Willem Stapletoor II sabia que el cap d’Hornos era un pas complicat, tanmateix no els hi quedava més remei, l’“Espíritu de Granda” i el seu capità José Francisco Tumecilla els hi portaven dies d’avantatge i la última batalla havia deixat l’ ”Stone of Southampton” molt tocat. El castell de popa estava completament trinxat i el màstil central em prou feines s’aguantava. No és que la batalla fos dura, simplement l’exèrcit espanyol, en una ferma demostració de valentia i poder nàutic havia deixat en evidència la millor nau de la flota anglesa.
La Reina Anna, monarca de la secundaria Anglaterra, havia encomanat a Willem la defensa del cap d’Hornos, l’objectiu era simple, evitar que els espanyols, molt superiors a tots els nivells, passessin i arribessin a la seves preuades Filipines, ric oasis d’espècies exòtiques, metalls valuosos i unes indígenes més putes que les gallines.
La primera trobada entre naus es va resoldre amb una contundent victòria espanyola. La nau anglesa poc va poder fer davant de la mala llet hispana. Per si això fos poc, els trenta canons per banda no van tenir rival davant de les costes sud-americanes, i el pas de Magallaes es va omplir de fustes i cadàvers del, últimament vingut a menys, “Stone of Southampton”. Entre la tripulació del valent capità Willem la frase de que si Déu existia era espanyol cada cop sonava amb més força i els ànims estaven sota mínims. A sobre, i per si els problemes fossin pocs, la Terra del Foc quedava molt lluny, així que tocava arreglar la caravel·la al bell mig de les aigües més remogudes del mon conegut i, encara que Willem no en fos conscient, una nau de assalt francesa venia darrere. La batalla semblava perduda…
Al final, però, van guanyar. Canvi de tema!
I ara una petita curiositat. Tots coneixem el Titanic. Bé, més que el Titanic en si, en coneixem la historia. Va estampar-se contra un Iceberg i es va enfonsar, no val la pena que m’allargui més, suposo. Bé doncs, la historia senyala que l’orquestra va tocar fins que ja no va poder més. De fet, aquesta és una de les escenes més famoses de la pel·lícula, de 1997, de James Cameron. Resulta que, com ja he dit, això és cert i que, a més a més, els vuit components del grup varen morir en el naufragi. El més curiós del cas és que el cadàver de Wallace H. Hartley, director de l’orquestra, va ser recuperat del mar pocs dies després del fatal accident. Al seu poble l’hi van fer un enterrament amb honors, i van comptar amb la presencia de milers de persones. Hores més tard, la companyia White Star Line propietària del Titanic (i del seu germà bessó, i desconegut Britannic) va reclamar a la família el preu de l’uniforme que el bon senyor Hartley havia perdut per motius evidents. Quins collons!
I abans d’acabar dir-vos que la última cançó que la orquestra va tocar va ser la “Nearer, my God, to Thee” –Més aprop, oh Déu, de tú-, una cançó, com podeu comprovar, trista de Collons. Si el que pretenien era calmar la tripulació hagués estat millor tocar alguan cosa més alegre, quelcom del Zpato Veloz, de los Pallasos de la tele o, fins hi tot, de la Trinca. “Hay un Gallego en la Luna” crec que hagués estat ideal, tot i que no faig fàstigs al “Baró de Bidet” o a “Alça Manolo”. Cançó, aquesta última, que parla de Manuel Fraga que, segurament, en aquella època ja era viu i vell.
Excel·lent narració històrica. M’agrada especialment el tractament del nus i desenllaç de la primera part de l’escrit. El desenllaç, tan ple de detalls m’ha emocionat i he pogut reviure les escenes de la remuntada anglesa amb la gallina de pell.
I sobre això dels músics del Titanic, sempre he pensat que devien tocar de memòria no? perquè… els faristols quan s’inclinen una mica es tomben de seguida. Si no és així, i havien de fer un joc de peus i arquets per aguantar-los com bonament podien… sempre els quedarà el consol que van morir fent un “esforç titànic”. Jo, almenys, tant sols per haver pogut dir aquesta parida, me n’hauria mort, de tranquil.