Ens tornàvem per veure qui duia el cotxe cada setmana. Al meu amic Patrick Harrington li tocava un cop de cada tres setmanes. Era un panameny rialler mig americà (de pare), mig panameny (de mare), mig lleidatà (de dona) que solia venir a la universitat amb un Citroën dos cavalls, atrotinat, que difícilment passava de seixanta quilòmetres per hora en pla, però que en baixada fàcilment passava de velocitats segures perquè, com ell mateix deia amb aquell accent curiós, mig caribeny mig de la terra ferma, cara avall fins i tot la merda corre. Tenia una mica l’aspecte d’en James Steward, aquell americà malgirbat que ho sabia tot i que pensava que si parlava en anglès prou a poc a poc tothom l’entendria.

Casat i assenyat, feia l’arrabassada cantant cançons criolles, en tercera en retenció i negociant els revolts en segona. Era un home de seny que sempre explicava anècdotes del canal (de Panamà) com sio l’enyorés, conduïa amb cura i ens deixava sans i estalvis prop d’alguna estació dels Ferrocarrils Catalans des d’on ens repartíem per tota la Barcelona de Cerdà ara fa un munt d’anys.

Sortíem de l’Autònoma, que en aquells anys semblava més un campament de hippies o de gitanos que no pas un centre educatiu universitari seriós, després de passar el matí en una combinació de classes rares, assistències al bar, preparacions de manifestacions, tancades a les aules per qualsevol collonada i mirar d’imaginar com seria millor la vida que ens esperava mentre miràvem com els grisos se’ns enduien algun professor per alguna inconfessable inclinació política. A la tornada, l’Arrabassada i cap a casa a estudiar i a planificar les nits de la Paloma del proper dijous.

Els que estàvem acostumats a conduir per revolts traïdors a les carreteres del nostre Pirineu natal sabíem que beure no era (ni és) un bon complement a la conducció de ginys mecànics autopropulsats. L’alcohol altera la percepció de les distàncies de frenada, l’habilitat en les traçades i potencia el convenciment que som millors conductors del que en realitat som. Però, hi havia altres substàncies… jordi

El matí del dimecres vuit d’octubre de mil nou-cents vuitanta lluïa un sol tebi al campus de l’Autònoma i a cap de nosaltres no ens preocupava una merda si Ronald Reagan guanyaria a Jimmy Carter, el rei dels cacauets, o no a les properes eleccions als States. Aquell matí, un amic nostre de León havia dut sense motiu aparent unes quantes ampolles d’un vinet negre peleón que ens va desbridar la llengua i ens va fer entrar gana. En aquells temps, els bikinis, els de menjar, eren una novetat i al bar de la Facultat de lletres de l’Autònoma, la Basilia, una cacerenya altiva, formosa i negríssima que s’havia tatuat el nom del seu nòvio al braç esquerra amb un clip roent escalfat amb un encenedor Bic, els feia de collons.

Tres o quatre bikinis més tard ja tots anàvem per l’enèsima cervesa i saltàvem i corríem pel campus com cabirols descerebrats empaitant noies, llençant-nos llaunes de cervesa buides i convencent al professor d’italià que ens cantés alguna cançoneta napolitana clàssica com ara el Torna a Surriento, Santa Lucia o alguna més moderna (llavors) com ara Maruzella de Renato Carossone, cosa que sempre acabava fent sota la influència etílica i insistent de la nostra joventut desbocada.

El sol lluïa sobre un cel blavíssim i els Boeing que anaven cap al Prat guixaven el cel amb alifats euclidians que ningú no tenia collons de desxifrar. La vida reposava tranquil·la sobra la mal cuidada gespa del campus mentre algú recitava Homer, altres calculaven azimuts celestials o altres liaven maria de la bona amb paperets per al caldo robats a casa, més llunyana que plutó.

Els anys seixanta havien arribat tard a la nostra rara i estèril España Osborne Domecq con dos cojones, The Beach Boys fascinaven i tots cantàvem Lolasense saber massa ben bé que era la història d’un tio i no d’una tia, però tampoc no importava massa en aquells dies en què encara no sabíem ben bé siJefferson Airplane eren els mateixos que Jefferson Starship o no. Moustaki arrassaba amb tot, Brassens era Déu, Paco Ibáñez cridava pels escenaris consignes sobre qualsevol cosa consignable i, aquell vuit d’octubre, el nostre amic Harrington estava decidit a fumar de valent, les herbes de colors que havia dut en Recasens.

Del vi peleón i els bikinis, vàrem passar a les cerveses, els crits i finalment, a l’hora de marxar en Patrick havia aconseguit liar més o menys un petardo descomunal que ens vàrem anar passant en harmonia i pau universal. Lovely Rita sonava estranyíssima amb aquell accent caribeny d’en Patrick, però no ens va importar gens quan vàrem agafar el SEAT 127 d’en Recasens qui, anys més tard, es dedicaria a la caça major i al negoci de les pells.

En Josep Recasens, en Patrick Harrington, jo mateix, un canadenc errant, Pierre crec recordar que es deia, que ningú no coneixia però que recitava els poemes de Cohen amb mestria, i el meu amic Xevi López ens vàrem encabir, fumats, suats i alegres a l’estret i no massa potent SEAT 127 del nostre amic futur traficant de pells.

Com era d’esperar, les costes per enfilar-nos a l’arrabassada es varen fer lentament, els trenta-cinc cavalls de vapor del 127 no donaven per a massa alegries amb cinc passatgers cantadors, però tan bon punt com vàrem veure Barcelona estendre’s cap a la mar mediterrània, oculta encara en aquell llavors, en un quadriculat harmoniós se’ns varen començar a aplicar les lleis de la mecànica de Newton, i la gravetat universal. Jo era l’únic amb coneixements de física bàsica i entremig de la sinestèsia desbocada de la nostra amiga maria vaig notar els primers símptomes d’acceleració que el malmès motor del SEAT d’en Recasens aplicava amb ajut de la impressionant gravetat de l’arrabassada i vaig ser l’únic conscient de l’escurçament de les meves magnituds bàsiques per l’efecte de Lorentz. Patrick Harrington no parava de cantar amb el seu peculiar català que cara avall fins i tot la merda corre. I no anava errat.

Als primers revolts en Recasens controlava la situació mínimament, però al poc, la situació era de desesperada caiguda lliure i derrapada lliure a tomba oberta. Amb una penetrant olor de pneumàtics cremats que se’ns colava per les finestres obertes, en Recasens va avançar ciclistes i motoristes, va provar de redissenyar el traçat de l’Arrabassada i va comprovar amb estupor el principi físic pel qual els frens transformen l’energia en calor primer i en horror després. Vuit revolts més avall els frens ja ens eren inútils i a la pudor de pneumàtic cremat se li sumava ara la de pastilles de frens fregides.

El canadenc se les enginyava per anar canviant de cançó al cartutx de la cinta de vuit pistes d’en Recasens mentre tots anàvem d’una banda a l’altra al ritme de Boney M, Elvis, o Elton John. L’habilitat d’en Recasens devia ser notable perquè malgrat derrapar a tots i cada un dels revolts d’una Arrabassada lliure de controls de tràfic en aquell llavors i perdre un altaveu i dos cartutxos de vuits pistes en algun revolt va aconseguir arribar a baix de tot amb el cotxe i nosaltres sans i estalvis i enfilar a tota hòstia i reduïnt marxes com  un desesperat pel primer carrer amunt que va trobar fins a aturar el cotxe enmig d’una descomunal polseguera en un descampat lliure encara d’especulació després d’haver tallat l’encesa del motor.

No vàrem ser conscients de les seves habilitats ni del perill fins passada una bona estona. El canadenc Pierre va desaparèixer al poc per una de les finestrelles del darrera, en Patrick va marxar caminat tranquil·lament, com si no hagués passast res fins la primera parada de taxis, que no quedava massa lluny, mentre cantava cançons criolles, però el meu amic Xevi López i jo ens vàrem quedar amb en Recasens per acabar de cantar totes les cançons del cartutx de vuit pistes fins que la gana ens va vèncer, els pneumàtics i el radiador del 127 varen deixar de fumejar, i quan els frens cristal·litzats varen tornar actuar de manera més o menys normal en Recasens ens va poder dur al nostre pis del carrer Còrsega havent dinat on, després de moltes rialles, en Recasens, en Xevi López i jo mateix ens vàrem ventilar amb la resta de companys del pis unes excel·lents ampolles de Moriles que algú havia oblidat a la nevera estranyament atapeïda de canalons i plates d’ensaladilla russa.

No recordo com va acabar la nit, però al bar de sota casa encara vàrem poder sentir als dos treballadors del metro clients habituals del bar insultar-se decididament amb unitats de capacitància, microfaradi i similars, com sempre feien a altes hores de la matinada.

Recordo aquell estiu com un dels més fascinants de la meva vida. La fàbrica tèxtil del Pla (La Preparación Textil SA) on treballava el meu pare s’ alçava a la riba dreta del Ter, just davant de la imponent i altíssima l’ estació de ferrocarril de Ripoll. Entre el riu i els primers magatzems de bales de cotó de la fàbrica s’ estenia una terra de ningú, unes terres d’ al·luvió del riu Ter parcel·lades fins a l’ infinit per aprofitar-les com a excel·lents horts on els obrers del Pla conreaven tota mena d’ hortalisses en una harmonia absoluta que Euclides hauria aprovat. Una munió de canals i canalets distribuïen les aigües de regadiu (recollides del riu) on jo i els meus amics pescàvem capgrossos, granotes i gripaus, hi netejàvem i ens cruspíem los pastanagues i els àpids robats de l’ hort d’ algú mentre miràvem ajaguts a l’ herba, i en felicitat absoluta, les formes que els núvols dibuixaven als cels perduts de la nostra infantesa. Les úniques remors que sentíem eren el vent, el profund respir dels nostres pensaments i la llunyana i imparable maquinària de la fàbrica.

Després dels horts, venien els magatzems on s’ apilaven, a tres pisos d’ altura, milers de bales de cotó blanquíssim importades d’ Egipte, Estats Units, Brazil… i, al costat dels magatzems de les bales, s’ estenien, també paral·leles al riu, les naus productives de la fàbrica, com una gegantina serp, farcides de maquinària heretada de la revolució industrial que Newcomen i Watt havien propiciat ja feia algun segle (però no massa). Al costat de la fàbrica, sempre en paral·lel al riu i mirant cap al Catllar, hi havia una extensió de terra, buida, que jo anomenava el pati, on sortien els obrers del Pla a esmorzar, dinar o sopar entre torn i torn o als descansos que el
reglament permetia. Periòdicament veia des de la glorieta de casa meva com al ritme de les sirenes centenars de bates blaves,  homes i dones, sortien

en desbandada ordenada i apressada i s’ instal·laven als jardins del Pla, amb carmanyoles i entrepans, llimonades Ibersol, cerveses i “ gracioses” Chaparrita de litre i endrapaven àvidament fins que una altra sirena marcava de nou el retorn a les maquinàries  sorolloses per completar el jornal.

A l’ altre banda del pati, paral·lels de nou al riu, als horts, a les bales, a la fàbrica i al pati, s’ alçaven unes edificacions annexes destinades a taller mecànic, fusteria, central elèctrica, més magatzems de bales i, finalment, garatges. El pati sencer devia fer uns cent cinquanta metres de llarg per uns vint-i-cinc d’ ample i, al bell mig, un lledoner enorme ombrejava tant els meus jocs, com a sentinella d’ altres temps, com la fabril solitud febril de la fàbrica en moviment perpetu. Més enllà d’ aquestes darreres  instal·lacions, uns pocs horts, bardisses, altíssimes ortigues salvatges i la llavors desèrtica i rectilínia carretera de Barcelona on s’ acabava Ripoll, el món i el meu univers.

De les entranyes de la fàbrica emanava sempre una remor somorta i constant de maquinària en funcionament. El meu silenci era un soroll tènue i constant de les contínues llarguíssimes, de les cardes imponents, del batan esberlador, de les pentinadores subtils, de les complicades Schlafford, de la remor de soldadures a la fornal del taller i de les sirenes gastronòmiques que periòdicament, implacablement, marcaven el ritme de la vida, del dia, de la vigília i de la nit de tots nosaltres. Vivíem en un pis de l’ edifici principal de la fàbrica, sobre les oficines i el consultori mèdic, sota les golfes enormes de la casa gran, i sentia tant la pluja en adormir-me, com el lent cant del generador de Manchester devorant l’ aigua, que riu amunt captava el canal, i anava a petar a la turbina Pelton del generador per marcar el meu meridià electromagnètic en despertar-me cada dia abans d’ anar al col·legi dels Padres Salesianos.

A voltes, a la nit, el meu plàcid son d’ infant geòmetra es veia alterat per l’ enervant silenci. Una avaria general en algun dels conductors elèctrics principals, algun terrabastall d’ engranatges a la transmissió d’ alguna carda o algun incident o accident en alguna de les altres màquines obligava a una aturada d’ emergència i llavors, la silenciosa remor tranquil·la de la nit, el soroll omnipresent i barbitúric parava de cop i, com una bufetada, el silenci ens despertava a tots. El pare es vestia amb una esgarrapada i anava corrents a la fàbrica a esbrinar la causa del silenci eixordador. Alguna vegada, no era cap avaria mecànica ni elèctrica l’ origen del silenci clamorós i l’ endemà, a l’ hora d’ esmorzar, el pare ens explicava que algú s’ havia enganxat en una màquina i que havia perdut un braç o una mà als engranatges imparables dels cruels fruits mecànics de la revolució industrial anglesa. Aquests dies, quan arribava a l’ escola de los Padres Salesianos, ho explicava als meus amics i tots fèiem silenci pensant que potser aquell havia de ser el nostre destí inevitable.

En aquests episodis escandalosament silenciosos se sentia com el generador de Manchester, per compensar la pèrdua d’ energia, adquiria velocitat de manera ferotge i un gutural to greu, gravíssim, paorós, pujava de les profunditats de la seva cova i gairebé es podia sentir com els electrons pujaven desbocats pels cables elèctrics cap a casa meva recorrent tota la instal·lació elèctrica de casa fins la meva cambra per excitar amb mala llet el filament de tungstè de la meva petita làmpada de nit vomitant fotons cauts i silenciosos en la meva nit petita.

…

A principis d’ aquell Juliol, inexplicablement, varen començar a arribar camions carregats d’ enormes caixes de fusta que, de mica en mica, varen anar entapissant tot el pati del Pla en una mena d’ eixample primordial de maquinaria i fusta. Es veu que algun dels amos de la fàbrica havia decidit renovar maquinària i cada dia em llevava d’ hora per veure com creixia aquell enorme mar de caixes de fusta de totes mides i a penes si tenia el temps just d’ esmorzar i sortir escopetejat cap al pati a veure les caixes noves i a enfilar-m’ hi enfollit per saltar de l’ una a l’ altra tot el dia fins l’ hora de dinar, fins que a la nit, veus de lluna i cel obert em cridessin a sopar patates rosses i bistec. Em vaig passar l’ estiu amb les mans i els genolls blaus de la tinta de les lletres grans de les caixes que explicaven en idiomes rars, la tara i el contingut de cada caixa, incomprensibles per a mi. Em vaig passar l’ estiu amb les mans i el genolls plens d’ estelles de fusta de roure de Virgínia (qui sap si de les Blue Ridge Mountains) i de pi centenari d’ Oregó, però no m’ importava gens, doncs saltant de contínua en contínua,de màquina en màquina cada un dels dies d’ aquell estiu, vaig percebre un
fragment de felicitat que mai més no se m’ ha tornat a revelar amb tanta força.

No acabava d’ entendre tot aquell tragí de caixes a munt i avall ocupant tot el pati deixant només passadissos estrets per on es movien homes enfeinats que tant desmuntaven màquines antigues com en muntaven de noves. Tot el pati tenia l’ aroma de la fusta i del metall calent i el flaire d’ olis lubricants vessats i els vapors del diesel per netejar superfícies omplien l’ aire rescalfat en una mescla irrespirable, densa com quitrà, que m’ entapissava els somnis. L’ activitat era màxima i no parava ni dia ni nit. No sóc conscient del moment exacte en que vaig veure per primera vegada aquella figura alta, corpulenta, enmig del mar de caixes amb un munt de papers a les mans. Entre salt i salt em va veure i se’ m va quedar mirant un instant interrogant- me amb la mirada i sorprès de veure una criatura saltant allà enmig de la ferralla i la fusta ordenats en geometria ianqui.

El recordo com l’ americà clàssic de les pel·lícules dels anys cinquanta, a l’ estil una mica pengim-penjam de James Steward, ben clenxinat, el cabell lluent, sempre amb americana, camisa blanca i corbata (encara que treballés embrutant-se en una fàbrica tèxtil, anava mudat), amb una lleugera miopia que l’ obligava a dur unes ulleres que li conferien un cert aire d’ analista de la NASA. Sempre duia els cabells arreglats (trobava que els preus de la barberia a Espanya eren tan barats que valia la pena anar-hi cada setmana, o
més).

El meu pare, el seu enllaç al Pla per ajudar-lo a muntar aquelles cares màquines de terres llunyanes, no acabava d’ entendre aquella afecció desmesurada a la perruqueria freqüent com tampoc no li acabava d’ entendre del tot aquell comportament tan “ americà” que ens exhibia constantment, inconscientment, malgrat que el meu pare ja s’ havia subscrit feia temps a la revista Time Life, llavors simplement Life, i rebíem a casa una versió traduïda en un castellà de Mèxic que ens obria una mica els ulls als fets rellevants del món i al mode de fer dels americans com en Larry Metayer. També s’ havia subscrit a Mecánica Popular (Popular Mechanics), una revista on es descrivien les darreres collonades mecàniques que elsianquis de Minnesota i Winsconsin havien posat al mercat. La lectura admirada d’ aquelles lectures va fer del meu pare, i de mi, uns admiradors incondicionals del american way of life, malgrat tots els seus defectes. Devia ser l’ afecció inqüestionable cap aquelles lectures, llavors estranyes, la raó per la qual no ens va fer mal d’ ulls del tot aquell americà de metre noranta i més de cent quilos de pes que sabia treure el revòlver (encara que fos de joguina) com un dels veritables intocables d’ Ellliot Ness.

Suposo que la tecnologia més avançada a l’ Espanya de finals dels seixanta devia ser una llima plana fina o un diesel brut de ralentí inestable, però aquell home, en Larry Metayer, va venir armat amb fulls de planificació de feina i peces intercanviables perfectament acabades i polides que brillaven a la lluna del pati com ous prehistòrics, sabia què havia de fer cada dia i que si una peça no encaixava la retornaria als Estats Units sense cap remordiment. En aquells temps previs a la integració massiva de circuïts electrònics, quan encara la paraula ordinador era només un terme que sortia a les pel·lícules de ciència ficció (a les quals jo ja n’ era afeccionat), en Larry Metayer era un virtuós i hàbil operador de la regla de càlcul, cosa que fascinava al meu pare (que també la usava amb mestria) i sempre anava prenent mesures de tot el que li queia a les mans amb el seu peu de rei i el seu Palmer calibrats a Wisconsin amb precisió inconcebible per aquests indrets. També duia sempre a mà una descomunal i inèdita càmera instantània Polaroid desplegable per fer fotos de tot allò que l’ interessava. No cal dir aquell giny em va fascinar de gran manera, i recordo amb claredat com les fotos anaven apareixent en aquells papers quadrats en poc més d’ un minut. El passat, el present i el futur de la nostra ànima ens quedava atrapat un paper quadrat a les ordres d’ en Larry Metayer.

M’ explicava el pare que la primera vegada que en Larry Metayer es va trobar amb una peça rebel que no encaixava del tot en alguna part d’ una contínua, no s’ ho va pensar dues vegades, es va emprenyar i la va fer empaquetar de nou per retornar-la als States en un viatge d’ anada i tornada que hauria durat més de dos mesos. Però el meu pare, excel·lent manyà enginyós de la postguerra civil espanyola, que havia après les lliçons de la salvatge supervivència estricte, el va deturar i li va fer entendre que amb uns quants retocs, un llimar aquí i perforar allà aquella peça inservible seria reutilitzable a l’ instant. Aquella mena de màgic domini de la supervivència improvisadora va fascinar tant en Larry Metayer que des d’ aquell dia amb el meu pare varen ser amics sense compromisos. Un admirava de l’ altre l’ ordre i rigor que no resultava possible aplicar aquí llavors i l’ altre admirava del primer la facilitat amb que es podien resoldre coses amb (molt) pocs recursos. Des d’ aquell dia, en Larry Metayer va començar
a aparèixer per casa, primer per fer el cafè havent dinat en una estranya tertúlia en cap idioma en concret i després per degustar els plats exquisits i simples que la meva mare cuinava amb facilitat, tal com li havien ensenyat a l’ Erm quan encara era l’ Erm, i amb una olor que potser li recordaven els remots cuinats de sa mare ianqui a la seva llunyana North Carolina natal.

El meu pare no parlava anglès i el castellà diguem que no era el seu idioma principal, però la comunicació amb en Larry era  excel·lent. Suposo que la complicitat dels mecànics, com la de tots aquells que comparteixen un mateix ofici, encara que d’ escoles tan diferents com eren, va ser essencial, l’ entesa va arrelar amb facilitat i el muntatge de les màquines es produïa amb agilitat i improvisació controlades amb rigor.

Vaig passar l’ estiu sentint com en Larry s’ esbroncava a sí mateix, “ soy un buro, soy un buro” en un castellà estranyíssim de North Carolina, cada vegada que no encertava a comprendre la hispànica improvisació mecànica. Fins i tot, fascinat per la meva fascinació, em va regalar una pistola com les dels gàngsters de l’ Elliot Ness i vaig tenir l’ honor de rebre classes particulars de com disparar posant cara de fill de puta, vaig aprendre com malmirar com cal a l’ estil de Detroit i em va quedar arrapat a l’ ànima un regust estrany que tot allò que venia d’ Amèrica era millor.Anys més tard vaig saber que en Larry Metayer, potser impulsat per la
misèria en què ens veia viure llavors (en comparació amb la seva North Carolina natal) havia ofert als meus pares d’ endur-se’ m als llunyans States per fer de mi un home com calia. L’ oferta va ser sincera i desinteressada però la meva família no estava preparada per una generositat tan llunyana i, finalment, en Larry, en acabar de muntar les contínues Platt Saco Lowell, va marxar sense mi.

Deu anys més tard, vaig aprendre anglès i li vaig escriure (i enviar) una carta perquè sabés que encara el recordàvem medint tota peça rara que trobava i procurant entendre’ ns. Un mes més tard, correus me la va retornar amb un mata-segells que deia que el destinatari ja no vivia allà. El mar de caixes, que recordava associat a en Larry Metayer, era tan enorme i vast com el convenciment de que era l’ únic record que em quedava i em quedaria mai més d’ en Larry Metayer.

Si la meva família hagués acceptat la generosa oferta d’ educar-me als States, potser m’ hauria graduat amb honors a Raleigh i mai més no hauria tornat aquí, potser ara parlaria un anglès rar amb un perfecte accent americà, potser menjaria xiclets i beuria ginebre amb gasoil, potser ara viuria a Corpus Christi (Texas), a Tucson (Arizona), o prop de Cape Kennedy (Florida) per veure enlairar-se els poderosos Saturns V que conqueririen la lluna, potser ara tindria una dona bacona i rossa amb sis fills obesos, potser conduiria un descomunal Ford Lincoln Continental (sense blindar) com aquell en què varen matar en John Fitgerald Kennedy a Dallas (Texas),
potser seria analista de la NASA i desxifraria enigmes còsmics i llunyans de forats negres i matèria fosca, i potser al meu temps lliure escriuria la història estranya d’ un nen desconegut que va anar als States (sense recordar exactament quan) per a buscar una vida millor sense saber que, en el fons, m’ hauria perdut la millor de les vides i ara escriuria un conte, que no seria aquest, amb un regust de Bourbon de Kentucky als llavis.

De :: Finofilipino

Per cert, recordeu que encara em podeu votar al següent Link (Link). He perdut bastant, però segueixo aguantant!

De :: Finofilipino

De :: Finofilipino

De :: Pau Caballeria

El cas és que, navegant per Internet, he trobat un vídeo genial de porno encobert. Com que la meva pàgina pretén ser apta per tots el públics us he de dir que podeu mirar el vídeo tranquil·lament i sense cap mena de perill. Les ments més perverses ja entendran el que hagin d’entendre. A veure que us sembla!

Per cert, no us oblideu que podeu votar-me com a millor blog personal català. Us deixo el Link per si voleu fer-ho (que no us obligo, però si que us ho recomano…). Link

De :: Patatas Traigo