A barallar-se!

Sé estic en una edat en la que res es pot donar per segur, però com que sóc un temerari vaig a fer-vos una petita confessió. Potser me’n penediré, no us dic que no, però és una cosa que fa anys que porto a dins i de la que vull alliberar-me d’una puta vegada: sóc un merda.

Un merda, així de clar. Un pusil·lànime, un cagat, un aprensiu, un poruc. En definitiva, un covard. Un merda.

No sé si és sort o desgracia, però mai, absolutament mai, m’han pegat. De fet, no m’he barallat mai amb ningú. Hi ha qui diu que barallar-se és una proba per la que tot home ha de passar un dia o altre, ja que et t’endureix i et fa més fort; però la veritat és que no desitjo passar per aquest tràmit mai de la vida. És una cosa que m’horroritza. I m’horroritza, sobretot, perquè sé que si em pegués amb algú no tindria cap mena de possibilitat de sortir-ne guanyador.  Cap ni una. zero.

Però que no m’hagin pegat mai no significa que no ho hagin intentat. De fet, m’he escapat de sèries estomacades vàries vegades. Algun dels defensors de l’ampolla mig plena pensarà que això és sort. Jo, en canvi, com en Woody Alllen, penso que l’ampolla sempre està mig buida (i plena de verí, a més a més) i que, per tant, el què em passa és que estic jugant amb foc. I ja sabeu, perquè és llei de vida, que qui juga amb foc sempre s’acaba cremant. Si, amics i amigues, és qüestió de temps que m’acabin trencant la cara. El motiu? Tant de bo el sabés…

Algunes vegades he pensat que potser em sorprendria a mi mateix i que, en cas d’embarcar-me en un espetec de garrotades, seria capaç de repartir hòsties a dojo. Però sincerament, em sorprendria molt. No sóc una persona forta ni valenta, no tinc la mala llet de segons qui i, com ja sabeu, tampoc tinc una presència imponent. Si a això hi sumem el meu temor terrible a que em facin mal físic, el resultat dóna que sóc un cagat en tota regla. Un blanc fàcil i assequible per tot borratxo violent, drogoaddicte fortot o simple persona que vulgui posar a proba les seves capacitats.

Però, per si fos poc tot això que us acabo d’explicar, també tinc altres pors menyspreables que m’acaben de definir com a covard. Em fa por el mar quan és excessivament negre, les cuques que caminen sense cap sentit aparent, les abelles que pengen fastigosament, els animals  descaradament grossos, la negra i bruta foscor, segons quins barris de Barcelona, els sorolls que no sé d’on venen, que el menjar se’m posi malament, tenir accidents incontrolables amb el cotxe, caure o patinar amb la moto, les incidències meteorològiques, l’infinit espai exterior i un llarg etcètera de coses.

Reconec que sóc un covard. Però un covard feliç, tot sigui dit.