L’any passat vaig dir que el 2011 era un any rar, no sabíem ben bé si començàvem dècada, teníem (i tenim) una forta crisi i, a més a més, el número “2011″ és lleig a més no poder. Però, ves per on, ha resultat ser un any molt carregat, tant en temes personals, com de país (sigui quin sigui), com a nivell internacional. Qui ho havia de dir. Han caigut dos dictadors, 3 règims, el cap de l’organització terrorista més gran del món, Alemanya torna a governar Europa, els anglesos segueixen anant a la seva, Japó les ha passat putes, el premi Nobel de la PauObama està demostrant que no el mereixia, Espanya ha guanyat la particular lluita amb Itàlia, hem tingut eleccions municipals i estatals, tornem a tenir majoria del PP, el Barça segueix guanyant, jo he canviat de feina i, el més important, no m’han trencat la cara (tot i que no negaré que algun cop just ha anat).

El 2012 no sé què ens portarà, però innegablement és més agradable a la vista que el 2011. Però això ja ha demostrat que no hi vol dir re… En principi aquest any ens ha de portar noves visions de la crisi, potser el retorn de la pesseta, qui sap si Alemanya decidirà envair Polònia, la caiguda d’algun altre règim (Síria?), la mort d’algun personatge il·lustre (Castro?), alguna altre guerra americana (Iran?), algun descobriment gros (Higgs) i, encara que no vulguem, alguns desastres naturals grossos. I el primer que em digui que aquest any s’acaba el món l’hi parteixo la boca…

A nivell personal no demano gaires coses aquest any. A poder ser un cotxe nou, guanyar molta pasta, ser molt feliç, no tenir cap desgràcia, fer algun descobriment important (Higgs) i, per anar bé, que no em parteixin la cara (si, tinc una obsessió amb el tema). I per tots vosaltres doncs… desitjo que em pogueu comprar un cotxe nou, que em faciliteu guanyar molta pasta, que no propicieu la meva infelicitat, que m’ajudeu a fer algun descobriment i, per anar bé, que no em partiu la cara. Bé, i si voleu i podeu, ser una mica feliços.

Bon 2012 a tots. Espero que les passeu molt felices i, si no pot ser, que no les passeu gaire magres. Oloro que el 2012 serà un bon any. Ara, també us diré que el meu nas no és gaire fi, és el mateix que va apostar per república Txeca al Mundial, pel Chelsea a la Champions o per Madrid com a ciutat Olímpica. Total, sigui el què sigui, quesigueu feliços. I recordeu que el 28 d’abril tindrem Antònia Font a Sant Joan, que poc té a veure amb el tema, però almenys a mi em farà una mica més feliç.

Cuideu-vos!

Com tota la vida ha passat, i seguirà passant, la nostra escola Vedruna de Ripoll s’organitzava amb clans. Hi havia els que tota la vida havien anat a les monges, els que venien de la veïna escola salesiana, els que baixaven de Campdevànol, Ribes i altres poblets de les muntanyes i els que veníem de Sant Joan de les Abadesses. Jo pertanyia a aquest últim club, el millor de tots, val a dir.

Aquests clans eren tots amics, però sempre procuràvem guardar les distàncies entre uns i altres per no semblar uns venuts i uns renegats. Clar que també hi havia alumnes que, directament i de bones a primeres, anaven amb colles que no els hi pertocaven, creant un desconcert general difícil de pair. Era el cas, per exemple, de l’amic David Aguilera que des del primer curs va entendre’s molt bé amb la colla de Sant Joan, la més feréstega de totes.

A diferència dels companys que anaven a l’institut, i que per tant els hi pujaven les notes (tot i que ells pensen just el contrari) nosaltres, els de les monges, només teníem festa els dimecres a la tarda i, per tant, la resta de dies de la setmana ens havíem de quedar a dinar a l’escola i fer dues hores de classes infernals i inacabables a la tarda abans d’anar a casa. I per si tot això fos poc, les dues hores que teníem per dinar no les podíem gastar al nostre gust. No, res d’això. Just sortint de l’última classe del matí teníem 20 minutets per esbargir-nos al pati enreixat inspirat en qualsevol camp de concentració Nazi o soviètic, i, un cop gastats aquests 20 minutets, que normalment empràvem en jugar a la botifarra, tocava anar a dinar al menjador comunitari, també enreixat, de l’escola. Un cop dinats, quan encara quedava ben bé una hora per tornar a classe, tocava anar a fer el què les monges anomenaven “Estudi”. Aquest estudi consistia en seure tots en un parell d’aules habilitades per l’ocasió i començar a avançar els deures o estudi que sempre teníem. Tot això sense aixecar el cap dels llibres ni un moment i procurant no parlar massa alt per no molestar la quasi-monja Núria  que ens vigilava amb mà de ferro. Per mi, però, l’estudi sempre va consistir en estar castigat sol en una aula adjacent on aprofitava per fer dibuixos obscens a la pissarra, anar a veure en Marc Roca, castigat en una altra classe, o esperar que m’enviessin algun altre castigat de Sant Joan, normalment en Pol Jordà, en Marc Folcrà o el renegat Aguilera. Eren altres temps… Tot i que no tant llunyans com un es pot pensar…

Aquell dia indeterminat, que ara ja no sabria col·locar al calendari, la vàrem fotre molt grossa a l’hora d’estudi. I, com sempre, vàrem ser els de Sant Joan.

Suposo que devia ser als voltants de la tardor, ja que a l’hora de dinar, com a postres, ens varen servir mandarines. Abans, però, ens varen deixar acompanyar les patates fregides congelades amb unes bossetes de Ketchup marca “no-t’hi-fixis”. La nostra taula, de 5 comensals Santjoanins i en David Aguilera, va decidir, ves a saber perquè, que estaria bé guardar-se sobres de Ketchup i un parell o tres de mandarines cada un per, més tard, decidir donar-los-hi un ús diferent al purament nutritiu.

Acabats de dinar va tocar, com sempre, pujar una infinitat d’escales per tal de concentrar-nos en la poc productiva hora d’estudi. Abans, però, tocava fer una parada obligatòria al lavabo de senyors, i és que el repte de veure gerres d’aigua sense aturador també era un dels nostres jocs preferits. El lavabo, ampli i verd, era el punt de trobada dels rebels Santjoanins abans d’anar cap a les aules i sempre, per a o per be, trobàvem alguna excusa o altra per fer tard i desesperar la quasi-monja Núria. Aquell dia, però, vàrem trobar molt ràpid l’excusa: Ketchup i Mandarines.

L’Albert Illa i en Marc Folcrà, més feréstecs que tots els altres junts, varen suggerir estampar amb mala llet les mandarines contra el posa-papers de wàter gegant i metàl·lic que hi havia a la paret oposada a la porta d’entrada. Dit i fet. Mentre un aguantava la porta perquè no entrés ningú els altres ens dedicàvem a estampar les mandarines contra l’aparell expenedor de paper cul, fotent un terrabastall digne de qualsevol guerra del segle passat. En David Aguilera, gairebé nen adoptiu de Sant Joan, va aconseguir obrir el recipient metàl·lic en més d’una ocasió, cosa que incitava els altres a llençar els cítrics cada cop amb més força. Jo i en Marc Roca, que de força en teníem més aviat poca, vam decidir que havíem d’intentar alguna altra cosa menys física i més enginyosa. Mentre el lavabo s’empastifava de polpa taronja i una oloreta inconfusible jo i en Marc vàrem veure la llum: tirar les bossetes de Ketchup a les cisternes del wàter per fer que quan algú tirés de la cadena l’aigua baixés vermella com si de sang es tractés.

Òbviament el pla infal·lible no va funcionar, així que jo, enginyós com pocs i abocat dràsticament a les ciències i no a les lletres, vaig deduir que el fallo estava en què l’aigua i el Ketchup no es barrejaven, així que en un esforç mental sense precedents vaig concloure que llençant les mandarines a les cisternes l’aigua i el Ketchup es mesclarien formant un líquid vermell igual, o molt semblant, a la sang. Pocs segons després tots els ocupants del lavabo vàrem saturar les cisternes de mandarines i Ketchup. Davant d’aquesta voràgine de malifetes i dolenteries en Pol Jordà, arquitecte d’esperit en aquell moment, va optar per provar quin era el límit que un wàter de monges podia empassar i temps l’hi va faltar per fotre tot el rollo de paper de wàter a a dins.

Va tocar l’hora límit per anar a estudi i l’aigua no baixava vermella, a pesar de les sis-centes mandarines i dos mil bossetes de Ketchup (més o menys) que hi varem tirar, i el malparit de wàter es va embussar al tercer rollo de paper cul i va començar a vomitar aigua bruta com un doll d’alta muntanya. En vista del desastre que havíem causat vam optar per marxar del lavabo com si res no hagués passat, vàrem anar a estudi i les nostres vides van seguir com si re.

L’endemà, però, va arribar la gran venjança de les monges… Un cop acabats de dinar estàvem disposats, com sempre, a anar al lavabo i fer malifetes; però la germana Montgrony ens ho va impedir agafant-nos a tots els mascles, un per un, pel braç i tancant-nos a la classe on habitualment jo estava castigat. Un cop ens va tenir a tots asseguts, els de tercer i quart d’ESO, ens va explicar les malifetes que algú havia fet el dia anterior. Segons ens va explicar algú es va dedicar a xafar el contenidor de paper a cops de puny, va embussar dos cisternes amb Ketchup i mandarines i va embussar un altre wàter tirant-hi una quantitat indescriptible de paper de wàter d’una sola capa. Tots els de Sant Joan ens vàrem mirar amb un somriure sota el nas pensant que mai ens enganxarien i, sense ser-ne conscients, tota la classe recluida i castigada de rebot també ens va mirar esperant que algun de nosaltres fes el pas i es declarés culpable. Ja anava a sortir jo, com a bon samarità per carregar-me tota la culpa quan, de sobte, la Germana Montgrony va avisar-nos de que fins que no sortís el culpable ningú es mouria d’allà, indiferentment de les classes o obligacions que tinguéssim. Al sentir això tots els culpables vàrem collar el cul a la cadira amb el ferm objectiu de posar a prova el càstig de la Monja.

Una hora i mitja més tard, quan la resta d’escola ja havia començat classes, seguíem tots tancats a l’aula, en silenci, suportant la mirada amenaçadora de la Germana Montgrony que, encara que no ho digués, sabia perfectament quins eren els culpables. La responsabilitat de la direcció de l’escola la va fer marxar 5 minuts, deixant-nos sols i apunt per parlar entre nosaltres per decidir què havíem de fer. I així va ser, just passada la porta, quan ja estàvem sols, tota la classe innocent ens va increpar perquè confesséssim d’una puta vegada. Davant de tal motí estudiantil vàrem acceptar dir la veritat i carregar amb les conseqüències que ens pertoquessin. Quan va tornar la Germana, amb tots els ulls clavats a la meva persona, no vaig tenir més remeis que aixecar-me i dir que havíem estat nosaltres. La resta de la classe va deixar d’estar castigada i ens vàrem quedar sols els de Sant Joan, el meu cosí Ugeda de Vallfogona (esverat com pocs) i el pròfug David Aguilera.

La Germana em va demanar que perquè havíem fet tot allò i jo, amb tota la naturalitat del món i intentant semblar un tiu emprenedor i inquiet, l’hi vaig dir que ho havíem fet per tal d’aconseguir que l’aigua baixés vermella. A la pregunta de perquè hi havíem tirat mandarines vaig respondre, amb tota lògica i convenciment, que ho havíem fet per barrejar els líquids ja que, com ella sabia, eren de densitats diferents. Acte seguit em va titllar d’imbècil, a mi i a tots els de Sant Joan, i no es va deixar convèncer per l’excusa patillera de la diarrea d’en Pol Jordà i la causa de l’embussament de l’altre wàter.

Ens va llardar de fàstics a tots, ens va amenaçar amb paraules que ja no recordo i ens va informar que això no quedaria així (tot i que si que va quedar així) i, abans d’aixecar-nos el càstig, que ja anava per les dues hores llargues, va demanar si ho havíem entès. En aquell moment jo no vaig poder més i, molt educadament, això si, em vaig aixecar i vaig dir-li que tenia una pregunta. Esperant un penediment em va donar peu i, amb tota la serietat que vaig poder, l’hi vaig demanar si, tal com esperàvem, l’aigua havia baixat, o no, de color vermell.

Encara ara no sé si l’aigua va baixar de color vermell tal i com esperàvem, però ens ho vam passar de collons, això si. I la imatge de la Monja arremangada, enfilada a la tassa i posant les manetes a la cisterna per treure les mandarines, després de desembussar el wàter d’en Pol, és una imatge que sempre guardarem amb alegria i il·lusió. Al cap i a la fi, eren altres temps.

A l’hora de fer neteja, o llimpiesa tal i com diria la meva àvia, sempre em marco una ruta a seguir: començo escombrant habitacions, menjador, rebedor i cuina, i després frego, en el mateix ordre, i em guardo la cuina (i els seus fogons sortits de les mateixes entranyes de l’infern) per l’últim de tot. I el lavabo? El lavabo és per cagar, així que si tinc temps el netejo i sinó passo de tot. El problema d’aquesta neteja va ser un element mòbil que no havia contemplat: el gat.

La curiositat del felí per la neteja, o llimpiesa tal i com diria la meva àvia, va resultar ser molt major del que jo esperava i les mosques que caçava sense pietat saltant com un capullo van quedar en un llunyà segon terme. Era molt més interessant el què jo feia! A l’habitació vaig haver de fer malabars amb l’escombra, la pala, el què anava recollint de terra i el què el gat m’anava portant de ves a saber on abans no vaig descobrir que podia tancar el pelut emprenyador en alguna altra estança perquè no emprenyés tant. La idea no l’hi va agradar massa però per collons els meus, així que es va haver d’aguantar i, al cap de pocs minuts, ja s’havia cansat de miolar com un desesperat darrera la porta.

Amb les habitacions netes va tocar el torn del menjador, molt més laboriós d’escombrar per la quantitat d’obstacles que hi ha. A més, per fer més difícil el repte, em vaig veure obligat a quedar-me l’Osmi per tal de que no desordenés l’habitació que acabava de (mig) recollir. Apartant cadires, sofàs, taules, llibres, revistes, paperets i un felí molt pesat, vaig aconseguir escombrar tot el terra de parquet fosc del menjador. Quan ja anava a llençar la brossa a la bossa de les deixalles (que sàviament carretejava amunt i avall) em vaig fixar en un detall curiós i inesperat. Al mig de tota la merda, borró, trossos de menjar, engrunes i collonades varies recollides a la pala hi havia el què semblava ser una sabata petita. Una sabata amb la sola blanca i d’un color rosa descolorit francament lleig. Portava uns cordons blancs i semblava que hagués recorregut molts quilòmetres, tot i ser ridículament petita. Al no saber d’on havia sortit vaig decidir guardar-la al prestatge on guardem totes les andròmines desaparellades, trobades o inútils (almenys per nosaltres).

Acte seguit va tocar passar al rebedor, o recibidor tal i com diria la meva àvia (que en un pim pam el vaig tenir fet) i la cuina. Les cuines acostumen a ser un món a part i, tot i cuinar-s’hi, és espectacular la quantitat de merda que s’hi arriba a acumular. Després de llençar un nombre d’ampolles que no vaig saber comptar em vaig disposar a escombrar. D’allà va sortir de tot: borró, engrunes, plàstics, papers, trossets de cansalada, algun pernil, una ungla del gat, molts pels i cabells, restes d’hortalisses inclassificables, una pela grillada de patata i, de sota la taula, una cameta. Si senyor, una cama. Era una cama petita, més petita que el meu dit petit, i semblava arrencada amb mala llet a causa d’una gran estravada. La zona del maluc estava ensangonada i tot semblava indicar que també estava rossegada. Rosegada per algun animal amb ullals afilats i acostumat a mastegar carns crues… Malparit de gat!

L’Osmi no em va saber dir d’on havia sortit aquella cama que, en efecte, coincidia amb la sabateta que havia trobar instants abans. Segons sembla compartim pis amb uns sers diminuts i mutilats, almenys un d’ells. Això explica perquè els auriculars m’apareixen entortolligats dia sí i dia també, perquè se’m mouen les sabatilles de lloc, els sargits d’algunes peces de roba i el gran merder que sentim al menjador quan anem a dormir. No sé quantes personetes petites podem tenir a casa, ni tampoc sé si ens volen mal o són gent de bé, però el què sí sé és que el gat els hi té jurada. Potser a la nit quan dormim l’insulten i l’hi fan putadetes. Qui sap. El què és segur és que aquell dia, com ja era de preveure, no vaig acabar netejant al lavabo. I parlant de lavabos, i el què em té més preocupat de tot, on fan les necessitats els ocupes diminuts que tenim? Perquè una cosa és que visquin silenciosament en algun raconet de la casa i l’altra, molt diferent, és que es vagin cagant per aquí i per allà.

El meu cosí va néixer el dia de Sant Eudald, el seu avi es deia Eudald i el patró de Ripoll, el seu poble, és Sant Eudald, però inexplicablement es diu Arnau. L’Arnau va néixer quan jo encara era fill únic i, al passar-se molts i molts dies a casa dels meus avis, va fer que l’hi agafés una simpatia especial. Tanta que, pocs mesos després, quan va néixer el meu germà vaig trobar-lo avorrit i poca cosa. Els anys, però, em van fer canviar de parer.

En aquells temps, llunyans ja, el meu avi Eudald estava jubilat i tenia tot el temps del món per dedicar-se, amb cos i ànima, al seu nou nét. Jo, petit com era, també passava moltes hores amb ells: em venien a buscar a les 5 quan sortia de l’escola, m’acompanyaven a jugar a la plaça Clavé, miràvem junts els dibuixos del Club Súper 3, fèiem construccions amb blocs de fusta que lentament havia anat robant de casa meva (i de mi mateix, per tant) i rèiem pels descosits quan la meva àvia banyava el petit Arnau a la pica de la cuina. Eren altres temps. Temps en què no m’havia de preocupar per ser puntal als llocs, ni per decidir a qui havia de votar, ni tant sols per saber com collons es feia una declaració de la renta. La meva única preocupació era jugar i fer els pocs i breus deures que em posaven.

Un dia de primavera, divendres em sembla recordar, el meu avi Eudald i l’Arnau, amb el cap arrissat com una malparida de madeixa de llana enrotllada sense cap ordre ni concert, em varen venir a buscar a la sortida de l’escola com feien habitualment. Com que feia bo vàrem decidir anar a fer una volta pel poble i, de pas, anar a controlar les obres que estaven fent a l’edifici de davant de casa meva al carrer Ramon d’Urg, perquè, tal i com ja he dit, el meu avi era jubilat, i com a bon jubilar tocava anar a veure obres amb certa regularitat.

Jo, petit i malparit com era, vaig aprofitar que el meu avi estava embadalit mirant les obres, i comentant-les (i millorant-les) amb en Pere Roca, per agafar el cotxet del meu cosí i emportar-me’l a fer un vol millor del que estàvem fent. L’avi Eudald ens va veure però, confiant en el seu nét gran masculí com mai, va deixar que me l’emportés pensant-se que no podia passar res greu. Jo vaig començar a caminar lentament tot explicant les aventures que havia viscut en cada un dels indrets pels que anàvem passant. L’Arnau, tot i dormir, semblava que m’entengués, així que em vaig anar animant i, gairebé sense adonar-me’n, vaig començar a córrer com si m’hi anés la vida.

Quan el meu avi i el seu bon amic Pere Roca (que anys més tard m’acusaria formalment de pixar-me a les seves mongeteres) ho varen veure van començar a córrer darrere nostre tant ràpid com la seva edat els ho permetia. Jo, cotxet en mà, al veure que ens perseguien vaig augmentar el ritme tot cantant la cançó d’Oliver y Benji. El cotxet botava de tal manera que en més d’una ocasió vaig estar apunt de caure per terra jo, nen i cotxet. En veure que l’Arnau, ja despert, no podia parar de riure vaig optar per mantenir el ritme i acompanyar el recorregut amb llargues zigzaguejades que anaven de punta a punta de carrer. Darrere meu els dos vells es cagaven en mi, la meva progenitora, part de la plantilla del Madrid i m’amenaçaven dient-me tot un seguit de tortures que em farien quan m’agafessin. En aquest moment en Pere va començar a tirar-me pedres per intentar que frenés, però l’única cosa que va aconseguir va ser estossar l’Arnau cosí que, sorprenentment, encara reia més que abans.

Ja portàvem gairebé 6 voltes a l’illa de cases quan, per fi, el meu avi va veure clar el què havia de fer per frenar-me. Va parar en sec, es va descordar l’abric típic d’avi de color blau cel que portava i en va treure la seva vella Colt Goverment Serie 70 de 9 mil·límetres. Va deixar que en Pere Roca seguís corrent darrere meu com un desesperat, mentre seguia insultant-me amb paraules que encara ara em sonen grosses, i ell es va amagar en una entrada esperant que jo tornés a passar per allà en la meva setena volta.

Quan em va veure lluny a l’horitzó del carrer Bernat Saulet es va afanyar a comprovar que, efectivament, quedaven bales al carregador i just quan vaig passar per davant seu em va abatre amb un certer tir al meu genoll. Jo, deixant de cantar la puta cançoneta d’Oliver y Benji,vaig caure de morros a terra, emportant-me per davant el cotxet i fent que l’Arnau sortís disparat a una velocitat molt propera a la del so. Mentre jo em lamentava a terra en Pere Roca va saltar d’entre dos cotxes i tot fent una tombarella va agafar el meu indefens cosí a l’aire. Tota la gent que s’havia aplegat al voltant de la improvisada cursa va explotar en un sonor aplaudiment. El meu avi i en Pere varen saludar com si acabessin de guanyar algun trofeu importantíssim i jo, jaient i queixant-me al terra, vaig haver d’esperar pacientment que arribés l’ambulància per portar-me cap a l’hospital de Campdevànol.

Ara, anys més tard, recordo l’anècdota amb gran alegria i no puc evitar riure com un desesperat cada vegada que expliquem en algun sopar, dinar o reunió familiar. El genoll encara em dol i aquest caminar ridícul i penós que tinc m’acompanyarà tota la vida. Però el què vàrem arribar a riure aquell dia a casa meu mereix tot això i molt més. Gran infantesa la meva…

Ahir, com tants d’altres dies, vaig decidir canviar el bar on dino habitualment per un dinar més saludable i confortable a casa. Reconec que no és un gran pla, ja que només tinc una hora per dinar i en viatges gasto més de cinquanta minuts, però què voleu que us hi digui… ja surto més tard! Entre corredisses i presses diverses no em vaig fixar que al vestíbul de l’edifici on vivim hi havia un gran enrenou de mobles, sofàs, caixes de cartró i bosses de totes les marques i colors. Il·lús de mi. Quan l’ascensor va parar a la cinquena planta, i abans de que s’obrissin les portes, vaig poder sentir com algun veí traginava coses aferrissadament i amb moltes ganes. Ja amb les portes obertes vaig poder comprovar com un bon home, alt i fornit, vestit per l’ocasió i amb uns guants blaus al cinturó, per si de cas, transportava el què, a primera vista, semblava ser un sunyer. Educadament em vaig apartar, vaig saludar i vaig dirigir-me cap a la porta del nostre piset. Ja sentia com miolava el gat darrere la porta, ja gairebé em veia a dins quan, de sobte, una mà suada i grossa em va cridar l’atenció picant-me, suaument, l’espatlla. Efectivament, era el veí traginador.

El veí i jo ens vàrem presentar fent servir, ambdós, un castellà rossegat i poc ortodox que amb res o molt poc s’assemblava al que surt a la televisió. Em va dir que es deia Xavi, que era d’Andorra i que, tot i tenir el pis des de fa temps, venien molt poc. Jo l’hi vaig dir que em deia (i dic) Aleix, que fa temps que visc aquí i que, casualment, el meu poble natal no queda massa lluny d’andorrà. No em va semblar que l’hi fes puta gràcia la nostra proximitat geogràfica, així que vaig deixar que seguís parlant. Em va comentar que estaven fent obres, que potser farien una mica de soroll i que no em preocupés que tot l’escampall del replà estaria recollit en breu. L’hi vaig dir que no es preocupés per re i vaig creuar els dits perquè digués que no mentre l’hi oferia la meva ajuda. Em va dir que no, sort. Després, sense saber gaire bé com, vàrem canviar el castellà per un català dels Pirineus molt més còmode pels dos i em va exposar el seu punt de vista sobre la delinqüència. Em va acollonir dient-me que últimament estaven atracant molts pisos de la zona i que, el nostre bloc, era un blanc fàcil i temptador. No vaig entendre exactament el perquè, però covard com sóc no em va fer falta per cagar-me a les calces. Acte seguit em va proposar reforçar la porta que fa de tallafocs, per tal de que només es pogués obrir amb una clau i així estar més segurs tots. Preocupat per la seguretat, més que cap altra persona que conegui, em va dir que ell mateix ja es faria càrrec de els despeses, que no patíssim. L’hi vaig comentar que per part meva no hi havia cap problema i que ja ho podia tirar endavant. I, tot i saber que em diria que no, l’hi vaig proposar de compartir els costos. Després d’un no molt cordial ens vàrem acomiadar i vaig entrar disparat cap a casa amb tota la idea de fer-me un dinar ràpid i marxar cagant llets.

Havent dinat, a corre-cuita, tot sigui dit, vaig sortir disparat amb tota la intenció de jugar-me la vida als carrers de Barcelona per tal d’arribar no massa tard a la feina. I quina va ser la sorpresa? Doncs, un altre cop, el veí Andorrà. Aquest cop vaig poder veure com col·locava una alarma al mateix replà on abans havíem estat parlant. La seva idea era posar una segona trava, a part de la porta reforçada, als lladres que arribessin fins l’entrada del nostre replà comunitari. Va dir-me que ell es feia càrrec de tots els costos i que ja em passaria un manual amb el funcionament de l’alarma que, per més seguretat, era d’aquelles que per desactivar-les hi has d’introduir dos codis i t’ha d’escanejar el dit. També em va comentar que se n’havia posat una altra dintre del seu pis i em va convidar a que jo me’n comprés una també. L’hi vaig denegar la proposta al·legant que tot allò ja em començava a semblar excessiu. I més tinguent en compte que nosaltres mai hem baixat les persianes del menjador i ni tant sols hem tancat mai la porta corredora que dóna al balcó Es va escandalitzar de mala manera i em va deixar marxar amb un somriure piadós.

Quan per fi vaig acabar les meves hores laborals, tard a la tarda, vaig tornar relaxadament, jo i moto, cap a casa. El rebedor ja estava buit així que vaig suposar que aquell bon home, i la seva família, ja havia acabat amb la mudança. Vaig pujar al ascensor i, després de fer totes les tonteries agudes i per haver davant del mirall, per fi vaig arribar al nostre 5è pis. Tot semblava normal, així que vaig obrir la porta del tallafocs i, com no, va començar a sonar una alarma descomunal. Jo, que encara no sabia el codi ni cap de totes les coses que m’havia explicat, em vaig posar molt nerviós i, tot deixant la bossa a terra, vaig anar a picar en Xavi. Encara no havia arribat a la seva porta quan ell, en Xavi, va sortir disparat amb una gran escopeta a les mans i cridant. Vaig fer un crit d’horror, la negra va obrir la porta sorpresa i en Xavi em va disparar sense voler i, tot i no tocar-me, em vaig desmaiar durant un bon rato. Quan per fi vaig tornar en si vaig descobrir que era el centre d’atenció d’un bon grup de veïns. Després de contestar les preguntes de rigor els veïns van marxar i jo vaig voler aprofitar per renyar en Xavi. Però no vaig poder perquè ell em va increpar abans. Em va dir que en cas d’emergència el procediment habitual era pica de no sé quin collons de manera la porta o, en el seu defecte, introduir el codi que encara no sabia. Em va proposar fer torns amb l’escopeta per vigilar l’entrada i, en qüestió de dies, contractar un agent de seguretat que vetllés pels nostres interessos. Emprenyat com una mona l’hi vaig dir que ja s’ho podia fotre tot al cul, que jo no pagaria per un vigilant, que mai més em tornés a apuntar amb l’escopeta i que fes el fotut favor de treure la puta alarma! La negra va coincidir amb mi i, amb un sonor cop de porta, vàrem marxar cap als nostres respectius pisos.

Avui al matí, ja més tranquil, m´he llevat a l’hora prevista i, després de fet tot el ritual habitual, he sentit com hi havia enrenou al replà de l’escala. La meva ment brillant m’ha fet suposar que el veí estava col·locant una paret de formigó per evitar desastres nuclears o bé un fossat amb cocodrils per evitar que ens ataquessin els guerrers templaris de les creuades. Però no, no era res d’això. Pel què he pogut deduir de la conversa que mantenia en Xavi amb un parell de Mossos d’esquadra avui a la nit han entrat a robar al pis dels andorrans. Segons he pogut entendre el molt tonto s’havia deixat la porta oberta, així que els lladres ho han tingut terriblement fàcil. No he pogut evitar llençar un somriure mentre passava pel seu costat i he baixat amb l’ascensor feliç com mai. Ara només em fa patir com pot reaccionar aquest bon home, però fins que no torni a casa penso gaudir d’aquesta situació. Quan torni ja veurem com m’ho faig per superar totes les trampes i paranys que haurà col·locat l’obsessiu andorrà. A veure quines idees ha tingut…

23:13h: Passen per la carretera centenars de cotxes de l’exèrcit. Duen les sirenes engegades i van a tota hòstia.

23:15h: Ha passat alguna cosa molt grossa, però no sabem què.

23:34h: El missatge de la tele es segueix repetint. Collons! Collons! Collons! Quin neguit!

…

23:40h: Seguim sense senyal televisiu. Tampoc tenim línia telefònica, ni Internet ni tan sols senyal 3G. Sospito que les hòsties que hi han hagut al sud de la península tenen alguna cosa a veure, però no aconsegueixo lligar caps.

23:49h: Comprovo des de la finestra com el poble està en un silenci sepulcral i preocupant. Ningú al carrer i ningú a la carretera. Això si, hi ha llum a totes les cases. Tothom pendent del televisor.

23:55h: El missatge de la tele es segueix repetint… Crec que haguessin pogut trobar un missatge millor i que no acollonís tant.

23:58h: Sembla que per fi torna la senyal! Ha desaparegut el missatge i ara veiem la carta d’ajust. Quina gràcia! Feia molts i molts anys que no la veia! Llàstima que hagi de ser en una situació com aquesta…

00:00h: Apareix el Rei Joan Carles en directe per tots els canals. Sembla que ha canviat el seu despatx nadalenc per una sala més austera i seriosa. Em fixo en que no hi ha fotos dels néts… En té tants ja que millor no posar-ne cap.

00:01h: Avui si que treballa el puta eh!

00:02h: Es Rei està fent un resum de tot el què ha passat aquests dies. Diu que Espanya mai havia estat atacada d’aquesta manera i que les coses no quedaran així. Comenta que només la història d’Espanya ha de ser suficient per fer front a l’amenaça.

00:05h: Permeti’m que dubti majestat, permeti’m…

00:07h: Ens explica que Espanya compta amb el suport de totes les forces de l’Aliança i que la ministra de Guerra està ara mateix a Londres discutint com solucionar el problema. Informa, també, que cedeix tot el poder de decisió al president del govern. Ara si que anem bé! Ara si!

00:11h: Ara arriba la bomba interessant que temia. El Rei diu que un alt tant per cent dels reserves seran cridats a files demà mateix. Aquests s’hauran de presentar en menys de 24 hores al lloc que els hi sigui assignat.

00:12h: La mare que ho va parir tot! Tant bé que estava jo amb la meva petita feina i el meu petit sou i ara hauré d’anar a matar moros?

00:15h: Començo a pensar alternatives per si em toca presentar-me a files. Faig unes quantes trucades…

00:27h: Decidim amb els amics de la meva quinta (mai millor dit) que en cas de que ens toqui defensar el país (sigui quin sigui) ens anirem a amagar a les muntanyes del voltant. Mai m’hauria imaginat organitzant una fuga així…

00:31h: Ma mare, sàviament em recorda que només hi anirà un tant per cent dels reserves, és possible que no em toqui.

00:32h: No m’ha tocat mai la loteria i em tocarà això! Té collons…

00:35h: Comencen el programes especials, els resums i els debats. Tots els canals fan programació especial. Telecinco ha adaptat el seu Sálvame i ara parlen de la guerra. Molta credibilitat no tenen, la veritat.

00:38h: En Cuní, que s’està apropant al seu somni de fer 24 hores seguides de programa, informa de que demà hi haurà reunió de caps d’estat, ambaixadors i representants a la seu de les Nacions Unides a Nova York.

00:45h: La xifra de morts en l’atemptat de Barcelona ja s’acosta als 2000. Madrid i Londres, les més afectades, ja van pels 2500 morts i incomptables desapareguts.

00:52h: Imatges en directe del Charles de Gaulle mostren com arriba la força aèria Americana. Ja hi ha més de cinc-cents avions de l’aliança.

00:58h: En Cuní em recorda que, al estar dintre dels països de l’aliança, fa que no tinguem noticies ni imatges dels moviments de l’Eix que, de ben segur, també n’hi ha.

01:05h: Les batalles segueixen a la platja de Pusam. Els japonesos i americans aguanten com poden l’envestida coreana, que fa poques hores ha rebut el suport de l’exercit Xinès. La flota britànica està a pocs quilòmetres. S’espera que amb la seva arribada puguin consolidar un camp base.

01:12h: La sisena flota americana es dirigeix cap a Gibraltar. S’espera un atac conjunt entre anglesos, americans i espanyols dintre de poques hores per tal de recuperar els terrenys perduts.

01:25h: Ja fa estona que només donen noticies repetides. Crec que el millor serà que vagi a dormir i que creuï els dits per què no arribi cap carta del ministeri de defensa….

01:26h: Puta Chacón! Puta, puta, puta…

02:00h: No puc dormir… I si he d’anar a la guerra! Què hi faré jo tant petit allà al mig?

02:05h: No, no. Si em criden a files m’amagaré a la muntanya i esperaré que tot hagi passat.

02:08h: I si va per ordre alfabètic? Aleix, Caballeria i Bosch. Si si, si va per ordre alfabètic estic ben fotut.

02:38h: No puc dormir…

02:47h: Sento un soroll horrorós. Surto a la finestra però no veig re. Suposo que deu haver passat algun esquadró d’avions.

02:55h: Segueixo sense poder dormir…

03:01h: Tu, turu, tu tu tu… Ti, tiri, ti ti ti…

09:35h: Em desperta ma mare exaltada. Ha arribat una carta del ministeri de defensa. Ja l’he parida, merda!

Continuarà…

DIA 1

• Els Estats Units enfonsen una fragata xinesa als mars de la Xina. Les causes no queden clares. Els primers informes apunten a que ha estat un error, però no hi ha informacions clares. Xina no es pronuncia.
• Poques hores després la Xina respon amb un atac sorpresa sobre la base Americana de Guam. Les baixes, humanes i materials, són incalculables. Obama surt i demana una explicació, adverteix que sinó no hi haurà més remei que declarar la Guerra a l’imperi Xinès
• Un creuer turístic britànic és enfonsat prop de les platges de Dunkerke. Les primers noticies apunten cap a Xina. Hores més tard la Mosad descobreix que el vaixell ha estat enfonsat per un submarí nuclear Alemany de fabricació Russa.
• Estats Units, Gran Bretanya i França declaren la guerra a Xina i Alemanya.  Rússia es posiciona en favor de l’imperi Xinès i es forma la potent aliança Germano-russa-xinesa. Espanya ofereix tot el suport als aliats, però no confirma oficialment que estigui en guerra contra l’eix comunista.
• En un moviment sorpresa Corea del Nord ataca de manera brutal Corea del Sud. Seül no té més remei que capitular.  Corea del Nord es suma a la causa comunista.

DIA 2

• M’arriba una carta del ministeri de defensa informant-me que estic en reserva de l’exercit i que si es necessari seré cridat a files. En cas que m’hi negui seré jutjat per crims de guerra segons la convenció de Ginebra.  Tots els joves d’entre 22 i 27 anys estem en la mateixa situació.
• Un atac conjunt entre Xina, Rússia i guerrilles Afganès entren a Pakistan. Islamabad aguanta però no sabem durant quant.
• Es produeixen gravíssim atemptats als metros de Londres, Manchester, Milà, París, Lió, Lisboa, Madrid i Barcelona. Hi ha milers de morts i quantioses destrosses. Cap país de l’Eix es pronuncia sobre l’atemptat.
• Hu Jintao confirma que Xina ha estat darrere als atemptats Europeus. També diu que això només ha fet que començar i que l’imperi Roig dominarà el món a no ser que E.E.U.U. demani perdó. Espanya entra oficialment en guerra formant part de l’Aliança.
• Estats Units reitera que no demanarà perdó, que l’enfonsament de la fragata va ser un error i que la resposta Xinesa ha estat terriblement desproporcionada. Ofereix, també, tot el suport que faci falta a Europa.
• Es tanca l’espai Aeri Mundial. Qualsevol avió que no respecti la mesura serà abatut.  L’aeroport Charles de Gaulle es converteix en l’únic aeroport en funcionament d’Europa. Únicament exerceix funcions militars.
• Un ataca conjunt entre Estats Units i Japó aconsegueix assentar una base a la platja de Pusam, Corea del Sud. Ha de ser la porta per entrar a Àsia. L’Imperi Britànic envia suport naval des de la seva base a l’illa de Trivandrum (Índia)
• Alemanya ataca Holanda entrant per terra i aire. Amsterdam es rendeix i s’annexa, de manera oficial, al país germànic. El govern està a l’exili i Bèlgica es prepara pel Pitjor. França reforça la frontera Est.
• Espanya envia gran part del seu exercit cap a França.
• Putin i el president Rus, des del Kremlin, anuncien la re-formació de la URSS. Els tancs desfilen per la plaça Roja. Tots els països antigament soviètics mostren el seu suport a la URSS. Àustria, per variar, dóna suport a Alemanya.
• Un agent secret del servei secret Britànic, el MI6, dispara mortalment la cancellera Angela Merkel quan aquesta estava fent un discurs des de la porta de Brandenburg.
• Aprofitant aquest caos Marroc, Líbia, Algèria i Tunísia conquereixen Ceuta i Melilla i comencen un potent atac contra Gibraltar i les costes espanyoles.
• L’exercit espanyol i britànic aconsegueixen frenar l’embestida, però es declara toc de queda i s’implanta, per primera vegada des de la Guerra Civil l’estat d’alarma Deft Con 1.
• Ja és de nit quan marxa la llum. Un missatge a la televisió ens avisa de que hem estat severament atacats. Un convoy de cotxes de l’exercit passen per la carretera direcció Sud.
• Alguna cosa ha passat que encara no sabem…

Totes les entregues de les Cròniques de Guerra