Quant amb passes fermes i decidides vas decidir baixar les escala que et portaven cada dia al mateix malson, que et traslladaven al  més profund racó d’aquell tàrtar infestat de ments malaltes i de carns tendres, vas decidir que havies de canviar.

A mesura que les teves cames, sense ús de raó, guiades per un pensament, per una idea, que se t’acabava d’ocórrer i que no sabies si era del tot sensata, s’acostaven a l’habitació prohibida, l’habitació de la porta vermella; ja ho tenies clar.
Et vas parar just davant la porta, mirant-la de dalt a baix i repassant tots els detalls, fins i tot et vas fixar amb aquell forat desigual i amorf que recordava, vagament, a la cara d’un d’aquell animalons tan bufons del zoo. Sobre teu, una llum tènue il·luminava l’entrada de la porta, al seu peu hi havia una estora de color negre amb unes lletres en alemany que, de ben segur, devia ser el nom del fabricant, però que a tu et causava una sensació de brutícia, una sensació immunda que no et deixava dormir a les nits negres d’octubre.

A la teva dreta hi havia un quadre, no era ni un Van Gogh ni un Dalí, sinó un que només s’hi podia distingir un bell plat de plata amb una petita flor de lliri que, segurament, havia estat valorat, millor o pitjor, en els seus bons temps. A l’esquerra, el paper lila de la paret es despenjava com una flor pansida, i sota seu encara es podia veure l’última capa de guix que en tenir un color gris feia pensar…

De sobte, un crit que venia de darrera la porta et va fer oblidar el color del guix. El que més et va sorprendre però, va ser que el crit no anés acompanyat d’un cop sec.

De sobte, una llàgrima et va relliscar per la galta, te la vas fregar, no convenia que et mostressis dèbil, havies de ser fort, els de dalt no podien veure dubte en les teves paraules, i menys en la situació en què es trobava l’empresa, si es que se’n podia dir així.

El lleu batec de les ales d’una mosca de grandària considerable va inundar aquell petit forat d’aquell barri negre de Detroit. Però ara, el que menys importava era la punyetera mosca. El més important era convèncer a la persona que estava asseguda en aquella famosa butaca de vímet de la qual tantes vegades n’havies sentit a parlar. El més important era la seguretat en tu mateix, tot i que per molt segur que estesis mai sortiries viu d’allà si no fos que “ell” t’ho permetés.

Ja començaves a tenir els peus adolorits i la boca pastosa quant un altre crit, aquest cop sí va anar acompanya amb el cop sec, et va arrencar una clara expressió de ràbia. Ara sí, sense pensar-t’ho vas allargar el braç fins a tocar el pom. Era fred. Estava lleugerament rovellat. Abans de girar el canyell vas pensar per última vegada el que estaves a punt de fer. Però sí, era necessari.

De mica en mica vas girar el pom fins escoltar aquell soroll que fa una porta quan l’has desfermada. Una petita quantitat de fum va brollar de l’interior i altre vegada es va sentir aquell crit horrorós. Després el cop sec.

Comencem, com no, per el principi.

Tirem uns 4 milions d’anys enrere, l’Astrolupithecus, un dels nostres parents més llunyants, ell va sobreviure a les grans glaciacions, als freqüents canvis climàtics i a la inmensitat del planeta terra; seguim amb l’homo habilis que evolucionà cap a l’homo erectus i així succesivament fins a nosaltres. Cal recordar que si jo estic escrivint ara mateix, vol dir que tots ells han sobreviscut.

Hem sobreviscut a la terrible Pesta Negra, que es va cobrar entre el 30% i el 60% de la població Europea. Hem sobreviscut a les terribles matances del rei Rumà Vlad l’empalador. Hem sobreviscut, més ben dit, hem tingut la sort de que cap meteorit d’enormes dimensions s’estampés contra el nostre fràgil planeta. Hem sobreviscut a la revolucionària revolució francesa. Hem sobreviscut al crack del 29. Hem sobreviscut a la Primera Guerra Mundial. Hem viscut en terribles trinxeres mentre el “gas mostassa” es cobrava tantes vides com tantes hamburgueses han vengut els del McDonalds. Hem sobreviscut al terrible holocaust alemany. Hem sobreviscut a les proves nuclears americanes. Hem sobreviscut a la brutal explosió de Txernòbil. Hem sobreviscut al canvi de mil·lenni. Hem sobreviscut al mediàtic “xapapote”. Hem sobreviscut a l’11-S i a l’11-M. Hem sobreviscut al 6 de juny del 2006 (6-6-6). Hem sobreviscut al tsunami del 26 de desembre del 2006. Hem sobreviscut al turmentós huracà Catrina. Hem sobreviscut a la descafeïnada grip aviar. Hem sobreviscut a la recent grip A. Hem sobreviscut al terratrèmol de Xile del 2010 (8,8 graus en l’escala de Richter)….

Després d’haver sobreviscut a tot això… 2012 preparat! Perquè tu no ho canviaràs!

De fet, jo crec que tota aquesta història del calendari Maya és només una enganyifa, és com una d’aquelles pors fictícies, com ara l’anticrist o l’home del sac. Una d’aquelles pors que sorgeixen del no res, que ningú sap d’on surten però a que tothom espanten, ja siguis petit o gran. Més aviat m’atreviria a dir que aquestes pors s’han creat per equilibrar, per aguantar la societat i mantenir a ratlla la nostra pròpia supervivència.

Potser això que estic dient sonarà un pèl fora de lloc i mancat de sentit, però el fet és que tots estem lligants a un destí predeterminat, un destí que no podem canviar i per moltes ganes i esforç que hi posem, passarà el que hagi de passar. Per tant, poc compta la meva opinió sobre si al 2012 s’acabarà tot o no, ja que si el destí diu que s’acabarà, no hi tenim res a fer.

Un exemple clar i real on veurem que el que està predeterminat ha de passar tard o d’hora: sembla mentida, però moltes de les coses que et diuen quan ets petit et queden per sempre, de fet, diuen que la millor edat per aprendre llengües és fins als 6 anys. Però el fet és que quant jo tenia, suposo que devia tenir entre 0 i 6 anys si seguim al peu de la lletra aquesta teoria, recordo que potser quant feia tercer de primària la meva professora, llavors la mateixa professora impartia totes les matèries, des de català fins a física teòrica, un dia ens va comentar que, perquè tot funcionés bé (al nostre planeta), hi havia d’haver sostenibilitat. Sí. sostenibilitat. En aquell moment la paraula “sostenibilitat” era tan estranya per a nosaltres com dir a en Sheldon Cooper que aquesta setmana no hi havia “nit de Halo 3”. Aquell fet va passar com si ens passessin una romeguera pel cul. Però avui mentre llegia i comparava els articles més remarcables de tots els diaris espanyols (com faig sempre), m’he adonat que un d’aquests múltiples articles parlava de la famosa “sostenibilitat”. I no sé com he relacionat l’article amb aquell apunt de la meva professora de tercer. I he vist que el què abans era una hipòtesi, ara és un fet. Sense sostenibilitat no hi haurà progrés, o això és el que anunciaven múltiples fonts, potser no del tot certes, però si molt convincents.

M’estic perdent! Ara això no toca, o potser si que toca, potser el destí ha dit que tocava i que ara jo estigui escrivint que potser no tocava, en realitat si que tocava perquè un destí m’ho ha dictat. En fi, tot és massa complicat.

Recordeu: per molt destí i per molta tonteria, si penseu que feu el què creieu correcte, sempre acabareu a bon port.

Recomano llegir-se aquest text escoltant, de fons, la cançó: “Free Fallin” de John Mayer

Aquest és el títol d’un llibre que m’ha sobtat molt, més, fins i tot, que “Els germans Karamazov”. I com es pot trobar la felicitat? Potser, en un racó perdut dins la immensitat de Sibèria, allà on fins i tot els animals es perden i són incapaços de trobar refugi en les nits més fredes i solitàries de l’hivern, aquelles nits en les quals un desitja tot allò impossible i imagina el que mai no passarà, però que toti això sempre és màgic; potser en aquest racó, deixat de la mà de Déu, serà on podràs trobar la felicitat.

Però crec que la felicitat és extremadament fàcil de trobar, només fa falta una mica de temps. I es que moltes vegades no ens parem a pensar en la importància del temps. Moltes vegades deixem perdre un segon del nostre temps perquè no el considerem important. I és que com diu el refrany: el temps és or!

Potser també cal estar al lloc adequat al moment adequat, ara bé, quin és el lloc? I com trobar-lo? Pot semblar molt difícil que totes aquestes circumstàncies es donin alhora, però no ho és tant.

De fet, qualsevol moment pot ser l’idoni per trobar la felicitat. Per exemple; proveu: un dia, un dia d’aquells que el cel és d’un blau potent, si aneu amb cotxe o moto, o senzillament aneu caminant, desvieu el vostre rumb i endinseu-vos en la bellesa i immensitat de la muntanya, no fa falta entrar-hi de tal manera que després no en sapiguem sortir (perquè llavors no hi haurà res de felicitat), tan sols al costat de la carretera ja anirà bé. Pareu el vehicle i baixeu (si hi heu arribat amb vehicle). Estireu-vos a la gespa mig humida del dia anterior, de la gebre que l’ha impregnat tant sols unes hores abans, i mireu al cel. Tanqueu els ulls i deixeu-vos portar pel silenci de l’entorn, pel silenci sepulcral que es respira en els millors entorns que la mare natura ens ha donat. Aquell moment, encara que sigui un segon, el vostre cos experimentarà una sensació orgàsmica, per dir-ho d’alguna manera. I senyors, aquesta sensació serà la felicitat. Una felicitat molt fàcil de trobar.

De fet, no s’ha de ser un gran expert per escriure un llibre sobre com trobar la felicitat, la manera és molt senzilla, i cadascú té la seva. Arribar a la felicitat és tant màgic que no és comparable amb res.

Animo doncs, des d’aquí, a tots aquells que no saben com trobar-la, que no fa falta recórrer a estúpids llibres, quant és molt més fàcil, i barat (ara que estem en crisi), crear-te una felicitat a mida.

No sé si tindré raó quan dic tot això, però el que si sé segur és que ni per molt temps que passi, ni per moltes desgràcies que la vida em presenti, espero no haver de recórrer mai a l’ajuda d’un llibre, ja que l’autèntic saber està dins d’un mateix, i si necessitem l’ajuda d’una altra persona, no anem bé.

Els llibres poden ser el més exacte que tu vulguis i el més perfecte quant a contingut. Però un llibre no és res comparat amb l’enorme i meravellós poder de la pròpia imaginació. I qui no hi estigui d’acord que no m’escolti perquè jo, escrivint aquest article, un tant surrealista, he set feliç i qui no ho hagi estat llegint-lo, ho sento, però haurà de buscar per un altra banda. O bé comprar-se el llibre!

Recordeu, doncs, que moltes vegades per trobar la felicitat només és necessari deixar-se portar per una cançó, o per un llibre o per qualsevol altre objecte, animal o cosa que ens produeixi un gran gaudi.

Sigueu feliços!

Diuen que una imatge val més que mil paraules, però aquestes imatges no en valen ni la meitat! Fixem-nos, per exemple, en els OVNIs, que és el cas més recurrent. Si busques al “Google” et sortiran milers d’imatges de platets voladors o de naus espacials, imatges que, òbviament, no es veuran bé. Tret de les imatges falses, aquelles que un mateix fa a casa seva per fer-se notar, aquestes si que es veuran bé, les que més!

Però bé, qui parla d’imatges pot parlar de vídeos, de fet no se pas que és més creïble, parem-nos a pensar un moment.

El vídeo del qual parlava al principi, sí, la famosa pel·lícula de R. Patterson. Com pot ser que el Sr. Patterson tenint la gran oportunitat de la seva vida de gravar aquell ser, el gravés tant malament!? No hauria estat millor quedar-se quiet i recolzar la càmera en algun lloc? Tant costava agafar un pla d’aquells que un es treu el barret, un d’aquells com els del Sr. Clint Eastwood? No era tant difícil!

O sense anar més lluny, les recurrents pel·lícules de pocs segons sobre platets voladors, on amb prou feines s’aprecia l’objecte volador, sempre fascinen a mig món. Encara et diré més, hi ha moltes persones que afirmen haver tingut contacte amb extraterrestres, persones que afirmen haver vist un OVNI abduint una altra persona,… Mira si són freqüents les vistes que fins i tot un membre de la meva família diu que ha set un dels pocs escollits per veure un ovni. Jo ja no sé què pensar.

És força curiós que totes les proves materials, ja siguin en fotografies o en vídeo, mai siguin concloents i que sempre s’hi trobi una alternativa més que molt encertada. Per tant, des d’aquí animo a tothom qui vulgui o pugui, o si més no senti curiositat pel món que ens envolta, a que investigui fins a trobar una prova tant irrefutable de l’existència d’algun ser, fins ara inimaginable, i que provoqui una catàstrofe mundial destruint religions i creences, un merder tant gran que tota la raça humana se senti amenaçada, que per una vegada nosaltres no estiguem a dalt de tot de la cadena evolutiva.

Tot i que no crec que els OVNIs es deixessin veure, ja que se suposa que vénen a investigar-nos i per tant no seria lògic que anessin per la vida sense preocupar-se de la seva aparença, a no ser que ens volguessin atacar, després ja tindria tot més sentit. Però bé, de tot això ja en parlarem més endavant.

Resumint: no us creieu res del que llegiu per Internet o escolteu en qualsevol reportatge, només us heu de creure el què vosaltres mateixos veieu, a no ser que sigui un muntatge totalment falç per intentar atreure més visites al teu compte del “youtube” i així ser el més molón de la vostra colla (tot i que si els teus amics són una mica vius o tant sols s’han llegit aquest article ja sabran que es tracta d’una puta mentida).

Ara m’he de centrar en la pel·lícula d’en Patterson, que em sembla… em sembla que hi he trobat alguna cosa… sí!… que deu ser això… Ah! I recordeu, no deixeu mai de ser curiosos! (encara que pugi semblar contradictori).

Sempre havia sentit a parlar de les condemnes dels Déus grecs als mortals, condemnes per a tota una eternitat, i jo sempre em preguntava com era de llarga una eternitat, i sempre em responien: “és tota la vida, per sempre”. Però jo no estava satisfet, aquell “per sempre” no em convencia i no trobava explicació possible.

Segons el diccionari normatiu català, una eternitat és un temps etern, molt llarg, infinit. Amb aquesta definició te’n fas una idea, però jo, en aquells temps no era un gran admirador dels diccionaris (val a dir que ara tampoc). La meva resposta semblava impossible, fins que un dia, el meu pare, sense que vingués al cas, em va dir:

Imagina’t una bola d’acer tant enorme com el nostre Sol . Si cada milió anys una mosca s’hi posés a sobre i tornes a marxar, només el sol fet de la petita erosió que provocaria el posar-s’hi a sobre i marxar ja faria la bola uns àtoms més pètita. Quan la mosca aconseguís fer desaparèixer completament la bola de brillant acer del tot, només quan l’aconseguís fer desaparèixer completament, després d’això, hauria passat “una eternitat”.

Paraules una mica confuses, però, tot i que no defineixin escrupolosament el concepte d’eternitat, el sol fet de pensar-hi ja et sembla una unitat de temps, tant gran i inimaginable, que només és comparable amb el temps etern.

Sempre he pensat en viure eternament. Pensa que si visquessis per sempre ho viuries tot, però tot. De fet, la paraula tot ho significa tot. Sembla irònic, però no ho és, quina gran paraula, segur que no trobareu cap paraula tan genèrica com aquesta. Parlant d’ironia, la ironia és una qualitat, podríem dir Hi ha gent que la té i d’altres no, però no per això perdem la nostra intel·ligència. Oh! la intel·ligència, Newton, Einstein, Mendeléyev, Cavendish,… sempre hi haurà gent intel·ligent.

I, ja que parlem de gent, creieu que la gent dels Estats Units tindrà mai seguretat social? Ben mirat això no em treu pas la son. Somniar, això sí que és meravellós, un món perfecte, tot i que a vegades els teus mal sons et juguen males passades. Malsons, et provoquen la por, i, de fet com definiríem la por sense entrar en estúpids raonaments? I ja que parlem de coses impossibles de definir, viure eternament és, avui dia, impossible, i creieu-me quan us dic que val més morir algun dia, perquè la

eternitat pot arribar a ser molt, molt, molt… eterna?