El feminisme

Si em permeteu avui vull criticar una mica. I es que hi ha coses que em rebenten de sobremanera. Com per exemple el feminisme. Abans de crucificar-me, però, agraïra que us llegíssiu les meves reflexions. No us demano que les compartiu, ni tant sols que les accepteu, només us demano que les respecteu perquè, sincerament, crec que ens estem passant una mica amb la puta igualtat de sexes. O no?

Cert és que les dones s’han hagut de passar molts anys a l’ombra dels homes, no pretenc negar-ho, ja que fer-ho seria viure d’esquena a la història i a uns fets demostrats, però em sembla que la igualtat de gèneres fa anys que l’hem assolit i que ara, en un excés de liberalisme, pretenem arribar a un pas més enllà. Un pas en el què els homes som els dolents de la pel·lícula i potser això tampoc caldria.

Vivim en un món dominat per un hippisme passat de moda. Per un hippisme que no sap ni d’on ve el moviment. Un hippisme que vesteix parracs i truca amb iPhones. Un hippisme fastigós que escolta música reivindicativa que no seria la que es sense els magnífics Beatles que tant detesten o els gran rebels americans que ara, ves per on, són uns capitalistes. Un hippisme hipòcrita que demana la igualtat en tot (països, fronteres, races, sexes i especies) però que s’afanya demanant el màxim de separacions possibles per homes i dones ja que això, en algun moment o altre que jo m’he perdut, ha deixat de ser una incoherència per passar a ser una cosa molt i molt guay i reivindicativa. Toca’t els collons!

Els bancs fan plans especials per les dones, la generalitat dóna facilitats a les empreses creades per dones, hi ha botigues exclusives per dones, zones d’aparcament especials, tracte preferent en la majoria de locals nocturns, descomptes en segons quins establiments i, per si tot això fos poc, ara van i creen els taxis roses, exclusius per dones. Tal hi com deia al principi de l’entrada, potser ens estem passant no?

Fa anys les dones exigien la igualtat, cosa més que acceptable i comprensiva. Però sembla ser que ara ja no és suficient amb la igualtat. Què més hem de fer? Treure el dret a vot dels homes? Privar-nos de la conducció? Pagar una espècia de delma al govern només per tenir tita?

I el més greu de tot és que la majoria d’aquestes mesures són preses per homes. Homes embriagats de poder, hippies d’esperit, que creuen que fent moviments en favor de les dones es guanyaran les masses. Apreciats senyors del poder, potser el tema dels gèneres podem anar-lo deixant aparcat, crec que ja hem superat amb escreix el què les dones demanaven fa anys, millor comencem-nos a centrar amb els problemes que realment tenim. Perquè, sincerament, no crec que la creació de taxis roses ajudi el més mínim a sortir de la crisi. O m’equivoco?

I vull acabar dient que la violència de gènere existeix, si. Però no només són homes els que maltracten les dones. Crec que anys i anys de maltracte psicològic és tant greu, o fins i tot pitjor, que un mastegot. Però d’això millor que no en parlem, no fos cas que alguna gorda lesbiana, vestida amb camisa de quadres i cabell curt, ho llegís. No us sembla irònic, de fet, que les dones amb més tendències masculines siguin les que més reclamin drets per les dones. No sé, és una cosa que trobo, si més no, curiosa. Il·lògica fins i tot.

PD: Aquest escrit fa referència al món d’occident, el que jo conec i visc a diari. Ja sé que hi ha molts països que poc tenen a veure amb el meu.