Els Hotels

No sé què em passa últimament, però m’està entrant una obsessió malaltissa, diria que fins i tot perillosa, amb els viatges en general i els hotels en particular. Tot i no ser un gran viatjant he de reconèixer que és un tema que em fascina i captiva enormement. Tot i que, com a bon viatjant que no sóc, tinc un seguit de normes que mai, baix cap concepte, me les he saltat ni tinc la més mínima intenció de fer-ho.

Aquestes normes són fàcil i directes, tot i que limiten molt els meus viatges. Per començar, tinc la ferma promesa de no visitar mai un país que, econòmicament parlant, estigui per sota del meu. Això, fa uns anys, em limitava molt els països. Però ara, amb tot el tema de la crisi i de la més que qüestionable gestió del president Mr Bean, la llista de països als que puc viatjar està augmentant considerablement. “No hay mal que por bien no venga” tal hi com diuen els castellans.

L’altra norma, intocable, del meu pla habitual de viatge té a veure amb l’allotjament. Sé que molts em criticareu per això, però jo sóc una persona molt fina, que ha nascut per ser servida, i, per tant, plogui o faci sol, sempre he d’anar d’hotel. I, per anar bé, un hotel amb condicions. Aire condicionat és bàsic. Al igual que llits còmodes, moqueta o parquet i un ampli lavabo. A poder ser amb banyera. No em negareu que quan un va de viatge es gasta bastants diners. Doncs, ja posats, gastem-ne uns quants més i anem a un hotel ben parit. I això em porta a parlar del què realment pretenia: Els Hotels.

Quan un va de vacances, donem per suposat que a un hotel, sempre té aquella sensació a l’estomac, aquells nervis, per saber com serà l’habitació. Cert que, avui en dia, al fer-se tot des de Internet, ha perdut certa gràcia la sorpresa de descobrir com és una habitació. Però això no treu que hom segueixi tinguent nervis abans d’obrir la porta de la cambra. Aquells nervis que et fan preguntar, interiorment, com serà la tele, si serà llit de matrimoni o dos d’individuals junts, si hi haurà assecador al lavabo, quina quantitat de tovalloles hi haurà i, el més important, si hi haurà nevereta i quants productes hi haurà disponibles. Aaaaaai la nevera dels hotels!

El diable fa anys que s’ha reencarnat entre nosaltres i ho ha fet en forma de nevereta d’hotel. Sempre, independentment de l’hora, de la gana o de la companyia, hi ha algun producte a la nevera que et ve bé. Ja sigui una paquet de cacauets, algun refresc, una bossa de patates, una ampolleta de whisky o, fins i tot, una barreta de Toblerone (invent, també, del diable). Al final, després de molta discusió, acceptes agafar un sol producte. Ai il·lús de tu! Mai, absolutament mai, es pot agafar un sol producte. Però el problema seriós ve després, quan descobreixes el preu del que t’acabes de menjar i/o beure. Bossa de patates cinc euros, llauna de Cocacola 8 euros, ampolleta d’alcohol 15 euros. Diu la rumorologia hotelera que, una vegada, ja fa anys, un home va haver de vendre la seva ànima a Llucifer per poder pagar els quatre o cinc aliments que havia agafat. A part, re del que hi ha a la nevera és especialment bo. Però renoi si t’ho saben vendre de bé!

Un altre punt important són els “souvenirs” que un s’emporta, de record, dels hotels. Fa anys la gent només s’emportava els sabons i, alguna vegada, un reposa-vasos. Però ara, últimament, s’ha posat de moda emportar-se tot el que no estigui falcat o fermament subjectat.

Recordo el problema que vàrem tenir una vegada en un hotelet a les afores de Florència. Jo i la meva família havíem de passar quatre nits en aquell bonic hotel, d’una cadena hotelera de la qual ara no en recordo el nom. Per collons ens vam haver de quedar allà, ja que al ser temporada alta i al no portar re preparat, no vam trobar cap altra opció. Al ser turistes ens van posar el preu de l’habitació a dos dits del cel, cosa, tanmateix, perfectament comprensible que també fem nosaltres. Mon pare, al veure el desgavell econòmic que suposaria per la família aquella estada, va decidir que el millor seria emportar-nos tot el que poguéssim de l’habitació i així compensar el preu total.

Vam acordar un seguit de normes, molt simples, que ens permetien endur-nos qualsevol cosa que pogués passar desapercebuda. Dit i fet. Cada dia al matí, abans d’anar a fer el turista, ens emportàvem tovalloles, rulls de paper de vàter, vasos, reposa-vasos, bolígrafs i blocs de notes. Coses que, òbviament, després reemplaçaria la dona encarregada de netejar l’habitació. Però com tot en aquesta vida, la cosa se’ns va escapar de les mans.

En un èpic frenesí vam acabar emportant-nos dos-cents cinquanta rulls de paper de vàter, sis-cents dotze bolis, seixanta-dos blocs de notes, cent cinquanta vasos, quaranta cinc tovalloles, dos televisors, cenc vint-i-cinc pots de sabó, una calaixera, tres matalassos, vuit llençols, un carretó de la dona de fer feines, el timbre de recepció, dos butaques individuals, una taula de terrassa, set cadires de plàstic, més de dos-cents cinquanta litres d’aigua de la piscina, tota una encobertaria del restaurant, tots els quadres de la nostra planta, dues plantes d’interior, un neteja sabates automàtic i el davantal de la cambrera del bar.

Òbviament, i com era d’esperar, els de l’hotel es van adonar de la nostra magna jugada. Així que l’últim dia, quan jo i el meu pare intentàvem treure, per la porta del darrere, una espectacular estàtua de Neró, la policia italiana ens estava esperant davant del nostre cotxe, carregat com mai. El meu pare, molt hàbilment, va deixar anar l’estàtua i va començar a corre. La policia va anar darrere seu per intentar agafar-lo. Mentrestant, la meva mare, mon germà i jo, vam carregar l’estàtua al cotxe i ens vam donar a la fuga.

Dos dies més tard estàvem a Sant Joan, decorant, pràcticament des de zero, el nostre bonic pis. Del meu pare, lamentablement, no n’hem tornat a saber mai més re. Però estigui on estigui, estic convençut que estaria orgullós de nosaltres. I si no que es foti, no haver arrencat a corre!