L’any passat vaig dir que el 2011 era un any rar, no sabíem ben bé si començàvem dècada, teníem (i tenim) una forta crisi i, a més a més, el número “2011″ és lleig a més no poder. Però, ves per on, ha resultat ser un any molt carregat, tant en temes personals, com de país (sigui quin sigui), com a nivell internacional. Qui ho havia de dir. Han caigut dos dictadors, 3 règims, el cap de l’organització terrorista més gran del món, Alemanya torna a governar Europa, els anglesos segueixen anant a la seva, Japó les ha passat putes, el premi Nobel de la PauObama està demostrant que no el mereixia, Espanya ha guanyat la particular lluita amb Itàlia, hem tingut eleccions municipals i estatals, tornem a tenir majoria del PP, el Barça segueix guanyant, jo he canviat de feina i, el més important, no m’han trencat la cara (tot i que no negaré que algun cop just ha anat).

El 2012 no sé què ens portarà, però innegablement és més agradable a la vista que el 2011. Però això ja ha demostrat que no hi vol dir re… En principi aquest any ens ha de portar noves visions de la crisi, potser el retorn de la pesseta, qui sap si Alemanya decidirà envair Polònia, la caiguda d’algun altre règim (Síria?), la mort d’algun personatge il·lustre (Castro?), alguna altre guerra americana (Iran?), algun descobriment gros (Higgs) i, encara que no vulguem, alguns desastres naturals grossos. I el primer que em digui que aquest any s’acaba el món l’hi parteixo la boca…

A nivell personal no demano gaires coses aquest any. A poder ser un cotxe nou, guanyar molta pasta, ser molt feliç, no tenir cap desgràcia, fer algun descobriment important (Higgs) i, per anar bé, que no em parteixin la cara (si, tinc una obsessió amb el tema). I per tots vosaltres doncs… desitjo que em pogueu comprar un cotxe nou, que em faciliteu guanyar molta pasta, que no propicieu la meva infelicitat, que m’ajudeu a fer algun descobriment i, per anar bé, que no em partiu la cara. Bé, i si voleu i podeu, ser una mica feliços.

Bon 2012 a tots. Espero que les passeu molt felices i, si no pot ser, que no les passeu gaire magres. Oloro que el 2012 serà un bon any. Ara, també us diré que el meu nas no és gaire fi, és el mateix que va apostar per república Txeca al Mundial, pel Chelsea a la Champions o per Madrid com a ciutat Olímpica. Total, sigui el què sigui, quesigueu feliços. I recordeu que el 28 d’abril tindrem Antònia Font a Sant Joan, que poc té a veure amb el tema, però almenys a mi em farà una mica més feliç.

Cuideu-vos!

Ahir, discutint jo sol, com faig habitualment, vaig arribar a una estranya i sorprenent conclusió que em complau compartir amb tots vosaltres. A veure què us sembla…

Papasol Girona no mor, però si que necessita un canvi. Malauradament fa temps que m’he quedat bloquejat, i un escrit al mes (com a molt) no és el ritme que l’hi vull donar, per tant ha arribat el moment de canviar una miqueta. Tinc algunes idees, no moltes, que m’agradaria comentar-vos. Us les exposaré en forma d’enquesta i així, vosaltres mateixos, podeu valorar que us faria més gràcia que fos Papasol Girona.

De blog personal ja en tinc un, així que la idea segueix essent que aquest blog mantingui un estil particular, propi i diferent. A veure què us semblen les propostes! Podeu votar-ne dues. (Segurament acabaré fent el que em donarà la gana, però sempre queda bé preguntar).

Als 18 anys (17 de fet, però això no té res a veure), quan em va arribar el moment d’anar a estudiar el què realment m’importava, Internet tot just estava a les beceroles, no hi havia coneixements del què arribaria a ser, les xarxes socials encara no existien i les professions relacionades amb el sector, tant comunes ara, semblaven un invent del diable sense futur. Així que, sense saber ben bé perquè, vaig anar a estudiar el què més m’agradava en aquell moment: cinema. Gran error.

El cinema, al nostre país, sigui quin sigui, és una merda, una estafa i una mentida. A no ser que siguis fill d’algú important, tinguis algun endoll considerable o siguis un veritable geni (que no era el meu cas) no tens cap opció detriomfar dintre del gremi. I qui diu triomfar diu, tan sols, trobar alguna feina relacionada. Ara tots estem contents perquè “Pa Negre” anirà als Òscars, però no ens equivoquem. Pa Negre és un puta merda de pel·lícula i el cine al nostre país fot fàstic. Les subvencions van a parar sempre als mateixos, no hi ha opcions d’entrar en un dels monsmés tancats que existeixen i, ens agradi o no, la carrera de cinema del prestigiós Escac no s’aguanta per enlloc. I us ho diu algú que l’ha estudiat.

Així doncs em trobo, amb 26 anys, treballant d’una cosa que mai he estudiat (Community Manager) perquè, en el moment que vaig haver de triar, semblava que internet no tingués cap futur, o, si més no, no es veia a venir un futur com el que ha acabat essent. 26 anys, uns estudis, una professió i la difícil tasca de buscar una feinamínimament relacionada amb el què he estudiat i amb el què tinc experiència. Difícil? Si, però no impossible. Segur que dintre de poc algun il·luminat ajuntarà les dues coses i jo, tonto com sempre, hauré de quedar-me al remolc.

La vida és una merda i no es justa. No ha estat sempre així però. El problema és que ens ha tocat viure en un moment en el que tot va molt ràpid i, si et descuides, perds el tren. Jo encara no he perdut el tren, però estic corrent darrere seu com un desesperat. Espero atrapar-lo, però no ho asseguro. I tot per no atrevir-me a estudiar alguna cosa relacionada amb internet quan va arribar el moment de triar. Els errors es paguen, i es paguen molt cars. Ja puc anar fent cursos de CM, Màrqueting o la mandanga amb vinagre que si hagués triat com tocava, en el moment que tocava, res seria igual. De qui és culpa això? Clarament del sistema educatiu, ja que en el moment de fer el pas institut-universitat ningú em va saber aconsellar. Ni poc ni gens. Tant de bo pogués tornar vuit anys enrere i assegurar el tret.

Total, que l’única solució que ens queda és la beguda. Beure com desesperats. O, tal i com dirien els castellans, beure como si no existiera mañana. Espressió que, per cert, crec que hauríem d’anar adaptant al català perquè és francament bona.

Com tota la vida ha passat, i seguirà passant, la nostra escola Vedruna de Ripoll s’organitzava amb clans. Hi havia els que tota la vida havien anat a les monges, els que venien de la veïna escola salesiana, els que baixaven de Campdevànol, Ribes i altres poblets de les muntanyes i els que veníem de Sant Joan de les Abadesses. Jo pertanyia a aquest últim club, el millor de tots, val a dir.

Aquests clans eren tots amics, però sempre procuràvem guardar les distàncies entre uns i altres per no semblar uns venuts i uns renegats. Clar que també hi havia alumnes que, directament i de bones a primeres, anaven amb colles que no els hi pertocaven, creant un desconcert general difícil de pair. Era el cas, per exemple, de l’amic David Aguilera que des del primer curs va entendre’s molt bé amb la colla de Sant Joan, la més feréstega de totes.

A diferència dels companys que anaven a l’institut, i que per tant els hi pujaven les notes (tot i que ells pensen just el contrari) nosaltres, els de les monges, només teníem festa els dimecres a la tarda i, per tant, la resta de dies de la setmana ens havíem de quedar a dinar a l’escola i fer dues hores de classes infernals i inacabables a la tarda abans d’anar a casa. I per si tot això fos poc, les dues hores que teníem per dinar no les podíem gastar al nostre gust. No, res d’això. Just sortint de l’última classe del matí teníem 20 minutets per esbargir-nos al pati enreixat inspirat en qualsevol camp de concentració Nazi o soviètic, i, un cop gastats aquests 20 minutets, que normalment empràvem en jugar a la botifarra, tocava anar a dinar al menjador comunitari, també enreixat, de l’escola. Un cop dinats, quan encara quedava ben bé una hora per tornar a classe, tocava anar a fer el què les monges anomenaven “Estudi”. Aquest estudi consistia en seure tots en un parell d’aules habilitades per l’ocasió i començar a avançar els deures o estudi que sempre teníem. Tot això sense aixecar el cap dels llibres ni un moment i procurant no parlar massa alt per no molestar la quasi-monja Núria  que ens vigilava amb mà de ferro. Per mi, però, l’estudi sempre va consistir en estar castigat sol en una aula adjacent on aprofitava per fer dibuixos obscens a la pissarra, anar a veure en Marc Roca, castigat en una altra classe, o esperar que m’enviessin algun altre castigat de Sant Joan, normalment en Pol Jordà, en Marc Folcrà o el renegat Aguilera. Eren altres temps… Tot i que no tant llunyans com un es pot pensar…

Aquell dia indeterminat, que ara ja no sabria col·locar al calendari, la vàrem fotre molt grossa a l’hora d’estudi. I, com sempre, vàrem ser els de Sant Joan.

Suposo que devia ser als voltants de la tardor, ja que a l’hora de dinar, com a postres, ens varen servir mandarines. Abans, però, ens varen deixar acompanyar les patates fregides congelades amb unes bossetes de Ketchup marca “no-t’hi-fixis”. La nostra taula, de 5 comensals Santjoanins i en David Aguilera, va decidir, ves a saber perquè, que estaria bé guardar-se sobres de Ketchup i un parell o tres de mandarines cada un per, més tard, decidir donar-los-hi un ús diferent al purament nutritiu.

Acabats de dinar va tocar, com sempre, pujar una infinitat d’escales per tal de concentrar-nos en la poc productiva hora d’estudi. Abans, però, tocava fer una parada obligatòria al lavabo de senyors, i és que el repte de veure gerres d’aigua sense aturador també era un dels nostres jocs preferits. El lavabo, ampli i verd, era el punt de trobada dels rebels Santjoanins abans d’anar cap a les aules i sempre, per a o per be, trobàvem alguna excusa o altra per fer tard i desesperar la quasi-monja Núria. Aquell dia, però, vàrem trobar molt ràpid l’excusa: Ketchup i Mandarines.

L’Albert Illa i en Marc Folcrà, més feréstecs que tots els altres junts, varen suggerir estampar amb mala llet les mandarines contra el posa-papers de wàter gegant i metàl·lic que hi havia a la paret oposada a la porta d’entrada. Dit i fet. Mentre un aguantava la porta perquè no entrés ningú els altres ens dedicàvem a estampar les mandarines contra l’aparell expenedor de paper cul, fotent un terrabastall digne de qualsevol guerra del segle passat. En David Aguilera, gairebé nen adoptiu de Sant Joan, va aconseguir obrir el recipient metàl·lic en més d’una ocasió, cosa que incitava els altres a llençar els cítrics cada cop amb més força. Jo i en Marc Roca, que de força en teníem més aviat poca, vam decidir que havíem d’intentar alguna altra cosa menys física i més enginyosa. Mentre el lavabo s’empastifava de polpa taronja i una oloreta inconfusible jo i en Marc vàrem veure la llum: tirar les bossetes de Ketchup a les cisternes del wàter per fer que quan algú tirés de la cadena l’aigua baixés vermella com si de sang es tractés.

Òbviament el pla infal·lible no va funcionar, així que jo, enginyós com pocs i abocat dràsticament a les ciències i no a les lletres, vaig deduir que el fallo estava en què l’aigua i el Ketchup no es barrejaven, així que en un esforç mental sense precedents vaig concloure que llençant les mandarines a les cisternes l’aigua i el Ketchup es mesclarien formant un líquid vermell igual, o molt semblant, a la sang. Pocs segons després tots els ocupants del lavabo vàrem saturar les cisternes de mandarines i Ketchup. Davant d’aquesta voràgine de malifetes i dolenteries en Pol Jordà, arquitecte d’esperit en aquell moment, va optar per provar quin era el límit que un wàter de monges podia empassar i temps l’hi va faltar per fotre tot el rollo de paper de wàter a a dins.

Va tocar l’hora límit per anar a estudi i l’aigua no baixava vermella, a pesar de les sis-centes mandarines i dos mil bossetes de Ketchup (més o menys) que hi varem tirar, i el malparit de wàter es va embussar al tercer rollo de paper cul i va començar a vomitar aigua bruta com un doll d’alta muntanya. En vista del desastre que havíem causat vam optar per marxar del lavabo com si res no hagués passat, vàrem anar a estudi i les nostres vides van seguir com si re.

L’endemà, però, va arribar la gran venjança de les monges… Un cop acabats de dinar estàvem disposats, com sempre, a anar al lavabo i fer malifetes; però la germana Montgrony ens ho va impedir agafant-nos a tots els mascles, un per un, pel braç i tancant-nos a la classe on habitualment jo estava castigat. Un cop ens va tenir a tots asseguts, els de tercer i quart d’ESO, ens va explicar les malifetes que algú havia fet el dia anterior. Segons ens va explicar algú es va dedicar a xafar el contenidor de paper a cops de puny, va embussar dos cisternes amb Ketchup i mandarines i va embussar un altre wàter tirant-hi una quantitat indescriptible de paper de wàter d’una sola capa. Tots els de Sant Joan ens vàrem mirar amb un somriure sota el nas pensant que mai ens enganxarien i, sense ser-ne conscients, tota la classe recluida i castigada de rebot també ens va mirar esperant que algun de nosaltres fes el pas i es declarés culpable. Ja anava a sortir jo, com a bon samarità per carregar-me tota la culpa quan, de sobte, la Germana Montgrony va avisar-nos de que fins que no sortís el culpable ningú es mouria d’allà, indiferentment de les classes o obligacions que tinguéssim. Al sentir això tots els culpables vàrem collar el cul a la cadira amb el ferm objectiu de posar a prova el càstig de la Monja.

Una hora i mitja més tard, quan la resta d’escola ja havia començat classes, seguíem tots tancats a l’aula, en silenci, suportant la mirada amenaçadora de la Germana Montgrony que, encara que no ho digués, sabia perfectament quins eren els culpables. La responsabilitat de la direcció de l’escola la va fer marxar 5 minuts, deixant-nos sols i apunt per parlar entre nosaltres per decidir què havíem de fer. I així va ser, just passada la porta, quan ja estàvem sols, tota la classe innocent ens va increpar perquè confesséssim d’una puta vegada. Davant de tal motí estudiantil vàrem acceptar dir la veritat i carregar amb les conseqüències que ens pertoquessin. Quan va tornar la Germana, amb tots els ulls clavats a la meva persona, no vaig tenir més remeis que aixecar-me i dir que havíem estat nosaltres. La resta de la classe va deixar d’estar castigada i ens vàrem quedar sols els de Sant Joan, el meu cosí Ugeda de Vallfogona (esverat com pocs) i el pròfug David Aguilera.

La Germana em va demanar que perquè havíem fet tot allò i jo, amb tota la naturalitat del món i intentant semblar un tiu emprenedor i inquiet, l’hi vaig dir que ho havíem fet per tal d’aconseguir que l’aigua baixés vermella. A la pregunta de perquè hi havíem tirat mandarines vaig respondre, amb tota lògica i convenciment, que ho havíem fet per barrejar els líquids ja que, com ella sabia, eren de densitats diferents. Acte seguit em va titllar d’imbècil, a mi i a tots els de Sant Joan, i no es va deixar convèncer per l’excusa patillera de la diarrea d’en Pol Jordà i la causa de l’embussament de l’altre wàter.

Ens va llardar de fàstics a tots, ens va amenaçar amb paraules que ja no recordo i ens va informar que això no quedaria així (tot i que si que va quedar així) i, abans d’aixecar-nos el càstig, que ja anava per les dues hores llargues, va demanar si ho havíem entès. En aquell moment jo no vaig poder més i, molt educadament, això si, em vaig aixecar i vaig dir-li que tenia una pregunta. Esperant un penediment em va donar peu i, amb tota la serietat que vaig poder, l’hi vaig demanar si, tal com esperàvem, l’aigua havia baixat, o no, de color vermell.

Encara ara no sé si l’aigua va baixar de color vermell tal i com esperàvem, però ens ho vam passar de collons, això si. I la imatge de la Monja arremangada, enfilada a la tassa i posant les manetes a la cisterna per treure les mandarines, després de desembussar el wàter d’en Pol, és una imatge que sempre guardarem amb alegria i il·lusió. Al cap i a la fi, eren altres temps.

El primer que sorprèn del disc, en comparació amb els anteriors, és que de 14 cançons moltes d’aquestes són històries que expliquen alguna cosa. Això, que sembla tant simple i obvi, és tot una novetat en el darrer disc del conjunt balear que, fins ara, ens havia acostumat a lletres surrealistes on es deien moltes coses i molt poques amb un sentit real. No diré si és millor o pitjor, però si que diré que és sorprenent.

En una entrevista en un programa radiofònic, el mateix dia de la presentació del CD, Joan Miquel Oliver deia que, segons el seu punt de vista, era el millor disc del grup. Jo, que ja tenia el disc i el començava a escoltar amb l’objectiu de perdre l’oïda si feia falta, vaig pensar que en Joan estava exagerant molt. Però amb el què jo no comptava era que els productes d’Antònia Font necessiten ben bé un parell de setmanes per valorar-se com es mereixen. De fet, és normal que ho hagués oblidat, 5 anys sense noticies seves han estat massa temps. Ara, bastants dies més tard, i després d’haver-los vist en directe al Casino l’Aliança del Poblenou, puc assegurar que potser si que es el millor disc del grup. Si més no és el que té més proporció de cançons genials (que no bones. Bones ho són totes).

El grup ha tornat explicant històries més pròximes i habituals, a part de donar, a tot el CD, un toc més “vuitantero” del que havíem vist fins ara. Els teclats, sintetitzadors i algunes estocades de les guitarres ens transporten 30 anys enrere parlant de temes moderns. Podríem dir, per tant, que l’estil musical i la lletra de les cançons no acaben d’encaixar, són de temps diferents. I és per aquests detalls que Antònia Font és un grup tant i tant gran.

Segurament, i amb tota probabilitat, el disc conté algunes de les millors cançons en català del què portem d’any. Falta molt poc perquè Calgary 88 passi a formar part de les cançons de referència, que s’han de tocar si o si en un concert, del grup. I Icebergs i Gèisers, sense ser tant animada, té tots els números per convertir-se en la millor cançó de l’any. Me sobren paraules, Sospitosos, Pioners o Es Far de Ses Salines completen el pack de cançons genials que acompanyen un reguitzell de cançons molt bones per formar un conjunt magistral que no deixarà indiferent a ningú. Clint Eastwood, la primera cançó que es va presentar, és curiosament la més fluixeta del disc. Suposo que presentar-la abans formava part d’un complex pla de màrqueting per aconseguir que després el CD sonés millor del què la gent s’esperava. Just el contrari del què varen fer els Manel presentant Aniversari. Són estils diferents, tot i que m’agradaria que algun expert em digués què funciona millor.

Recapitulant, Lamparetes és un disc 100% Antònia Font on la major novetat la trobem en les temàtiques de les cançons, molt més properes que fins ara. El disc, tot i que de bon principi pot semblar que no, és molt més animat que la mitja i combina sons “vuitanteros” que l’hi donen un toc més festiu del què és habitual (amb permís d’algunes cançons d’altres discs). No hi ha veus noves, Joan Miquel Oliver continua deixant el seu segell en totes i cada una de les cançons, i podem veure com el grup segueix tinguen gran tirada per els grans esdeveniments i personatges històrics. Quan un grup porta els anys que porta Antònia Font l’objectiu deixa de ser sorprendre, però Antònia Font ha aconseguit sorprendre’ns un altre cop fent un producte molt similar als anteriors treballs. I és que, perquè canviar un sistema que, a part de funcionar, serveix d’exemple a gairebé tot el pati musical català? Amb aquest CD Antònia Font demostra que estan rodats i que tenen corda per estona. A part de ser un cop de puny sobre la taula per recordar que, ens agradi o no, el tron de l’actual pop català segueix essent seu.

Com he dit al principi he esperat haver anat a algun dels concerts del grup (que ara comencen) per opinar. Sense ser un expert en això (sóc dels que prefereix estar darrere organitzant que no davant escoltant) he de dir que el concert va estar molt i molt bé. Segurament la sonoritat del Casino de l’Aliança del Poblenou no és la millor de Barcelona (culpa del tècnic?), però l’espectacle que el conjunt balear va oferir va ser digne de recordar. Una hora per presentar tot el nou disc (es va notar que la gent encara no es coneix de memòria les cançons) i una hora i poc de popurrí de les seves millors cançons. Encara estan començant la gira i necessiten més rodatge en aquest sentit, però crec que Calgary 88 i Me Sobren Paraules podran anar de la mà amb grans cançons com Wa Yeah! Tokio m’és Igual, Batiskafo, Alegria, Love Song, Canta o Armando Rampas.

Ara només espero poder-los portar, un dia o altre, al meu bonic poble: Sant Joan de les Abadesses. Us prometo intentar-ho, tot i que no aconseguir-ho. Gràcies.

Conclusió: excepcional

Web: Antònia Font