàleg.

22:06h: Última hora! Informació acabada d’arribar! La cosa es complica…

22:07h: En Ramon, amb una cara veritablement seriosa, m’informa de que un submarí nuclear acaba d’enfonsar un creuer Britànic que navegava pels mars de la Xina. No hi ha informació del subamrí, però es dona per setntat que era Xinès o Rus.

22:15h: Comencen a sortir els primers noms. El vaixell era el Crown Princess i anava carregat amb més de 400 turistes (la majoria anglesos) i uns 200 tripulants. Encara estan esperant noticies, però les baixes seran molt nombroses. Ni Xinesos ni Russos es pronuncien.

22:22h: Un portaavions americà, custodiat per dues fragates i un creuer, es dirigeix cap a la zona del naufragi. Primers míssils israelians a Palestina. No es novetat, però avui tot és important…

22:30h: Menjo macarrons tot esperant novetats…

23:12h: Surt el President Obama. Ui ui ui…

23:20h: Parla de com està anant el dia, i diu que o es prenen mesures o la cosa anirà a pitjor. No descarta un atac conjunt contra els xinesos, tot i que abans, segons diu, intentarà reunir-se amb Hu Jintao per trobar una solució al conflicte. Condemna l’atac al creuer i diu que el país autor ho pagarà molt car.

23:25h: Obama se’n va sense respondre preguntes. Antoni Bassas haurà d’esperar…

23:41h: Tinc són, però la cosa està massa animada com per anar a dormir. Mai havia vist tots els canals parlant del mateix, estem vivint la història amics!

23:52h: Surt Hillary Rodham Clinton. La presenten com a secretaria d’Estat dels Estats Units, cap del departament d’Estat i encarregada de les relacions institucionals, membre del consell de seguretat i comissaria de l’Estat Major estatunidenc. Que la presentin per tants noms em fa sospitar, segur que no porta noticies bones…

23:55h: Explica tot el què ja sabem

23:58h: Segons explica, una operació conjunta entre la CIA i la Mosad ha aconseguit localitzar el submarí autor de l’atemptat contra el creuer britànic.

00:02h: Es tracte d’un submarí, de classe Serra II, propulsat gràcies a l’energia nuclear i carregat amb míssils d’abast internacional. El submarí en qüestió és de fabricació Russa, tot i que aquest submarí en concret no responia ordres russes, sinó… Alemanyes!

00:05h: Efectivament gent, Alemanya acaba d’entrar en guerra i de la manera menys pensada. Les meves esperances de que la guerra no arribés a Europa s’acaben d’esfumar…

00:09h: Hillary exigeix una explicació alemanya i assegura que això no quedarà així!

00:11h: Alemanya ha enganyat a mig món, ningú sabia que tingués material militar nuclear i molt menys que es posicionés d’aquesta manera.

00:15h: Missatge SMS del meu pare: “La cosa s’emmerda per moments”

00:16h: Tinc por.

Continuarà…

Diuen que una imatge val més que mil paraules, però aquestes imatges no en valen ni la meitat! Fixem-nos, per exemple, en els OVNIs, que és el cas més recurrent. Si busques al “Google” et sortiran milers d’imatges de platets voladors o de naus espacials, imatges que, òbviament, no es veuran bé. Tret de les imatges falses, aquelles que un mateix fa a casa seva per fer-se notar, aquestes si que es veuran bé, les que més!

Però bé, qui parla d’imatges pot parlar de vídeos, de fet no se pas que és més creïble, parem-nos a pensar un moment.

El vídeo del qual parlava al principi, sí, la famosa pel·lícula de R. Patterson. Com pot ser que el Sr. Patterson tenint la gran oportunitat de la seva vida de gravar aquell ser, el gravés tant malament!? No hauria estat millor quedar-se quiet i recolzar la càmera en algun lloc? Tant costava agafar un pla d’aquells que un es treu el barret, un d’aquells com els del Sr. Clint Eastwood? No era tant difícil!

O sense anar més lluny, les recurrents pel·lícules de pocs segons sobre platets voladors, on amb prou feines s’aprecia l’objecte volador, sempre fascinen a mig món. Encara et diré més, hi ha moltes persones que afirmen haver tingut contacte amb extraterrestres, persones que afirmen haver vist un OVNI abduint una altra persona,… Mira si són freqüents les vistes que fins i tot un membre de la meva família diu que ha set un dels pocs escollits per veure un ovni. Jo ja no sé què pensar.

És força curiós que totes les proves materials, ja siguin en fotografies o en vídeo, mai siguin concloents i que sempre s’hi trobi una alternativa més que molt encertada. Per tant, des d’aquí animo a tothom qui vulgui o pugui, o si més no senti curiositat pel món que ens envolta, a que investigui fins a trobar una prova tant irrefutable de l’existència d’algun ser, fins ara inimaginable, i que provoqui una catàstrofe mundial destruint religions i creences, un merder tant gran que tota la raça humana se senti amenaçada, que per una vegada nosaltres no estiguem a dalt de tot de la cadena evolutiva.

Tot i que no crec que els OVNIs es deixessin veure, ja que se suposa que vénen a investigar-nos i per tant no seria lògic que anessin per la vida sense preocupar-se de la seva aparença, a no ser que ens volguessin atacar, després ja tindria tot més sentit. Però bé, de tot això ja en parlarem més endavant.

Resumint: no us creieu res del que llegiu per Internet o escolteu en qualsevol reportatge, només us heu de creure el què vosaltres mateixos veieu, a no ser que sigui un muntatge totalment falç per intentar atreure més visites al teu compte del “youtube” i així ser el més molón de la vostra colla (tot i que si els teus amics són una mica vius o tant sols s’han llegit aquest article ja sabran que es tracta d’una puta mentida).

Ara m’he de centrar en la pel·lícula d’en Patterson, que em sembla… em sembla que hi he trobat alguna cosa… sí!… que deu ser això… Ah! I recordeu, no deixeu mai de ser curiosos! (encara que pugi semblar contradictori).

De :: Finofilipino

Sempre havia sentit a parlar de les condemnes dels Déus grecs als mortals, condemnes per a tota una eternitat, i jo sempre em preguntava com era de llarga una eternitat, i sempre em responien: “és tota la vida, per sempre”. Però jo no estava satisfet, aquell “per sempre” no em convencia i no trobava explicació possible.

Segons el diccionari normatiu català, una eternitat és un temps etern, molt llarg, infinit. Amb aquesta definició te’n fas una idea, però jo, en aquells temps no era un gran admirador dels diccionaris (val a dir que ara tampoc). La meva resposta semblava impossible, fins que un dia, el meu pare, sense que vingués al cas, em va dir:

Imagina’t una bola d’acer tant enorme com el nostre Sol . Si cada milió anys una mosca s’hi posés a sobre i tornes a marxar, només el sol fet de la petita erosió que provocaria el posar-s’hi a sobre i marxar ja faria la bola uns àtoms més pètita. Quan la mosca aconseguís fer desaparèixer completament la bola de brillant acer del tot, només quan l’aconseguís fer desaparèixer completament, després d’això, hauria passat “una eternitat”.

Paraules una mica confuses, però, tot i que no defineixin escrupolosament el concepte d’eternitat, el sol fet de pensar-hi ja et sembla una unitat de temps, tant gran i inimaginable, que només és comparable amb el temps etern.

Sempre he pensat en viure eternament. Pensa que si visquessis per sempre ho viuries tot, però tot. De fet, la paraula tot ho significa tot. Sembla irònic, però no ho és, quina gran paraula, segur que no trobareu cap paraula tan genèrica com aquesta. Parlant d’ironia, la ironia és una qualitat, podríem dir Hi ha gent que la té i d’altres no, però no per això perdem la nostra intel·ligència. Oh! la intel·ligència, Newton, Einstein, Mendeléyev, Cavendish,… sempre hi haurà gent intel·ligent.

I, ja que parlem de gent, creieu que la gent dels Estats Units tindrà mai seguretat social? Ben mirat això no em treu pas la son. Somniar, això sí que és meravellós, un món perfecte, tot i que a vegades els teus mal sons et juguen males passades. Malsons, et provoquen la por, i, de fet com definiríem la por sense entrar en estúpids raonaments? I ja que parlem de coses impossibles de definir, viure eternament és, avui dia, impossible, i creieu-me quan us dic que val més morir algun dia, perquè la

eternitat pot arribar a ser molt, molt, molt… eterna?

08:09h: Ara si, paro el despertador i surto del llit. Faig el primer cafè del dia i escolto (no el miro perquè vaig fent cosestes) al meu bon amic Cuní. Em rento les dents, pixo (assegut) i em rento la cara. Paro la tele. Vaig fins al rebedor i recullo claus (butxaca esquerra), monedes (també butxaca esquerra) i cartera (butxaca del cul). Crido l’ascensor i mentre l’espero penso si hauré tancat tots els llums, cada dia el mateix…

08:30h: Em poso el casc, engego la moto i cap a la feina!

09:03h: Arribo a la feina. Munto la paradeta, critico les obres de davant de l’oficina, la calor i els gays. Engego tots els programes i connecto la Radio. Concretament RAC1 i en Jordí Basté. Em poso els auriculars i em disposo a fer quelcom.

10:30h: Segon cafè del dia.

11:04h: Escolto pa panamericano… Canto alguns trossos amb veu alta perquè tothom pugui veure l’ho guay que sóc.

11:13h: Món pare em parla pel Messenger, diu que escolti la ràdio. Sintonitzo RAC1 de nou. En Basté està alarmat (o això sembla), els Americans acaben d’enfonsar, per “error”, una fragata de l’armada xinesa. Els xinesos encara no han contestat n’hi han dit re, però, de les principals ciutats americanes, en comencen a marxar els xinesos residents. Rússia tampoc ha dit re.

11:15h: Comento la jugada amb el meu pare. Fem broma dient que això ho arreglaria ràpid en Jack Bauer. Segueixo escoltant en Basté però, pel que sembla, no hi ha més noticies.

11:33h: Pa panamericano…

11:45h: En Basté informa de que en Putin ha sortir a la palestra per assegurar que no s’enfonsa “sense voler” una fragata xinesa. Adverteix als E.E.U.U. de que tinguin clars quins són els seus amics. Sense noticies ni de Pekin ni de la Casa Blanca. Míssils a Kabul.

12:33h: Interrupció del programa “la competència” per informar del tema de la fragata xinesa. Xina acaba d’atacar per aire la base Americana de Guam. Ha estat un atac llampec, encara no hi ha baixes oficials però els desperfectes són considerables. Xina declara oficialment la guerra als Estats Units. A Washington el president Obama es reuneix amb l’ambaixador xinès. Sense noticies, encara, de Hu Jintao.

12:35h: Jo i el meu pare ja no fem broma. Comento el tema amb els de la meva sala, però la cosa no sembla preocupar-los en excés. Em tranquil·litzo pensant que d’aquí dos setmanes faré vacances i ho veuré tot més clar, segurament la cosa no anirà a més. L’informatiu improvisat de RAC1 m’informa de que em seguiran informant a mida que vagin sortint noticies.

12:42h: Corea del Nord, encara en guerra amb els americans, es posiciona a favor de Xina. El mandatari del país, Kim Jong-il, emet un missatge dient que el seu exèrcit és de més d’un milió de soldats i que estan apunt pel que faci falta. Els aeroports de Hong-Kong i Shanghai estan col·lapsats.

12:50h: Tinc por del què pugui passar. El meu amic Sanjosex no m’està ajudant massa.

13:00h: Tercer cafè del dia.

13:05h: Sembla que tots els de la feina ja estan al corrent dels esdeveniments. Hi ha un ambient enrarit…

13:33h: Surt el president Obama. Ho donen per gairebé tots els canals de televisió Mundial. Valga’m Déu l’audiència que tindrà! Entona el mea culpa i comenta que el tema de la fragata ha estat un gravíssim error seu. Afegeix, però, que l’atac a la seva base de Guam és una reacció exagerada i intolerable i que, per tant, Estats Units està en guerra amb Xina. Pinten bastos! Especifica, però, que s’intentarà que la cosa es solucioni el més ràpidament possible.

14:00h: Comencen els Fifas a la feina, però tots pendents de les noticies. Vaig a dinar un entrepà ràpid, no em vull perdre res del que passi.

14:05h: Em truca ma mare. Patidora com sempre, m’aconsella que em demani festa a la feina i marxi cap a Sant Joan, que la cosa no pinta gens bé. Intento calmar-la i dir-li que la cosa no anirà pas a més. Ens acabem discutint.

14:28h: Torno a la feina. Tot segueix igual. Em connecto i navego… Descobreixo que els principals diaris del país estan preparant una edició especial de tarda. Em fa gràcia i no sé ben bé perquè.

14:30h: S’anuncia que d’aquí mitja hora sortirà el president Rus a fer una declaració. Ai ai ai els Russos, aquests si que fan por

14:42h: Guanyo 2-3 al Fifa. Ho celebro fent tombarelles i sons ofensius.

14:53h: Ens informen de que Corea del Nord acaba d’atacar Corea del Sud amb míssils de llarg abast i que l’exèrcit terrestre està entrant per la frontera Nord. L’exèrcit Xinès s’està acostant des de l’Oest.

14:59h: Surt Dmitri Medvédev. Tots els canals del món i la radio en directe. A la feina tots davant del televisor. Envio un missatge a mon pare dient-li “ojo els Russos”.

15:05h: Rússia acaba de declarar la guerra als Estats Unints.

15:06h: Missatge del meu pare dient “la cosa no pinta bé”

Continuarà…

De :: Finofilipino