Els Macarrons

Els que em coneixen ja saben que hi ha moltes coses que m’emprenyen. De fet, hi ha més coses que m’emprenyen que no pas m’agraden.  Una d’aquestes coses la vaig redescobrir fa ben poc. Aquesta mateixa setmana de fet.

Un caos general, i descontrolat, en la meva vida, fruit de l’atzar o dels pecats acumulats, va fer que em quedés sense cap vehicle disponible. La por es va apoderar de mi, em veia perdut sense poder anar motoritzat per la vida. Per sort, i després del pànic inicial, vaig recordar que Barcelona disposa d’una gran (ejem, ejem) xarxa de metros i ferrocarrils. No em va quedar més remei, doncs, que sobreposar-me a la desgracia, armar-me de valor i utilitzar el metro. Com els socialistes. En fi…

Un cop al metro vaig adonar-me que realment no s’hi anava tant malament, que hi podies escoltar música i anar tranquil·lament i assegut fins al teu destí. Osti, fins hi tot em van entrar ganes de trucar al concessionari i dir-los que la moto, en procés de reparació, ja se la podien fotre al cul o, en el seu defecte, confitar-la. Sort que aquesta vegada vaig poder controlar els meus impulsos irrefrenables d’actuar sense pensar, perquè poc després, una noia, em va fer veure la llum. Vaig recordar d’on venia aquell odi tant visceral pel metro, i transports públics que estava a punt de tancar amb pany i forrellat.

Allà al mig del vagó, una noia vestida amb robes amples i descolorides, farcida de pírcings i forats, i amb un cap de rastes completament passat de moda; no va dubtar ni un moment en treure de la motxilla/bolso un “túper” ple a vessar de macarrons. Com aquell qui no vol la cosa va obrir el recipient i, amb un forquilla perfectament embotida dintre d’un tovalló de paper, va començar a menjar.  No cal dir que el vagó sencer es va empudegar amb l’olor de macarrons de la iaia d’una hippie, però el més molest no era això, no. Sinó el soroll fastigós que feia aquella bruta menjant uns macarrons que, de ben segur, eren per l’hora de dinar. I no per les vuit trenta del matí! No podeu imaginar-vos el fàstig que fa, només de llevar-se, veure algú menjant macarrons amb aquell desfici.

Òbviament vaig baixar del metro a la següent parada, no sense abans cagar-me amb gran part de la família real,  la d’aquella noia i, com no, la d’en Chygrynskiy. Com a bon marquès que no sóc vaig agafar un taxi per tal d’acabar la meva infructuosa travessia. Per sort, aquell mateix matí, em van avisar de que la moto ja estava operativa.  El meu calvari macarronil havia estat breu i fugaç, però intens i rabiós. Suficientment rabiós com per no tornar a utilitzar el metro durant molt i molt de temps…

Aquesta mística experiència em va fer adonar d’una altra cosa que em treu de polleguera. M’agradaria saber qui collons és que em lia i enreda els auriculars de l’iPhone cada vegada que em despisto. No sé si es tracte d’un ser humà, d’una fada, d’un gnom o d’un esquirol. Però si us plau, siguis qui siguis, deixa de liar-me els cables. No se com t’ho fas, però a la mínima que em despisto m’ho deixes tot fet un garbell. Joves enginyers lectors meus, si algun té una idea per solucionar aquest tema, que me la faci arribar. Estic disposat a invertir cert nombre considerable de calers per tal d’evitar l’heretgia en qüestió.  I és que no hi ha re més ridícul que haver de desplegar tot el cable en un lloc públic per poder escoltar una puta cançó en condicions.  Bé, si. Una cosa és mes ridícula. Menjar macarrons al metro.