Començo a escriure aquest post, article, relat, narració o conte, sense saber ni què vull dir ni on vull anar a parar. Fa dies que estic espès, la literatura màgica que brollava dels meus dits s’està apagant a poc a poc i, malauradament, he començat a redactar més articles d’opinió, com un mal periodista i no com un bon escriptor, que no relats com ans solia. Estic trist veient com la meva genialitat es va apagant a poc a poc. Déu m’ha concedit un do temporal i ja se m’està gastant? O és que simplement he esgotat ja totes les idees. Estic confús i indecís. Vaig a intentar escriure alguna cosa, a veure si de les meves mans cansades encara emana algun bri d’originalitat, estil i classe.
Continue reading ‘Inspiració’
Encara recordo aquella vegada que em vaig passar 4 setmanes recuperant-me a l’hospital quan era petit. Molt petit, de fet. No sabria dir-vos amb exactitud quina edat tenia, però deuria ser al voltant dels 5 o 6 anys.
Continue reading ‘L’accident’
No diré que m’agradi molt viatjar, perquè diria una mentida, però si que m’agrada, com a tothom, fer escapadetes pseudo-culturals, re de platja, de tant en tant. A part, també sóc un xic meticulós a l’hora de triar els destins. Per exemple, mai aniré a un país que estigui per sota del meu. No geogràficament parlant, sinó en el que a economia i poder es refereix. Aquest meu estil tant personal fa que siguin molts pocs els països que puguin rebre la meva inestimable visita. Per exemple, mai em veureu per Àfrica, Sud-Amèrica o gran part d’Àsia. També queden eliminats la majoria de països de l’Europa de l’est, pràcticament tots els de l’Orient Mitjà i innumerables arxipèlags oceànics. Sóc molt fi, ho sé.
Continue reading ‘Les vacances’
Sempre he tingut mal de panxa. La gent que em coneix ja ho sap i jo, de fet, mai m’he avergonyit del meu problema. Tot el contrari, si he de se sincer. Quan en tinc ho proclamo als quatre vents, per poc dolorós o breu que sigui. És una mica com el conte del llop i el pagès. Sé que arribarà el dia en que tindré un atac d’apendicitis i ningú em creurà. Però de moment, i a l’espera de que arribi aquest dia, que tard o d’hora arribarà, em seguiré queixant al més mínim indici de mal de panxa.
Continue reading ‘Els metges’
Tinc un gat. Bé, de fet dos. Un a Barcelona, on resideixo normalment, i l’altre a Sant Joan de les Abadesses, el meu poble natal. El de Sant Joan és un gat gros, de més de 13 quilos de pes i 15 anys a les seves espatlles. És d’un color ros que, amb els anys, sospitosament, s’ha anat tornant de la mateixa tonalitat que el marró clar del parquet flotant que tenim. D’aquesta manera el senyor gat, que ara ja el tractem de vostè, ha aconseguit ser pràcticament invisible quan s’estira completament al terra de fusta del menjador o de les habitacions. Tot i això, i en contra del que es diu de l’experiència, encara no ha après que a les rajoles blanques del rebedor, per més quiet que s’hi estigui, no passa precisament desapercebut. Això no treu, però, que ho segueixi intentant dia rere dia. Per coses com aquestes s’ha guanyat a pols que el tractem de tonto. El gat tonto, vaja.
Continue reading ‘Prohibit aparcar’
L’home modest fuma tabac de liar, beu Whisky sense marca i seu als tamborets de la barra dels bars. Es va casar (i separar) amb la dona més lletja de la classe, que va conèixer quan tenia 13 anys. Només mira canals de la televisió local i porta espardenyes. Vesteix amb un xandall desgastat del Decathlon i es tapa el pap amb una gorra del Súper Avui. No saluda a la gent quan va pel carrer i camina sempre amb el cap cot i les mans a les butxaques. Porta els cabells mal tallats i la barba se l’afaita cada dos o tres setmanes.
Continue reading ‘Home modest’
Els que em coneixen ja saben que hi ha moltes coses que m’emprenyen. De fet, hi ha més coses que m’emprenyen que no pas m’agraden. Una d’aquestes coses la vaig redescobrir fa ben poc. Aquesta mateixa setmana de fet.
Un caos general, i descontrolat, en la meva vida, fruit de l’atzar o dels pecats acumulats, va fer que em quedés sense cap vehicle disponible. La por es va apoderar de mi, em veia perdut sense poder anar motoritzat per la vida. Per sort, i després del pànic inicial, vaig recordar que Barcelona disposa d’una gran (ejem, ejem) xarxa de metros i ferrocarrils. No em va quedar més remei, doncs, que sobreposar-me a la desgracia, armar-me de valor i utilitzar el metro. Com els socialistes. En fi…
Un cop al metro vaig adonar-me que realment no s’hi anava tant malament, que hi podies escoltar música i anar tranquil·lament i assegut fins al teu destí. Osti, fins hi tot em van entrar ganes de trucar al concessionari i dir-los que la moto, en procés de reparació, ja se la podien fotre al cul o, en el seu defecte, confitar-la. Sort que aquesta vegada vaig poder controlar els meus impulsos irrefrenables d’actuar sense pensar, perquè poc després, una noia, em va fer veure la llum. Vaig recordar d’on venia aquell odi tant visceral pel metro, i transports públics que estava a punt de tancar amb pany i forrellat.
Continue reading ‘Els Macarrons’
Ja em sap greu, però sempre he pensat que la gent que mor en la caiguda d’un ascensor, sense faltar al respecte a ningú, és profundament imbècil (faltant només una mica al respecte, perdó). Jo, home de món, fa temps que he descobert la manera d’evitar una mort tonta i, segurament, dolorosa. Val a dir, però, que encara no ho he pogut provar mai la meva tècnica, tot hi que no dubto ni un moment que funcionaria la perfecció. És més, potser patentaré la maniobra, sota el nom de maniobra d’Aleix.
De fet, no entenc com no se l’hi ha acudit mai a ningú, doncs és ben simple i senzilla la maniobra d’Aleix. Posem-nos en situació. Imagineu-vos que esteu pujant a un vuitè pis, amb un ascensor rònec, vell i poc funcional. Un d’aquells ascensors que només de pujar-hi ja veus que si arribes allà on vols, és perquè estàs de molta sort. Com el del pàrking de plaça Catalunya, perquè tots ens entenguem.
Continue reading ‘La maniobra’
Si alguna cosa et fa gracia, no té perquè fer-ne a tothom. Tinga-ho clar, per tant evita explicar-la. És més, si l’expliques, evita crear altes expectatives dient que és molt graciós o que fins hi tot, l’oient, hi plorarà de riure. No! No, no i no! Recorda, si alguna cosa et fa gràcia a tu, és molt probable que a l’altre gent no n’hi faci. I després els obligaràs a riure de manera hipòcrita i a fer veure que els hi ha fet gràcia, creant una situació incòmode tant per ell com per tu.
Per exemple. Si en un programa de tele fan una broma molt bona i que fa molta gràcia, no se t’acudeixi intentar-la explicar. Mai. La tele és la tele, i tu ets tu. No té la mateixa gracia un gag assajat, preparat, il·luminat i interpretat per actors de veritat; que tu, mig borratxo en un bar, amb la música a tope i explicant la broma a una persona que no coneixes de re. No fa falta ser un Einstein per saber que no farà gràcia el que expliques. I si la brometa és breu (menys d’un minut) encara. Però si ho allargues molt, t’equivoques i has de rectificar varies vegades o no recordes exactament l’ordre de les frases, no cal ni que ho intentis. Et sentiràs malament i faràs que es senti malament el pobre desgraciat (mai millor dit) que t’haurà d’escoltar.
Continue reading ‘La broma’
Sempre he sabut que, tard o d’hora, canviaré el món. No sé com, ni amb quina magnitud, però que ho faré és pràcticament segur. Tanmateix em conec, i ja he incomplert moltes promeses. No tinc cap Óscar ni cap Grammy, per exemple, i no hi ha perspectives, massa esperançadores, de guanyar-ne un en breu, diguéssim. Tot i això l’esperança és l’últim que es perd i un dia o altre revolucionaré la Humanitat. Es parlarà de mi la resta d’eternitat i el meu nom s’escriurà al costat de Darwin, Da Vinci, Plató, Juli Cèsar o, modèstia apart, Jesucrist. Però si us he de ser sincer, no en tinc ni idea de com fer-ho.
Continue reading ‘El Teletransport’
Comentaris