Relats, articles, opinió i contes en català
Segur que heu sentit a parlar de la fi del món segons el calendari Maya, sí home, aquell que diu que tot s’acabarà al 2012. De fet no li tinc gens de por, per tant, aquest escrit va pels que creuen que finarem al 2012.
Comencem, com no, per el principi.
L’aniversari és una cosa que, parlant amb plata, me la porta molt fluixa. Els anys no es celebren en un sol dia, sinó que es van celebrant durant tot l’any. Descobrint coses que abans no podies fer, adonant-te que estàs madurant, veient com augmenta el respecte que et té la resta de gent, etc. És per això que mai m’ha agradat celebrar-lo amb despampanants festes, àpats extraordinaris, comitives sorpresa i semblants tonteries. Regals? Això si, sempre està bé rebre regals… I aquest any, per celebrar els meus 25 anys, els sindicats han decidit regalar-me una vaga general, que no és poc.
No us enganyaré, avui no sé què escriure. Quan, als Premis Bloc, vaig ser escollit finalista vaig llegir que el jurat valoraria la constància de publicació, així que, fent un pacte amb mi mateix, em vaig prometre actualitzar cada dia (al més pur estil Espinàs), però collons com costa. Continue reading ‘No sé què escriure’
Jo, no sé si per bé o per mal, estic emmerdat en la majoria de coses que passen al meu poble. He de dir que al principi fa gràcia, però arriba un moment en que treballar gratis (o per les putes, com més us agradi) acaba cansant. Però bé, aquest no és el tema avui. Resulta que l’altre dia, netejant el local d’una entitat a la qual pertanyo, em vaig trobar un rellotge. Us explico…
Des de la meva modesta opinió, sense massa criteri de re però atrevint-me a opinar de tot, crec que hi ha coses que les estem fent malament. Moltes les estem fent malament, n’estic completament segur, però prefereixo centrar-me en un tema que conec bastant bé: la conducció.
Continua de Crònica de Guerra 3
11:03h: A prendre pel cul la puta maleta! Marxo cagant llets del pis! Baixo al pàrquing, agafo el cotxe i gas!
11:05h: Aconsegueixo contactar amb mon pare. Les noticies parlen d’un atac sincronitzat al metro de varies ciutats Europees. Lisboa, Madrid, Barcelona, Lió, París, Milà, Londres, Manchester…
11:06h: Les rondes van bastant buides, marxo de Barcelona abans la cosa no empitjori. La mare que ho va arribar a parir tot! Em cago en tots els Déus!
…
L’altre dia el meu germà, des del seu espai del “Racó d’en Pau” feia una reflexió sobre com aconseguir la felicitat. Crec que era una bona reflexió i hi puc estar en gran part d’acord, però crec que la felicitat no és una cosa que has d’anar a buscar, ni tampoc és una sensació que saps exactament com trobar. Re d’això. La felicitat arriba, sense avisar i sense plantejar-t’ho. Un dia, sense saber ben bé com, obriràs els ulls i t’adonaràs que ets feliç. Sense haver-t’ho plantejar, sense haver-ho buscat, sense ser-ne conscient. La felicitat va i ve, no té més. I jo, ara, sóc feliç.
Els que em coneixen ja saben que els nens petits no em desperten cap mena de simpatia. Tot el contrari de fet. Un dia, discutint amb mon pare com fem habitualment, vam arribar a la conclusió que l’edat compresa entre el 0 i els 15 anys és una gran merda. I que un nen (o nena, ja m’enteneu) comença a ser interessant a partir d’aquesta edat, els quinze anys. Edat en la qual ja pots mantenir-hi una conversa, de més o menys qualitat, és capaç d’entendre teories i raonaments relativament complexos i coneix, ja, pràcticament tot el vocabulari. La història que us explicaré a continuació té com a protagonista un nen que, com ja deveu haver deduït, no tenia l’edat reglamentaria.
Recomano llegir-se aquest text escoltant, de fons, la cançó: “Free Fallin” de John Mayer
Aquest és el títol d’un llibre que m’ha sobtat molt, més, fins i tot, que “Els germans Karamazov”. I com es pot trobar la felicitat? Potser, en un racó perdut dins la immensitat de Sibèria, allà on fins i tot els animals es perden i són incapaços de trobar refugi en les nits més fredes i solitàries de l’hivern, aquelles nits en les quals un desitja tot allò impossible i imagina el que mai no passarà, però que toti això sempre és màgic; potser en aquest racó, deixat de la mà de Déu, serà on podràs trobar la felicitat.
Feia temps que no feia un article d’opinió, suposo que és perquè en els últims vaig marxar una mica escaldat. Però ara, recuperat després de vacances, torno a estar aquí per intentar atiar una mica el foc. Total, per la gent que em llegeix… I de pas celebraré que sóc finalista als Premis Bloc Catalunya (no té res a veure, però ho havia de dir). Anem-hi doncs!
Comentaris