Relats, articles, opinió i contes en català
Així, amb un títol humil, modest, serè i sincer començo la meva felicitació de Nadal d’enguany. Sé que enviar felicitacions de Nadal és un tòpic, i dels grossos, però ja que no ho fem per setmana santa, Sant Jordi, la castanyada, la puríssima, reis o el meu aniversari, deixeu-m’ho fer quan diu la tradició i així quedem tots contents. Un altre dia si voleu, ja discutirem les tradicions, però això avui no toca.
I per fi ha arribat el moment d’escriure la que és, potser, l’anècdota més important de totes les que tinc guardades al tinter (amb permís del tàndem, lògicament). Tot va succeir un dia indeterminat, d’un mes oblidat, del llunyà (i molt recent en aquell moment) quart d’ESO a l’hora de dinar. Continue reading ‘Mandarines i Ketchup’
Dimarts vaig decidir que ja que divendres era festa el millor seria fer dissabte dimecres. Dit i fet, davantal, escombra en mà i a netejar s’ha dit, vaig dir-me a mi mateix abans de començar tot el ritual. El primer, però, era posar música a tot volum per tal de netejar tot ballant com un condemnat (aprofitant, òbviament, que estava sol a casa). Lamparetes, el nou disc d’Antònia Font, va ser l’escollit per ajudar-me en la meva labor casolana. “Me sobren Paraules” i a netejar!
No fa pas tants anys que vaig ser petit. La meva infantesa ara, des d’una maduresa encara molt verda, la recordo feliç, emocionant i amb grans moments que abans em semblaven catastròfics. Recordo interessantíssims partits de futbol al patí de l’escola Abadessa Emma, excursions eternes per la ruta de la cova i la Moreneta, viatges amb bici fins al triquet, caçades populars de capgrossos a la plana, intents de tirar petards al cementiri durant la festa de Sant Isidre, els immensos solars sense edificar (en aquell moment), el naixement del meu germà petit i, també, el naixement del meu cosí petit. Avui no us vull parlar del naixement d’aquest, però si que us vull parlar del meu cosí (petit).
Tenim nous veïns. Al nostre cinquè pis Barcelona, on hi ha dos replans amb 3 pisos cada un, resulta que ens ha arribat un nou veí andorrà que, amb tota la bona fe del món, ens està revolucionant la comunitat. El nostre replà funcionava molt bé, doncs només érem nosaltres (al pis de la punta) i una noia de color al pis petit del mig. Aquesta noia, a part de ser de color, és de Nova York i imparteix classes d’anglès a hores intempestives, així que pràcticament podem dir que en el segon replà de l’últim pis del nostre bloc i vivíem sols. Fins ara. Ara aquesta parella d’andorrans, aparentment sense fills, han arribat amb tota la intenció de quedar-se. Segurament no són mala gent, tot el contrari, però que el nostre ritme de vida s’hagi d’alterar per un foraster no m’acaba d’agradar…
Continua de Crònica de Guerra 6
23:13h: Passen per la carretera centenars de cotxes de l’exèrcit. Duen les sirenes engegades i van a tota hòstia.
23:15h: Ha passat alguna cosa molt grossa, però no sabem què.
23:34h: El missatge de la tele es segueix repetint. Collons! Collons! Collons! Quin neguit!
…
Fa gairebé tres mesos que tinc abandonats els relats de la col·lecció “Cròniques de Guerra” i com que vaig emmerdar molt la troca he pensat que, abans de seguir, el millor seria fer-ne un breu resum per tal de que tot quedi clar i no hi hagi dubtes ara que seguiré amb la història. Correcte? Doncs vinga! En capítols anteriors de Crònica de Guerra…
Comentaris