El político-mundial

Quin cap de setmana més rar que hem tingut. S’han sumat tantes coses que és impossible que tot segueixi igual (tot i que em temo que així serà). Per una banda la manifestació catalana, amb més d’un milió de persones (o cinquanta-sis mil segons EFE) i per l’altra la primera victòria espanyola en un mundial. Ja és puta casualitat que tot hagi hagut d’encaixar d’aquesta manera. Només una setmana de diferència ja hagués estat suficient per poder pair tot l’enrenou, però no. Tot junt! Estudiem-ho…

No entraré en discussions polítiques, ja que la política em sua enormement els baixos, només diré, però, que no vaig anar a la manifestació de dissabte ni tampoc a la celebració espanyola de diumenge. Jo sempre he dit que sóc ciutadà Europeu, per tant tot això se’m queda molt petit. Però, malgrat la meva indiscutible petulància, entenc que són fets suficientment importants, tan com per el catalans com per els espanyols, com per passar-los per alt.

La setmana passada, i avui principalment, a Barcelona s’hi respira un clima molt enrarit. Els edificis estan plens de banderes, tant espanyoles com catalanes, tot i que també se’n poden veure algunes de holandeses o basques. Avui al matí, anant cap a la feina he quedat molt sorprès i, sense haver fet un recompte exhaustiu, crec que la cosa queda amb un empat tècnic.

A la manifestació de dissabte va semblar que tot Catalunya fos independent, el sentiment català era més profund i abundant que mai, però ahir, amb la victòria de la Roja, va semblar que tot Catalunya estigués orgullosa de ser espanyola.

També trobo curiós, en tot aquest caos nacional, que quan Carles Puyol va fer el gol contra Alemanya, a les semifinals del campionat, els mitjans purament espanyols es van referir a ell com “el espanyol”. En canvi, quan ahir a la final va saltar al camp l’imbècil d’en Jimmy Jump els mateixos mitjans es van referir a ell com “el catalán”. No amics no, aquest també és espanyol, no us confongueu. O tots o cap, però fer aquestes distincions en funció de la gesta ho trobo, com a mínim, lleig.

I en mig de tota aquesta crisi de identitat s’hi ha colat un personatge: Andrés Iniesta. El bo de l’Andrés és un castellà/espanyol que porta més de mitja vida vivint a Catalunya i jugant al Barça. Gairebé podriem dir que és un català més, tot i que mai l’hem sentit parlar català. Però ahir el jugador de Fuentealbilla va marcar el gol més important de la història futbolística espanyola. Ai pobre Andrés! Ja el planyo… Sense saber-ho s’ha fotut en un merder de proporcions bíbliques. Sento curiositat per saber quina rebuda l’hi faran al Camp Nou.

I per si tot això fos poc, i en ple merder apocalíptic, la qüestionable TV3 ahir va dedicar més de 15 minuts del seu informatiu a la selecció espanyola. Hagués fet el mateix si la guanyadora hagués estat Anglaterra? O Itàlia? O Brasil? O fins i tot Holanda? Per segons què els més independents del país, i després són els primers de sumar-se al carro de la Roja per esgarrapar uns quants punts d’audiència. No senyors, no aneu bé. Sigueu conseqüents i procureu no canviar-vos de camisa (mai millor dit) a la mínima de canvi.

I ara com quedarà tot? Algú d’Espanya recordarà la manifestació catalana del dissabte? Quants dels que dissabte estaven a Passeig de Gràcia ahir estaven a plaça d’Espanya? Perquè només Puyol i Xavi van treure la bandera catalana? Som conscients de que la majoria de jugadors de la selecció eren catalans? Cal que lliguem un tema tant trivial com el futbol amb l’estatut dels collons? Només una cosa està clara, política al marge, i és que Espanya es mereixia aquest mundial. I si, Catalunya també s’havia de manifestar. Sort que jo sóc ciutadà Europeu i tot això, com ja he dit, ni em va ni em ve, perquè sinó tindria el cap com un timbal.

I per acabar una petita curiositat. Ahir el presentador de televisió Nord-americà Conan O’Brian felicitava Espanya, via Twitter, i desitjava, sobretot, que els espanyols celebressin l’èxit esportiu amb grans quantitats de Sangria i Pernil. Curiós. Si més no, curiós…