El robatori

Eren les tres de la matinada quan, de sobte, vaig sentir com algú intentava obrir la porta de l’escala. Fent un recompte mental dels habitants del pis, vaig ser capaç de comptar-nos a tots. Efectivament, i tal com sospitava, algú, sense clau, intentava obrir, o forçar, la nostra porta.

Decidit i valent com sóc, vaig pensar que la millor idea era quedar-se al llit, fent veure que dormia profundament. Ben quiet i sense fer res mínimament sospitós. Però escoltant, completament atent, tot el que pogués sentir. A més a més, em donava tranquil·litat el saber que jo, previsor de mena, sempre tanco la porta amb pany i forrellat.

Mentre llardava d’elogis la meva manera de ser, més que res per estar tranquil, vaig sentir al fons del passadís el xerricar de la porta. Aquell soroll inconfusible que feien les frontisses dilatades per l’excés de calefacció. Si algú intentava entrar ja era a dins, i els meus plans per retenir-lo a fora es limitaven a fingir que dormia i creuar els dits perquè no passes res.  Sistema defensiu molt poc fiable, tot sigui dit.

Mentre em cagava amb tots els romans, eslovacs, gent de l’est i en Txigrinsky en particular, vaig sentir com la porta, silenciosament, es tornava a tancar. Els nervis no podien amb mi, ja no sabia del cert si, fos el que fos el que havia entrat, estava a dins o fora. Tampoc sabia si es tractava d’un sol element o, contràriament, d’una manada d’intrusos. I el què més em preocupava, trobarien a meva pizza mig acabada guardada al forn? Se la menjarien? Els hi agradaria?

Contingent la respiració vaig poder sentir com remenaven coses del menjador. Vaig distingir clarament que es tractava d’un grup de persones, però no podria dir si format  per dos membres o cinc cents. Tot esperant l’arribada d’en Jack Bauer, vaig notar clarament com intentaven obrir la porta corredera de la meva habitació que, òbviament, no va trobar cap mena de trava per obrir-se. En aquest moment vaig decidir tancar els ulls, quedar-me del tot immòbil i deixar de pensar amb la pizza. Que sigui el que Déu vulgui!

No sé quanta estona vaig passar-me amb els ulls tancats, només sé que em vaig despertar a les 7 del matí. El meu inconscient sabia del perill, així que vaig tenir un despertar silenciós i pràcticament estàtic. Parant bé l’orella vaig deduir que ja no hi havia ningú hostil al meu petit recinte. El rum-rum dels cotxes i els clàxons dels collons em van donar les forces necessàries per obrir els ulls, encendre el llum i mirar al meu voltant.

Tot estava normal i tranquil. Vaig aixecar-me ràpidament del llit i, sense pensar-m’ho ni un moment, vaig sortir disparat de l’habitació. Tot estava tranquil i, per sort, la pizza seguia al seu lloc. La tele estava correcte, els ordinadors també, els companys de pis, el jet pack, els mobles, el gatete i, fins hi tot, em va semblar que els vidres estaven més nets.  No aconseguia entendre perquè m’havien entrat a robar. És més, no aconseguia esbrinar que collons m’havien robat.

Quan ja pensava que tot passaria a ser una anècdota més per explicar durant les nits de borratxera, els sopars de borratxera o els esmorzars de borratxera ho vaig veure. Vaig descobrir que m’havien robat. Si senyores i senyor. Si públic fidel. Efectivament apreciats amics. Els molt cabrons m’havien robat la porta de l’escala. Com a mínim van tenir la gentilesa de deixar el pom, la mirilla d’ull de peix, l’escombreta inferior que evita que entri pols per sota i, com no, les frontisses dilatades per l’escalfor de la calefacció.

Lladres de portes fills de puta… Són una plaga, i més en temps de crisi.