Ahir, discutint jo sol, com faig habitualment, vaig arribar a una estranya i sorprenent conclusió que em complau compartir amb tots vosaltres. A veure què us sembla…

Papasol Girona no mor, però si que necessita un canvi. Malauradament fa temps que m’he quedat bloquejat, i un escrit al mes (com a molt) no és el ritme que l’hi vull donar, per tant ha arribat el moment de canviar una miqueta. Tinc algunes idees, no moltes, que m’agradaria comentar-vos. Us les exposaré en forma d’enquesta i així, vosaltres mateixos, podeu valorar que us faria més gràcia que fos Papasol Girona.

De blog personal ja en tinc un, així que la idea segueix essent que aquest blog mantingui un estil particular, propi i diferent. A veure què us semblen les propostes! Podeu votar-ne dues. (Segurament acabaré fent el que em donarà la gana, però sempre queda bé preguntar).

Als 18 anys (17 de fet, però això no té res a veure), quan em va arribar el moment d’anar a estudiar el què realment m’importava, Internet tot just estava a les beceroles, no hi havia coneixements del què arribaria a ser, les xarxes socials encara no existien i les professions relacionades amb el sector, tant comunes ara, semblaven un invent del diable sense futur. Així que, sense saber ben bé perquè, vaig anar a estudiar el què més m’agradava en aquell moment: cinema. Gran error.

El cinema, al nostre país, sigui quin sigui, és una merda, una estafa i una mentida. A no ser que siguis fill d’algú important, tinguis algun endoll considerable o siguis un veritable geni (que no era el meu cas) no tens cap opció detriomfar dintre del gremi. I qui diu triomfar diu, tan sols, trobar alguna feina relacionada. Ara tots estem contents perquè “Pa Negre” anirà als Òscars, però no ens equivoquem. Pa Negre és un puta merda de pel·lícula i el cine al nostre país fot fàstic. Les subvencions van a parar sempre als mateixos, no hi ha opcions d’entrar en un dels monsmés tancats que existeixen i, ens agradi o no, la carrera de cinema del prestigiós Escac no s’aguanta per enlloc. I us ho diu algú que l’ha estudiat.

Així doncs em trobo, amb 26 anys, treballant d’una cosa que mai he estudiat (Community Manager) perquè, en el moment que vaig haver de triar, semblava que internet no tingués cap futur, o, si més no, no es veia a venir un futur com el que ha acabat essent. 26 anys, uns estudis, una professió i la difícil tasca de buscar una feinamínimament relacionada amb el què he estudiat i amb el què tinc experiència. Difícil? Si, però no impossible. Segur que dintre de poc algun il·luminat ajuntarà les dues coses i jo, tonto com sempre, hauré de quedar-me al remolc.

La vida és una merda i no es justa. No ha estat sempre així però. El problema és que ens ha tocat viure en un moment en el que tot va molt ràpid i, si et descuides, perds el tren. Jo encara no he perdut el tren, però estic corrent darrere seu com un desesperat. Espero atrapar-lo, però no ho asseguro. I tot per no atrevir-me a estudiar alguna cosa relacionada amb internet quan va arribar el moment de triar. Els errors es paguen, i es paguen molt cars. Ja puc anar fent cursos de CM, Màrqueting o la mandanga amb vinagre que si hagués triat com tocava, en el moment que tocava, res seria igual. De qui és culpa això? Clarament del sistema educatiu, ja que en el moment de fer el pas institut-universitat ningú em va saber aconsellar. Ni poc ni gens. Tant de bo pogués tornar vuit anys enrere i assegurar el tret.

Total, que l’única solució que ens queda és la beguda. Beure com desesperats. O, tal i com dirien els castellans, beure como si no existiera mañana. Espressió que, per cert, crec que hauríem d’anar adaptant al català perquè és francament bona.

Sé que fa 3 mesos (i una mica més) quan vàrem començar a preparar el concert ningú el veia massa clar, però hem demostrat que fent les coses amb ganes, il·lusió i, perquè negar-ho, dos collons, el resultat acostuma a ser molt positiu. El diumenge dia 17 ningú es plantejava que el concert hagués anat malament, i és que congregar més de 800 persones en un poble de poc més de 3000 habitants no deixa de ser molt i molt memorable. Una passada.

Voldria donar-vos les gràcies a tots, un per un, però com que ja em van avisar de que no volien un mail de més d’una pagina hauré d’intentar controlar-me i ser breu.

Primer de tot gràcies a tots els membres del JAS. El concert no hagués estat possible sense tots vosaltres i la pinya que fem quan ens ajuntem. Sense vosaltres no haguéssim pogut muntar-ho tot a temps, no haguéssim pogut recollir les més de 50 taules en un temps rècord ni tampoc haguéssim pogut mantenir una barra que al final de la nit treia fum. I tot això per no parlar del treball anterior al concert, com penjar cartells, contractar tot el què s’havia de contractar, repartir entrades, fer una publicitat infernal (gairebé pesada) i assistir (amb més o menys afluència) a totes les reunions. De bo de veres us dic que gràcies! Espero poder comptar amb vosaltres durant molts i molts anys més. Sé que la vàrem fer molt grossa, però creieu-me, encara ho podem fer millor.

Gràcies també a tots els grups i mànagers que varen venir. Sense ells el concert no hagués estat possible i, lluny de venir per cobrar al final de la nit i marxar, crec que puc afirmar en nom meu, i de tothom qui m’ho ha comentat, que va ser un dels millor concerts que s’han vist durant els últims anys a la comarca. Moltes gràcies a La Iaia per reafirmar-se com un gran grup que encara té moltes coses a dir dintre del panorama musical català. Moltes gràcies també a Sanjosex i al seu estil consagrat per demostrar-nos a tots els assistents que són un dels grups referència de Catalunya, molt bon concert! Genial, diria jo! I, com no, també moltes gràcies a Txarango. Estic convençut que sense ells la nit no hagués estat ni la meitat de rodona. Els hi desitjo un gran futur i, a poder ser, algun altre concert a Sant Joan. I gràcies als Vandalmogàvers, uns timbalers que es mereixen contracte indefinit per qualsevol activitat que fem a partir d’ara. L’any passat ens van entusiasmar a tots, però crec que aquest any s’han consagrat! Enhorabona!

I no seria just no donar les gràcies a l’ajuntament de Sant Joan per tot el suport i sacrificis que han fet per nosaltres. Vull donar especialment les gràcies a en Capri, sé que sense ell hagués estat molt complicat fer el concert (tot i que en algun moment em va fer patir, el molt cabró!). Gràcies, també, a l’Arnau Urgell per gestionar una gran campanya de màrketing des del Ripollès.info sense aconseguir-ne res a canvi. Realment admirable. Gracies també al meu cap, David Jané, per donar-me la llibertat que he necessitat durant aquests últimes setmanes per dur a bon port el concert. Gràcies a tots els de l’Enderrock per les facilitats que ens varen posar per anunciar-nos i per l’article que ens varen dedicar. Agrair al diari el Ripollès, i especialment a en Jordi Remolins, la magnífica contra que ens va dedicar a tots nosaltres. I moltes gràcies a l’amic Jordi Vilarrodà per tota la publicitat que ens ha fet i el reportatge que ens ha promès. De tot cor us dic que moltes gràcies a tots vosaltres. Sé que el concert no hagués estat el mateix sense la vostra ajuda. Gràcies.

I per acabar, moltes gràcies a tu, Mariona Tor. Gràcies per mantenir-me ordenat i assenyat durant tot el que ha durat la preparació. Gràcies per no engegar-me a prendre pel cul el primer dia que et vaig cridar i gràcies, també, per tot el què t’has carregat a l’esquena sense queixar-te. Lamento no haver parlat de res més durant les últimes dos setmanes i t’agraeixo molt la paciència que has tingut. Ara sí que t’has guanyat un bon regal! T’ho prometo!

En definitiva, moltes gràcies a tots per la vostra participació, fos del nivell que fos. Amb un equip així dóna gust passar penes, nervis, estrès i emprenyades. Gràcies. I sobretot, sobretot, moltes gràcies per no partir-me la cara quan he aixecat la veu més del compte, he manat més del necessari o he pecat de pessimista. El concert va anar de pebrots, no hi vàrem perdre calers i tothom en va sortir contentíssim. Crec que tota la feina feta ha valgut molt la pena. Molt.

No he pogut resumir-ho en menys d’una pàgina, així que us tocarà aguantar-vos, em sap greu. Gràcies a tots, espero poder comptar amb vosaltres durant molts i molts anys, i creieu-me si us dic que aquest concert el recordaré durant molt de temps. Sabeu què és no poder dormir d’alegria i felicitat? Doncs jo si, ho vaig descobrir la matinada de dissabte quan em vaig posar al llit.

Ara si, gràcies a tots!

El principal reclam per assistir a la gala va ser la promesa de poder veure en directe Els Pets, Mishima, Sanjosex, La Iaia, Kaulakau + Miguel Fernández i Biel Ballester Trio. D’acord que els dos últims no els coneixia, però només amb Sanjosex, La Iaia i Mishima ja m’ho havien venut. Els Pets reconec que són molt mítics i que de tots els grups de rock català de finals dels anys 80 i principis dels 90 són els que millor han envellit i gairebé els únics que aguanten. Però, que voleu que us hi digui, mai m’han agradat i veia molt difícil que toquessin “Bon dia” o “Vull ser Rei”, les úniques cançons de tota la seva extensa discografia que conec. Per tant, i resumint, els Pets no van ser un reclam per mi, sinó un bon extra. I a banda de les actuacions de tots aquests grups també hi havia l’al·licient dels premis, escollits per votació popular, que s’entregarien (tot i que d’al·licient poc ja que ja es coneixien tots els guanyadors) de la mà de tota la flora i fauna catalana del món de l’espectacle.

El primer “però” important que vaig trobar va ser l’hora d’inici de la gal·la: dos quarts de nou. És una hora que no es pot considerar ni molt d’hora, ni molt tard, però que em va plantejar grans dubtes per escollir si sopar abans o després. Finalment, jo i tota la colla, vàrem decidir sopar abans d’entrar, i sort de fer-ho així ja que vàrem sortir de la sala gairebé a dos quarts d’una. Entenc que essent un dilluns, i havent de treballar tots l’endemà, la gala tampoc podien celebrar-se excessivament tard, però haver-ho retardat una hora tampoc hagués estat descabellat. Minúcies, al cap i a la fi.

La cua per entrar era important ja a les 8 quan vàrem arribar. Sort que la gent no coneguda, com nosaltres, anàvem a la platea dempeus i vam poder entrar bastant ràpid. La cua de veritat va venir un cop dins per deixar les jaquetes al guarda-roba i, sobretot, per poder comprar una cervesa (a preu d’or) en alguna de les diminutes barres que hi havia repartides per la sala. Ja amb la jaqueta ben guardada, i cervesa en mà, vam col·locar-nos prop de la taula de so, lloc on els de poble sempre hem defensat que hi ha millor sonoritat. Vam escoltar una mica de música electrònica, que ens va brindar un Dj del que no recordo el nom, i vam esperar pacientment la sortida del mestre de cerimònies Xavi Coral (al que més entrada la nit vaig cridar Guapo a ple pulmó).

Ja amb Xavi Coral a l’escenari va començar l’entrega de premis. Com ja he dit no hi havia espai per les sorpreses, doncs coneixíem tots el guanyadors llevat el de millor productor (em sembla recordar). Però la gràcia, més enllà dels premis, era veure quin famós sortia a entregar el premi i el discurset dels guanyadors. Discursos que, per sort, no van excedir, gairebé en cap cas, el minut de duració. I seguint la tònica de premis i actuacions (començant per Biel Ballester Trio i després Kaulakau + Miguel Fernández) vam arribar a un dels punts àlgids de la nit: l’actuació de La Iaia. Els de Vic, amb només tres cançons, van animar de mala manera un públic que fins aquell moment estava més aviat callat. També hi va ajudar la gran comitiva vigatana que els acompanyava, però sens dubte van ser del millor de la nit. Amb només 3 cançons van demostrar perquè són un dels grups a tenir en compte de tot el panorama català i van justificar, sobradament, la seva contractació per l’aniversari del JAS que celebrarem el dia 16 d’abril. En definitiva, molt bé!

Després de l’actuació de la Iaia, i extremadament content per tot el què estava veient, vaig treure’m de la màniga l’argument de que els calbs necessiten més amor que la gent normal. Argument totalment inventat però que em va servir per cridar, tant fort com vaig poder, “guapo” a l’amic Xavi Coral. Inexplicablement vaig cridar en el moment de més silenci de tota la gala, cosa que va fer que el mateix Xavi Coral em preguntés si ho deia en serio. Per sort tota la sala va respondre que si i no em vaig sentir tant ridícul. Tot el contrari, de fet.

Després de la meva activa participació va venir el torn d’entregar més premis (que després detallaré) i, per fi, l’actuació més esperada per mi: Sanjosex. El de la Bisbal va sortir completament afònic i, malgrat les seves reiterades disculpes, no va estar al nivell que jo esperava. Tot i això em va agradar molt, encara que va baixar una mica el ritme que havia sembrat La Iaia. La sorpresa va ser la col·laboració amb Mazoni per cantar la tercera i última cançó: Corriol. L’amic Carles Sanjosé no em va ajudar gaire a defensar la seva contractació per l’aniversari del JAS del 16 d’abril, però jo, gat escaldat, sé que quan vingui a Sant Joan ho farà de collons!

I després d’això va seguir el reguitzell de premis. Aquí jo i els meus amics vàrem començar a bromejar que estaven començant a donar premis repetits. Era mentida, òbviament, però la sensació de que la cosa s’estava començant a allargar més del compte començava a ser generalitzada. Per sort, abans que defallíssim, el gran Oriol Tramvia va fer el millor discurs de tota la nit. També el més llarg, però va deixar clar que l’experiència és un grau i que tots aquests grups que surten ara encara tenen molt per aprendre. Un crack, vaja. I acte seguit va venir l’actuació de Mishima que, per mi, va ser la millor de tota la nit amb molta diferència. I van posar moltes ganes, van tocar possiblement les seves tres millors cançons i van fer que tota l’Artèria Paral·lel es tornés a bolcar a la gala. Esplèndid de totes totes.

La nit ja s’estava acabant i encara faltaven premis i el grup estrella: Els Pets. En aquest moment la meva capacitat d’atenció va minvar de manera preocupant i el fet que només quedéssim tres persones de tota la comitiva que hi havíem anat em va fer plantejar què fer. Però com que sóc de poble, i per tossudesa no em guanya ni Déu, vaig decidir quedar-me fins, com a mínim, la penúltima cançó d’Els Pets. Dit i fet. Vam aguantar estoicament i sense seure, no com la meitat de la sala, tota la corrua de premis restants i vàrem escoltar dues cançons del grup estrella. Dues cançons que ens sonaven però que ni de lluny coneixíem. I a mitja segona cançó, tal i com ens havíem promès, vàrem recollir els patracols i vam agafar un taxi cap a la tant enyorada casa. Una gran nit, si senyor.

Ara, vint-i-quatre hores després, puc treure conclusions de manera més lúcida. Puc corroborar que tota lafaràndula catalana s’apunta a un bombardeig si fa falta. Que no és re dolent eh, viu d’això aquesta gent i ho trobo més que molt correcte. Tant de bo l’any que ve hi pugui anar jo amb un passi especial. També vaig sortir amb la conclusió (i avui la mantinc) que hi va haver tantes categories de premis per tal de fer content a tots els grups. Els grossos, però, van anar a parar a mans d’Els Pets, Sanjosex, Mishima i, si molt m’apretes, d’els Amics de les Arts. Em va agradar molt la sala Artèria i això em va fer trobar a faltar, un cop més, una bona sala de concerts a la meva comarca. També vaig poder veure com molts grups, que ara tenen cert renom, tenen el dies comptats. Però això m’ho guardo per mi i no diré noms. I ja per acabar dir que em va agradar molt poder seguir la gal·la en directe i pel Twitter. Sí, sóc molt guay. Què passa!

Us deixo, després d’un salt de pàgina, amb tota la llista de guanyadors, de la qual me’n sento partícep per haver votat com a bon internauta que sóc.

Una de les coses que em feia més gràcia del viatge, perquè jo sempre he estat una mica raret, era l’aeroport de Heathrow. Jo, no sé perquè, sento una obsessió malaltissa pels aeroports i totes les estadístiques i números que els acompanyen i, collons, Heathrow és un dels aeroports més importants del món amb molta diferència. Així que quan vaig comprar els bitllets el llunyà més de desembre, ja vaig arreglar-me-les per anar directe a Heathrow. I, evitant els lamentables vols barats i companyies de segona, vaig optar per la il·lustra British Airways com a mitjà de transport.

La meva sorpresa va ser majúscula amb l’aeroport en qüestió. No és que em decepcionés, perquè és un monstre de collons que es pixa en el nostre sobrevalorat (i sempre de segona) aeroport del Prat, però el vaig trobar molt caòtic, dispers, vell i amb poc glamur. Ja l’he vist, ja està, ja ho podré dir. Però sincerament, és molt més espectacular l’aeroport de Barajas que el tant parlat Heathrow dels nassos.

Em va sorprendre també, just arribar a Londres, la famosa puntualitat britànica. I em va sorprendre per una simple raó: és mentida. Potser si que tenen rellotges per doquier, però el bus va sortir gairebé 10 minuts tard i va arribar amb més de 15 minuts de retard. Bus que, per cert, tenia cinturons pels passatgers i, el més important, te’ls havies de posar. Punt a favor.

L’entrada per carretera a Londres és molt decepcionant. Cases grises i velles, poblacions veïnes que viuen al remolc de la gran urbs amb molt poca gràcia, suburbis trets de qualsevol pel·lícula de Guy Richie que millor no acostar-s’hi i un caos circulatori de collons (més enllà de l’evident diferència en els sentits de circulació). Sorprenent també que el carrer més ample de Londres tingui, amb prou feines, la mateixa amplada que qualsevol carrer normalet de l’eixample Barcelonina. La Diagonal, Gran Via, Balmes, Meridiana o Passeig de Gràcia es riuen vilment dels carrers Londinencs. Sempre s’ha dit que els italians o espanyols, i per tant (us agradi o no) catalans, conduïm molt malament però, sincerament, això no deixa de ser una llegenda urbana. Són ells els que no en tenen ni idea!

Vam tenir la sort de poder agafar un hotel just al costat del Big Ben, el London Eye i tot el símbol del poder britànic. Molt bona zona, no diré que no. No entraré a discutir l’hotel, ja que cadascú es tria el seu, però si que diré que vàrem estar de collons.

Només hi vam estar tres dies a la ciutat, així que no ho vàrem poder veure tot, però si que vàrem veure suficient com per fer-nos una idea de la tònica general. Aquí us exposo algunes de les conclusions a les que vaig arribar. Les compartireu o no, però si teniu alguna cosa a afegir podeu deixar-me-la als comentaris i estaré la mar de content.

• Es respira història en tots i cada un dels carrers de la ciutat. Saben que han marcat durant molts anys la història mundial i no se n’amaguen.
• És sorprenent la quantitat de monuments que arriben a tenir escampats per la ciutat, però segurament el més sorprenent és que la majoria de monuments estan dedicats a guerres, batalles o campanyes militars.
• Mirant els monuments i homenatges de la ciutat t’adones que són un país que s’ha passat més anys en guerra (amb tothom) que en pau. De fet, fent memòria dels meus estudis més bàsics, m’adono que efectivament Gran Bretanya ha estat emmerdada en la majoria de guerres de la història. Una mica com Espanya de fet…
• També he pogut comprovar que tenen una obsessió, gairebé malaltissa, per la Segona Guerra Mundial. De fet és normal, van aguantar amb dos collons les envestides dels alemanys durant molt de temps. Cert que al final els americans els hi van salvar el cul, però no van fer tant el pena com França. Passejant pels voltants de Buckingham Palace no podia evitar pensar en com els pilots anglesos desviaven les bombes alemanyes amb les ales dels avions perquè no caiguessin sobre la ciutat. Si senyor, dos collons. Amb raó estan obsessionats!
• També estan molt contents del seu imperi colonial, que tot i haver desaparegut, encara es manté, més o menys intacte, gràcies a la Commonwealth. A cada pas i moment et trobes dedicatòries a les seves colònies africanes, al seu estimat Canadà, a les illes petitotes que tenen escampades o a la gran joia de la corona: el subcontinent Indi.
• Innegable també la devoció que senten per la seva difunta Reina Victòria. Va ser la Reina que més va fer avançar el país i també la que va tenir l’imperi més gran de la història mundial. Ben merescut es té l’imponent monument que hi ha davant del palau real.
• Gran devoció, també, pel Duc de Wellington Arthur Wellesley. I es que si no hagués estat per aquest bon home potser ara parlaríem tots francès.
• Tenen una xarxa de metro que tomba d’esquena, a part de ser la més antiga del món, però això no treu que ara es veu obsoleta, vella, rònega, deixada i claustrofòbica. Se salva, però, perquè durant la Segona Guerra Mundial va salvar la vida a moltíssima gent. Cosa que també et recorden bastant sovint…
• El Big Ben de nit, amb els llums verds, sembla un puticlub
• Soho = Gràcia + Les Rambles
• No vaig acabar d’entendre perquè tenen monedes, doncs a molts llocs no te les volen si veuen que portes bitllets. I això per no parlar de la ferralla petita, que no te la treus de sobre de cap de les maneres.
• Sorprenent també que durant tres dies només vaig veure 3 cotxes de la marca Seat, mentre que vaig veure 4 o 5 Lamborghinis, un parell de Maybachs, uns quants Rolls Roys, incomptables Porsches i bastants Ferraris. En conclusió, a Londres hi ha molta pasta.
• Els carrers, carreteres i vorades de la ciutat foten pena. La majoria tenen esquerdes, estan repletes de xiclets enganxats i trepitjats, i necessiten una mà de pintura urgent.
• Plou. Sempre plou.

En definitiva, Londres és una gran ciutat, una ciutat que marca el moviment mundial, la ciutat on s’hi couen la majoria d’afers, una ciutat amb una diversitat de cultures enormes i, sobretot, una ciutat amb una història que no te l’acabes. No és com Roma, però la història Londinenca ha marcat molt més la nostra vida recent que no l’imperi Romà. Més història que casa nostra? Segurament la mateixa, però la saben vendre millor.

M’ha agradat la ciutat? Si, molt. M’esperava bastant el què m’he trobat, però si, m’ha agradat. M’he proposat tornar-hi de manera més o menys regular ja que, tal i com he dit, em queden moltes coses per veure.

PD: Tornant British Airways em va perdre la maleta. No sé si té alguna cosa a veure amb la unió amb Ibèria, però em va fer rabiar de mala manera. Segons sembla, però, la maleta ja està a Barcelona i localitzada. Veurem quan tardo a recuperar-la…

Les pel·lícules, viodeojocs, sèries o programes que ensenyen pits femenins són considerats no aptes per menors de 13 anys. I les pel·lícules, videojocs, sèries o programes que ensenyen el què hi ha més avall de la cintura són classificats, directament, com a només aptes per majors d’edat. Ningú protesta per això. En canvi passejar-se ensenyant les vergonyes per la ciutat està ben vist? Que algú m’ho expliqui. Perquè una model, que es dedica a ensenyar carn i, gràcies a Déu, ho té tot a lloc, no és apte per infants, en canvi si que poden veure tota classe de deformitats físiques pel carrer de la ciutat? Això no té cap ni peus!

Reconec que per segons que sóc el més modern de tots i que per unes altres coses encara visc al segle divuit. Però, sincerament, considero el nudisme una falta de respecte enorme vers les altres persones. Entenc que existeixin platges nudistes, pobles nudistes, sales de festa nudistes i fins hi tot espectacles nudistes. Ho entenc i ho respecto, ja que ningú m’obliga a assistir a aquests llocs. El que no entenc de cap manera és com pot ser que s’arribés al punt de legalitzar anar despullat pel carrer. La sexualitat de cada un és una cosa íntima, personal i que no tenim per què compartir. Jo no vull que em vegin despullat ni vull veure els altres. I si mai em pica la curiositat tinc llocs adaptats per fer-ho, i aquests no són, ni han de ser, els carrers de les ciutats.

Els lectors més hippies (que espero que no n’hi hagi gaires) em sortiran amb la típica tonteria de les llibertats de les persones. I això és el què més em rebenta de tot. Tenir llibertat no vol dir fer el què et doni la gana en el moment que vulguis i on et surti de la polla. Hi ha uns organismes establerts, com ara ajuntaments, governs, consells, o la generalitat mateixa, que votem entre tots i que tenen el dret i l’obligació de decidir el què és millor pel poble. Per un sector molt reduït de la població la llibertat és l’anarquisme més absolut i, amics meus, això no és així. A part, la llibertat sempre té dos vessants. Si tu demanes llibertat per anar despullat pel carrer, jo demano llibertat per no veure òrgans sexuals i poder passejar tranquil. Si tu demanes llibertat per poder fumar on et doni la gana, jo demano llibertat per no haver d’agafar malalties per culpa del vici d’alguns. I perquè no em doneu llibertat per comprar una arma? Ah no! Que aquest és un tema que millor no tocar… Total, que avui en dia és molt fàcil donar la llibertat com argument, però això no vol dir que sigui un argument vàlid. De fet, si algú no et sap donar més argument que aquest vol dir que massa llest no és. Les coses com siguin.

El nudisme no ha de ser motiu de debat, ha de ser una opció a dur a terme en segons quins llocs i en segons quines condicions. Eh que hi ha llocs habilitats per realitzar-lo sense problemes? Doncs no toquem els pebrots i deixe-m’ho tal i com està. Que el país ja té prous problemes com per haver-nos de centrar en aquestes minúcies insignificants. I si, estic a favor de la prohibició de fer nudisme a la ciutat de Barcelona, però això no vol dir que estigui d’acord amb l’ajuntament, ja que considero que mai s’hauria d’haver aprovat una llei tant absurda i ridícula com aquesta.

Des del pis on visc a Barcelona, una cinquena planta interior prop de plaça Tetuan, veig la torre Agbar i la Sagrada Família. No us penseu que sigui una posició privilegiada, ja que només veig la punteta de la torre i el final de les torretes de la Sagrada Família, però, que voleu que us hi diguis, fa gràcia tot i no ser re de l’altre món. M’he fixat, durant tot el temps que porto allà, que els horaris de l’enllumenat de la Torre i el Temple no coincideixen. O dit d’una altra manera, no s’encenen ni s’apaguen a la mateixa hora. I jo em pregunto, perquè?

Segurament ambdós monuments pertanyen a entitats, empreses o gestores diferents, però, sense entrar en el tema de propietats privades i públiques, suposo que tothom estarà d’acord en què les dues edificacions són monuments de la ciutat amb un pes semblant dintre de la ciutat (turísticament parlant). Tinguen això en compte, no entenc per què la torre Agbar apaga les seves llums sempre al voltant de les 12 de la nit i la Sagrada Família, en canvi, les acostuma a parar més tard. No m’he fixat en l’hora en que s’encenen, però estic pràcticament convençut que tampoc coincideixen els horaris. I encara diria més… Si tants calers falten per acabar les obres del temple, no seria una bona estratègia estalviar alguns calerons apagant abans les llums? I més ara, que la factura ha pujat escandalosament. A veure si algú m’ho pot explicar. I ja posats expliqueu-me també quina necessitat hi ha d’engegar les llums de Nadal tant abans de les dates assenyalades i, posant una miqueta més el dit a la llaga, perquè s’han d’encendre quan encara hi ha la claror del dia.

I sense abandonar el tema de la il·luminació, m’agradaria fer una altra petita reflexió: els túnels. Quina classe de persona, segurament cobrant dels calers que paguem entre tots, és l’encarregada de gestionar els llums dels túnels? No pot ser que durant el dia la il·luminació estigui al mínim i a la nit, quan la vista ja està acostumada a la poca llum, estigui al màxim. Aquesta eminència es deu pensar que a la nit, que hi ha menys llum, es necessita més lluminositat dintre del túnel, mentre que durant el dia, que ja hi ha llum a fora, no en fa falta tanta. Aquest raonament està equivocat de totes totes. Tal i com està ara muntat sempre que entres a un túnel, sigui l’hora del dia que sigui, no veus re, provocant uns perillosos segons en els que condueixes a cegues. El bon sistema seria el de posar dintre dels túnels una llum similar a la que hi ha a fora, d’aquesta manera s’evitaria aquest canvi tant radical i perillós. Duran el dia, molta llum, i a la nit, poca. És el procediment correcte. Si us plau, qua algú amb cert poder ho llegeixi i es posi mans a la feina. És imperatiu arreglar-ho ja, crec que tothom si ha fixat..

I per avui crec que res més.

Els catalans sempre hem tingut un gran afany de ser els primers en tot. Unes ganes terribles de demostrar que som els millors, que estem a l’alçada dels més competitius i que quan ens plantegem fer alguna cosa la fem de collons. I la veritat és que tot això és cert, quan els catalans ens ho proposem, ho fem. I ho fem de puta mare! Problema? Que només ho fem un cop.

És una mica com l’estudiant que, en vistes de que està apunt de suspendre una assignatura, es treballa un treball o un examen de mala manera i acaba aprovant amb bona nota. O com el pilot automobilístic que, sense haver fet una gran campanya, fa una última apretada per colar-se entre els millors. O com quan el Barça, ja fa anys, perdia diveros partits seguits i després en guanyava un 6 o 7 a zero i tot semblava arreglat.

Catalunya té molts problemes, tants o més que la majoria de països benestants, el problema (o avantatge) és que els sabem dissimular amb grans gestes puntuals. Que l’economia s’enfonsa? Anem a la fira del llibre Frankfurt! Que la imatge està tocada? Muntem el Fòrum de les cultures! Que Barcelona fot pena? Fem unes Olimpíades! Que fa temps que no es parla de nosaltres? Candidatura pels jocs olímpics d’hivern!

Sempre m’han dit que una flor no fa primavera, i fer només bé les coses de tant en tant no és motiu per alabar més del compte un país que, ja està bé no fotem, però que no és el millor. En coses com aquestes és quan veig clar que la influència d’Espanya va més enllà de fronteres, papers, estatus o finançaments. I és que d’algun lloc hem d’haver tret aquesta ganduleria, no? Perquè, no ens enganyem, fer bé les coses només un cop és ser un gandul. I no se’n parli més.

De països bons en tot n’hi ha molt pocs, els podríem comptar amb els dits d’una mà i, lamentablement i per més que ens dolgui, Catalunya no està entre aquests. Això si, quan ens proposem fer una cosa la fem. I queda collonuda!

No penso entrar a discutir els punts del programa electoral de cada partit. Com ja he dit, de política no m’hi entenc, i seria un error molt gros per part meva fer això. El que faré serà analitzar els eslògans que fan servir els partits (amb representació al parlament) durant la campanya, ja que els veig cada dia anant amb moto a la feina, i el que em transmet el seu cap de llista (de manera tant objectiva com pugui). Intentaré no entrar en política pura i dura ni mostrar més simpaties de les necessàries (tot i que si em seguiu al facebook ja podeu saber a qui votaré). Comencem, doncs.

L’article està paginat,  a la part de baix trobareu els botons per navegar d’una pàgina a l’altra!