La història de la humanitat està repleta de guerres. Cada dos per tres n’hi ha una en algun racó de món i que Europa faci més de 60 anys que viu en pau no és precisament una bona senyal. Està clar que en algun moment o altre ha d’arribar una guerra. I la meva pregunta és… Quan arribi que he de fer?

Posem per cas que els Francesos ens comencen a bombardejar. Quin és el procediment a seguir? He de trucar algun número? He d’amagar-me a sota la taula o millor que baixi al pàrquing? O potser el més lògic seria sortir al carrer? I en cas de que hi hagi un Setge que t’hi cagues què? Què representa que he de fer? Estalviar aliments suposo, però… On en podré trobar de nous? L’aviació espanyola on deixaria caure les provisions bàsiques per sobreviure? A plaça Catalunya o en un descampat? I a quina hora? Al matí, a la tarda o a la nit? Puc intentar escapar del setge o millor que no? M’he d’amagar sota la taula? I si ens ataquen amb bombes brutes o productes químics? On trobo màscares protectores? I quan les trobi… com han de ser? Serveixen les de paper tipus Michael Jackson? O millor alguna cosa més professional? Seria segur veure aigua de l’aixeta o la comprem en ampolla? Seria segur? M’he d’amagar sota la taula?

I tot això sense parlar d’atacs d’infanteria bàsica, atacs navals, bombes incendiaries, guerrilles urbanes, lluita de trinxeres, atacs simultanis entre aviació i exercit terrestre, bombardejos des de les costes o atacs nuclears.

Crec que enlloc de protestar tant per segons quines retallades a sanitat, ensenyament, cultura o joventut ens hauríem de preocupar més per quan arribi la guerra. Els avis sempre diuen “a tu et fa falta passar una guerra”. Si? En serio? Però si no sabria fer re! Seria la meva mort segura. I, tal com deia el gran Woody Allen, en cas de guerra jo només serviria per presoner. Em consola pensar que els que varen fer la mili obligatòria tampoc sabrien massa bé què fer, però segur que tindrien més coneixements que jo, un pobre, dèbil i fràgil blogger.

Demano, de bo de veres, algun seguit d’instruccions o directrius, com les dels avions, per si de cas arriba la guerra. Segur que imprimir uns tríptics o programes no representaria gaire despesa i creieu-me si us dic que ens aniria molt bé. Mai està de més està informat. De moment, i per si de cas, començaré per amagar-me, un parell d’hores diàries, a sota la taula. Mai se sap!

Tot i que ahir no ho vaig saber veure per la radio, a mig camí del carrer Aragó s’ha posat a ploure xocolata. He hagut de parar i abrigar-me l’impermeable i posar-me una galleda al cap. Tampoc m’he fixat que em quedaven pocs diaris i tornar a encendre la caldera del vehicle ha estat tot un repte. Sort que portava xiclets de sobra i he pogut evitar una massacre.

M’ha agradat veure que, gràcies a la visita del Papa, suposo, han arreglat el forat de cuc que molestava entre pau Claris i Passeig de Gràcia. Avui he pogut passar tranquil·lament sense navegar entre diferents dimensions i tirar enrere i endavant en el temps. Per desgràcia, però, he agafat la majoria de semàfors en blau, tanmateix l’aigua no estava molt calenta i he pogut esgarrapar uns valuosos segons de cada xamfrà de l’eixample.

L’arribada a la feina ha estat hostil, i és que ningú s’ha preocupat de treure el troll que habita sota les escales i, per si fos poc, s’han acabat les piles de la rampa per discapacitats. Després dels 32 esglaons de rigor i els vuit o nou replans mòbils he pogut arribar a la meva taula desordenada com mai. He engegat l’ordinador, amb tanta força com he pogut, i m’he disposat a treballar. Tot i que sense pantalla cada dia m’és més complicat.

Per variar ha trucat el Rei d’Hongria, queixant-se, aquest cop, de no sé quin problema amb les plaques tectòniques de Sud-Amèrica. L’hi hem enviat un burofax, un gir postal i tres sobres de camamilla perquè es calmés, però segur que demà tornarà a trucar per alguna altre tema cabdal. I es que la monarquia mai aprendrà que la resta de mortals tenim feina més enllà dels seus capritxos.

El dinar ha passat sense pena ni glòria i hem hagut de canviar la mariscada prevista per un plat de fesols amb mongetes, llenties, cigrons, faves i un parell de granets de pebre. No hem pogut pagar amb Rúpies ja que el propietari siri de l’establiment ens ha exigit Rubles o, en el seu defecte, gallines. Per sort teníem algunes divises russes per les butxaques i entre això i un parell de calipos d’alvocat l’hem pogut convèncer de que no disparés. Acte seguit hem pujat al telecadira per tornar a la feina, a pocs kilòmetres de distància.

El Troll s’ha carregat a tres o vuit desgraciats i els que ens hem escapat ho hem fet amb tota classe d’esgarrinxades, ferides i pa integral. Un cop a l’oficina no hem tingut més remei que bullir una mica d’aigua. Hem seguit treballant tot canviant de lloc cada poc més de 5 minuts. Una iniciativa que ve directament de l’emperador d’Estats Units i que encara no hem acabat d’entendre. Poc més tard de les el nostre cap ha obert la finestra i ha marxat amb el seu nou Zepelin portat directament des del marroc. L’hi hem dit adéu tot saludant amb un parell de gats i una mangosta. Acte seguit hem parat els ordinadors a cops de cap i hem baixat pel tobogan cap al carrer. He agafat l’hovercraft i, previst de papers, cartrons i gossets i marxat cap a casa pel camí més llarg.

A casa no he pogut fer migdiada perquè hi havia massa silenci, així que he parat la televisió i he escoltat un rato el diari. M’ha sorprès gratament la cancel·lació del programa espacial Europeu per donar prioritat a la construcció d’una muralla enorme de paper xarol al voltant de França.

No he sopat massa avui, així que havent sopat he hagut d’anar a tot corre al vàter a trucar. El Duc de Kent creu que la seva dona l’enganya amb el llimoner del seu jardí, cosa improbable ja que el llimoner porta més de 12 anys mort. Però el seu amic pardal, alhora molt amic del Rossinyol, l’hi ha comentat que els va veure passejant pels teulats de Southampton. L’hi he aconsellat el suïcidi.

A les dotze i cinc en punt he anat a dormir al meu llit de pi i roure. M’he abrigat amb la llenya que encara tenia, he tancat els ulls i he somiat amb un món molt i molt rar. Crec que prefereixo la vida real…

No sé si sabré fer això de ser Rei Carnestoltes, l’anterior va deixar un nivell molt alt i el puta ara em cobra un euro i mig per cervesa…

Començaré per explicar el Carnestoltes. Buscant a l’enciclopèdia he trobat que són els  tres dies anteriors al dimecres de cendra, primer dia de quaresma. Tot i que s’acostuma a iniciar el dijous anterior, el dijous gras o llarder. Per tant anem bé. També diu que és una festa pagana d’alegria, xerinola i cert descontrol. Per tant Valentí, avui penso aparcar el cotxe als quatre jardins! i sense rellotget!

També he llegit que al final es crema el Rei Carnestoltes. Aquest punt no m’acaba d’agradar eh Capri! A més a més, hi ha el meu germà petit davant… cremeu-lo a ell!

El què si sé és que m’han donat permís per dir el què vulgui, per tant aprofitaré per queixar-me una mica! Com que se’ns venen eleccions a sobre volia donar el meu punt de vista de cada candidat. Però el convergents no es decideixen. Què Concepció? No t’animes? Ens tens a tots amb l’Ai el cor! El que si sabem segur que es presenta és en Sergi Albrich. Ja quan venia pins de sotamà de petit apuntava maneres aquest noi, només espero que les seves habilitats per la política siguin millors que les seves habilitats a la cuina. I en Ramon també es torna a presentar. L’alcalde de Sant Joan, que té negoci a ripoll i va amb una noia de Campdevànol. Suposo que els fills aniran a l’escola a Camprodon, no? I aquest any tindrem llista del PP! No conec el candidat, però només espero que no ens tanqui TV3 ni ens emmerdi en cap guerra! I en Pere Villanueva què? No s’anima aquest any? Trobarem a faltar el sector més radical a l’ajuntament! Ja hi tenim en Gerard Costa, però, no fotem, no és el mateix! I ara m’he assabentat que també es presenta en Remigi F Luque per coalició canària amb l’objectiu de donar ales a Sant Joan. Voteu-lo a ell pel canvi radical, el meu vot ja el té!

Tal com deia m’agradaria queixar-me d’unes quantes coses. Si algun dels candidats se les vol anar apuntant… Primer: Què collons ha passat amb Sant Isidre? Perquè ja no es fa la festassa que es feia abans? Té alguna relació amb la desaparició del Bar d’ambient de l’estació? Segon: Trobo molt a faltar poder avançar a la recta de la fibrán! (pren nota eh Ramon, que hi passes cada dia). Tercer: Perquè no fem ja un pas de Zebra davant del Super Avui? fa anys que el trobem a faltar! Quantes iaies han de morir?! Quart: Com pot ser que tinguem 11 perruqueries, 15 bars, 10 carnisseries un lutier i cap hotel? Oh, és que Camprodon té més turistes! Collons, normal! I cinquè i últim punt: Perquè sempre que vas a passejar o donar un vol acabes a Can Miki? Quina espècie de conspiració judeomasónica té muntada la Maria Carme del Miki?

I per acabar m’agradaria acomiadar-me copiant l’anunci d’estrella Damm de què tenim. Que què tenim? Doncs tenim en Luís al pavelló, que tots intentem convèncer perquè ens ho faci més barat, però no hi ha manera! Tenim el Ford K d’en Llende, la cabreta de l’Àlex Porta i en Dj Met! Tenim un concert el 16 d’abril al pavelló que ens deixarà a tots hipotecats! Tenim un monestir d’hivern i un descapotable d’estiu! Tenim el Jas, l’esplai, el teatre, la Unió Excursionista, la Barra Jove i l’Abadessenc! Tenim en Curós que treu els ponis a cada festa! i si no és festa també! Tenim una parada de bus que fot una nosa de cal Déu i tenim una zona verda que ens fot negre! I tenim unes campanes que quan toquen les senten des de Sant Petersburg! Tenim també ca la Balbina obert cada dia quan tornem de festa! I tenim tots els rumors que circulen a les nostres esquenes! Tenim el Comte Arnau, els poemes de Maragall, els pabordes i el campanar de Sant Antoni, que encara que estigui tancat i pugem igual! Tenim Mas Molí, la Roca, les llances, Can Jombi, la Batllia, Rodonella i la Iaia Nita del Planàs! Però el què tenim, i sempre tindrem, són els plànols del “pantano” de Ripoll!

Moltes gràcies a tots! Ara ja podeu seguir bevent i aquestes coses que tant bé se’ns donen als de Sant Joan!

Bon Carnestoltes, visca Sant Joan, visca Texas i visca Catalunya! Ens veiem tots al pavelló el dia 16 d’abril per l’aniversari del JAS! I recordeu: Papasolgirona.com!

Em vaig presentar de bon matí a la botiga Movistar de plaça Catalunya i, armat amb les meves millors paraules i idees, els hi vaig dir que ja es podien fotre el mòbil pel mateix forat del cul. Que ja m’havia cansat de pagar com un tonto cada mes per serveis que no feia servir, per connectivitats que a l’hora de la veritat no funcionaven i per un servei 3G que no arribava al meu poble i que, amb tota probabilitat, no arribaria fins que ja fos obsolet. Una puta merda, tal i com diria el meu avi.

Després de negociar durant un bon rato, comprovar punts guanyats, permanència i totes aquestes mandangues amb vinagre, que al cap i a la fi de poc serveixen, vaig acabar aconseguint el què volia: un Emissari Persa. A més a més, com que portava molts anys amb ells, em van regalar un escrivent bilingüe que tant pot escriure en català i castellà com en francès antic. Tot un luxe vaja.

Avui fa exactament dues setmanes que uso aquest nou servei. O, més ben dit, fa dues setmanes que uso aquest servei que estant intentant re-introduir a les nostres vides. I he de dir que no m’extranyaria que d’aquí poc temps fos el model més usat del país, com passa ara amb les Blackberry, els iPhones o els Android. És un sistema una mica més lent, ja que primer l’escrivent m’ha de redactar el text, amb aquella sorna, caligrafia i eficàcia típica dels escrivents, i després aquest missatge, escrit en un pergamí cremat, el transporta l’emissari fins allà on faci falta. Òbviament, i depenguen de la distància, el missatge tardarà més o menys en arribar, però t’assegures que arribarà ja que no depèn ni de la cobertura, ni de la bateria ni de les maleïdes tarifes del contracte. El què us deia, un luxe.

I avui, també, he descobert que quan porti un any de permanència amb aquest revolucionari sistema els de Movistar, perquè segueixo amb la mateixa companyia, em regalaran un majordom britànic que, a part de fer tot el què un majordom fa, també avisarà del meu nom complert, picant amb una vara al terra, quan arribi a alguna festa, concert o acte social. Lògicament també durà a terme aquesta acció tant noble, i que tant em deixat perdre, amb els convidats que vinguin a casa meva.

Veieu que fàcil i simple és millorar-nos la vida amb poca cosa. Ara, quan arribi l’Emissari, que l’he enviat a dur un missatge a Halicarnassus, l’hi donaré unes invitacions perquè les reparteixi entre els meus amics per tal d’organitzar una bonica festa pel pròxim partit de Champions. Encara no tinc el majordom, però segur que ens ho passarem d’allò més bé. I és que, tal i com s’ha dit sempre, tot torna.

Fem una cançó protesta, uns discurs a la porta de Brandenburg o aixequem tot un país. Escrivim articles revolucionaris, inventem un nou gènere literari o pintem un quadre inclassificable. Fem colossals construccions, innovem en mecànica, física, química o enginyeria. Saltem tots plegats i fem cine de veritat. Convencem a tot un poble, fem-nos respectar, posem de moda el nostre vestir o tornem a sortir a la mar.

Com lamento haver nascut tant tard. Fa anys era possible, i fins hi tot fàcil, canviar el món. Ara no es pot fer re, tot es il·legal, està regulat o ja hi ha algú que ho ha fet abans. O, tal i com diria el meu avi, una puta merda!

Quan va arribar al pis tenia dos mesos de vida, si és que hi arribava, no feia més d’un pam de llarg i amb prou feines sabia córrer. L’hi va costar uns quants dies adaptar-se a la nova llar, va costar, també, que ens agafés confiança i aprengués on estava tot el que ell necessitava per viure. I encara va costar més que respongués pel seu nom al cridar-lo. Clar que això últim encara no sé si ho hem aconseguit del tot ja que si l’hi diem Osmi ve corrents, però si l’hi diem Pedro, Juan o Esteve també ve. Fins i tot ve quan l’hi diem adjectius, adverbis o noms i, fins i tot, si només fem sorolls guturals.

També ha après que si es posa davant (o darrere) d’una porta tancada aquesta s’acaba obrint i que si insisteix molt quan estem a la cuina sempre acaba rapinyant alguna cosa. També ha après que cagar-se fora del seu caixó de les caques serveix perquè l’hi busquem una ubicació millor i, en cas de que la nova no l’hi agradi, pot repetir el procediment fins que estigui tot al seu gust. L’animal ha après, també, que deixar el pinso que no l’hi agrada comporta tenir-ne un de nou als pocs dies i que l’aigua no ha d’estar ni massa freda ni massa calenta.

S’ha acostumat, entre d’altres coses, a mossegar-nos quan alguna cosa no l’hi va bé. Si el toquem i no en té ganes ens mossega, si fa massa calor ens mossega, si vol jugar també ens mossega i si ocupem el seu lloc al sofà també ens acaba mossegant. De vegades simplement ens mossega per pur vici. De fet, hem arribat al punt de no fer re per por de que ens mossegui. Ahir mateix, sense anar més lluny, estàvem jo i la meva parella al sofà mirant la tele sense atrevir-nos ni a canviar de canal per temor de que ens mossegués. Ens vam haver de xupar tot l’episodi de Walker Texas Ranger per poder posar un altre canal i, com que aquella hora no feien re interessant, ens va mossegar. Segons sembla ara també ens mossega si no l’hi agrada la graella televisiva.

El dia que va arribar vam decidir que l’educaríem, aprofitant que la Mariona és pepsicòloga, per tal de que fos el millor gat del món. Però ara, dos mesos més tard, i amb braços i cames completament esgarrapats, resulta que no l’hem educat, tot el contrari, ell ens ha educat a nosaltres. Alguna cosa hem fet malament. Només espero que no es llegeixi aquest post, perquè ja sabeu el destí que m’espera…

• Amb aquesta són 100 les entrades publicades
• Papasol Girona té, de moment, un total de 179 comentaris, 174 dels quals han estat aprovats. Això ens dóna de mitja gairebé dos comentaris per entrada.
• Hi ha un total de 10 categories: Contracorrent, Breus, Cançons Inventades, Cartes, Collonades, El Racó d’en Jordi, El Racó d’en Pau, Humor, Opinió i Relats.
• Relats és la categoria més utilitzada amb 40 entrades. Humor, Breus i Opinió van darrere amb més de 10 entrades cada una.
• En total hi ha 58 etiquetes usades
• La pàgina Papasol Girona del Facebook té 126 fans (de moment)
• La del Twitter (@papasolgirona) en té 82
• Un total de 31 usuaris registrats al blog comenten regularment.
• Durant aquestes 100 entrades el blog ha tingut gairebé 5.000 visites (4.800 i una mica més). A part ha tingut gairebé 10.000 pàgines vistes (9.808)
• El 17 de juny vaig fer record de visites, coincidint amb l’obertura dels premis blog.
• Val a dir que el blog ha estat finalista dels Premis Blog 2010, classificant-se entre els 10 primers de més de 200 participants (ojo!)
• Cada usuari s’està una mitja de 2 minuts 48 segons al blog, i miren unes 2 entrades cada un.
• 1.642 usuaris han visitat el blog. La majoria han arribat gràcies al Facebook i Twitter.
• El gran gruix de visites venen d’Espanya (Catalunya principalment). A molta distància trobem Alemanya, França, Canadà i Estats Units.
• Tinc un lector de Xina, concretament de Nanyang. Records!
• El relat “Nen Cabró” ha estat el que ha tingut més èxit.
• En número total de visites la història “Crònica de Guerra” (en breu la sisena entrega), és la que ha aportat més visites al blog.
• “L’homosexual Afònic” ha estat l’única entrada que he publicitat dos cops.
• L’entrada “El Setge” és la que més bones crítiques m’ha aportat.
• L’entrada d’Opinió “L’idioma” és l’única que ha necessitat d’una segona entrega (L’idioma 2) per aclarir certs malentesos
• Les entrades “Tupper dels Pebrots” i “l’Homosexual Afònic” comparteixen el podi de major nombre de comentaris, amb 7 cada una.
• La primera entrada del blog va ser “El Futur”, publicada el 13 de gener. Aquesta no és una entrada original, sinó que la vaig reciclar del meu primitiu fotolog.
• I ja per acabar, si he de triar un relat com el meu preferit, segurament em quedaria amb “Les Tradicions”

En tot cas, entrades, articles i relats al marge, voldria donar-vos les gràcies a tots, lectors meus, ja que sense vosaltres, que em llegiu regularment, no hagués tingut ni forces ni ganes per escriure tant. Gràcies, de bo de veres. Espero no perdre’n cap en les pròximes cent, dos-centes o mil entrades. Gràcies! Papasol Girona seguirà donant Guerra! I ara, a pel llibre!

Un, com per exemple jo, té un límit de tonteries i barbaritats setmanals i quan aquestes es gasten tarden temps a venir-ne més. La imaginació no és inesgotable, i hi ha dies, com avui, que les idees no surten, la inspiració no arriba i, la veritat, és que tampoc m’ha passat re tant interessant com per fer-ne un post. És el què passa quan un té una vida relativament tranquil·la.

El problema ve, també, de que no sé massa re de gaires temes, més enllà de les tonteries i barbaritats que us deia abans. No puc fer un article polític perquè no és el meu fort ( i Déu vulgui que no ho sigui mai). No puc parlar del temps perquè és un clixé massa típic i no vull caure en la vulgaritat, que per això ja tenim Telecinco. I, per la mateixa regla de tres, també descarto els esports. No veig la suficient televisió com per parlar-ne amb criteri, i el cine el tinc més abandonat del què voldria. La literatura avorreix, la pintura no té públic i de l’escultura no en sé re.

La música seria un bon tema, però com que la meva professora de música de primària (la Teresina Maideu) em va fer entrar, per collons, que jo no valia per això, passo d’opinar. La meva branca professional no la considero suficientment interessant i parlar de la família ho trobo poc apropiat. El mateix passa amb els amics, no em voldria pas posar en un merder. Descartats, per tant, els coneguts, saludables o, directament, els enemics.

Els meus gustos són massa personals com per tractar-los obertament, i les meves opinions, de la majoria de temes, són massa controvertides. I això per no parlar de les inclinacions sexuals del món que ens envolta.

Total, que com que no sé què escriure, avui no actualitzaré! Foteu-vos… Oh wait!