Els metges

Sempre he tingut mal de panxa. La gent que em coneix ja ho sap i jo, de fet, mai m’he avergonyit del meu problema. Tot el contrari, si he de se sincer. Quan en tinc ho proclamo als quatre vents, per poc dolorós o breu que sigui. És una mica com el conte del llop i el pagès. Sé que arribarà el dia en que tindré un atac d’apendicitis i ningú em creurà. Però de moment, i a l’espera de que arribi aquest dia, que tard o d’hora arribarà, em seguiré queixant al més mínim indici de mal de panxa.

Com deia, aquests mals de panxa m’han acompanyat tota la vida i, per tant, també han acompanyat a bona part de la meva família. De fet, hem arribat al punt de que quan venen parents de fora, de València per exemple, em demanen primer pel mal de panxa que per altres coses més importants, com la feina, les relacions amoroses o la meva extremada i envejable bellesa. I no tant sols la família es preocupa per mi. Moltes vegades, de nit, al meu bar habitual em recomanen que no begui segons què, o que no faci X tipus de barreges, per evitar que tingui mal de panxa.

Aquella expressió popular que diu que tothom és savi, cada dia és més i més certa. Tots els meus parents, coneguts, amics i contactes del Facebook han dit la seva sobre el meu problema. Alguns diuen que només són nervis, d’altres aventuren estranyes al·lèrgies, hi ha qui parla de malaties més grosses i sempre hi ha el típic que no s’ho creu i m’engega a la merda. Tohom és savi i tohom sap el què tinc. Tothom menys jo i els metges.

He anat a molts metges durant tota la meva vida, cada un més car que l’anterior i més prepotent. Però fins fa una setmana cap m’havia sabut diagnosticar, amb exactitud, el que em provoca aquest incontrolable i regular mal de panxa.

Tots, des del primer a l’últim metge, m’havien aconsellat que em fes una endoscòpia. Una endoscòpia, per aquell qui no ho sàpoiga, és aquell procés mèdic, tant i tant dolorós, en el que t’introdueixen un tub de goma, amb una càmera a la punta, a l’estomac. Aquest procés passa, impepinablement, per obrir la boca i que, maldestrament, et vagin passant el que ells anomenen gomes (res a veure amb els condons) per l’esòfag fins a arribar a la panxa i veure què hi ha. Sempre m’havia negat a que em fessin aquesta pràctica macabre, però l’altre dia, quan un metge sàdic em va dir que potser preferia que em fessin una colonoscòpia, que era l’altra opció, vaig accedir ràpidament a la tant temuda endoscòpia. Abans, però, vaig demanar, i assegurar-me, que els tubs fossin ben nets i que, sobretot, no fessin servir els mateixos per les colonoscòpies que per les endoscòpies.

El procés va ser exageradament llarg. Teòricament va durar poc més de 15 minuts, però a mi em va semblar tota una eternitat. No donaré detalls ja que va ser una situació veritablement ridícula per mi, a part de dolorosa i extranya. Em vaig preguntar mil i una vegada on eren aquelles pastilletes amb càmera incorporada que tantes vegades hem vist per la tele. Però, lamentablement, em van informar que això només és ciència ficció i que la vida és bastant més dura del que em pensava. Després de vomitar repetides vegades em van informar del resultat. Un resultat sorprenent a tots els nivells.

El problema era molt més simple del que em pensava jo i del que es podia pensar tothom. Pel que sembla, de petit, havia tingut algun descuit considerable i ara, anys més tard, m’havia crescut un llimoner dintre de la panxa. Un llimoner amb les seves fulles verdes, el seu tronc molsut i les seves arrels fortes i poroses. Segons em van dir, el vegetal va trobar les condicions òptimes dintre de la meva panxa, així com nutrients en quantitat i substàncies bàsiques per la vida que havien substituït la mancança de sol. El problema, varen deduir, devia venir de la ingestió, accidental, d’un pinyol de llimona. Possiblement al beure una Coca Cola amb gel i llimona o al menjar uns calamars a la romana amanits amb suc de llimona. Fos com fos, i vingués d’on vingués, el cas, i important del tema, és que tenia un llimoner, i per tant llimones, dintre de la panxa. I això, lògicament, em produïa dolor i una més que justificada acidesa.

Els metges, perplexos, em van assegurar que era la primera vegada que es trobaven amb un cas semblant. El meu cas ha sortit a vàries revistes importants, com la People, la Variety, la Hobby Consolas o la Cience. A part d’aparèixer com exemple en vàries gasetes estudiantils de les més prestigioses universitats del mon.

I quina és a solució, us preguntareu en aquest punt de la història. Doncs encara no ho acabo de tenir clar del tot, però els metges, molt amables, em van donar el número d’un molt bon jardiner. A veure si algun dia d’aquests el truco…