Relats, articles, opinió i contes en català
Sempre he tingut mal de panxa. La gent que em coneix ja ho sap i jo, de fet, mai m’he avergonyit del meu problema. Tot el contrari, si he de se sincer. Quan en tinc ho proclamo als quatre vents, per poc dolorós o breu que sigui. És una mica com el conte del llop i el pagès. Sé que arribarà el dia en que tindré un atac d’apendicitis i ningú em creurà. Però de moment, i a l’espera de que arribi aquest dia, que tard o d’hora arribarà, em seguiré queixant al més mínim indici de mal de panxa.
Tinc un gat. Bé, de fet dos. Un a Barcelona, on resideixo normalment, i l’altre a Sant Joan de les Abadesses, el meu poble natal. El de Sant Joan és un gat gros, de més de 13 quilos de pes i 15 anys a les seves espatlles. És d’un color ros que, amb els anys, sospitosament, s’ha anat tornant de la mateixa tonalitat que el marró clar del parquet flotant que tenim. D’aquesta manera el senyor gat, que ara ja el tractem de vostè, ha aconseguit ser pràcticament invisible quan s’estira completament al terra de fusta del menjador o de les habitacions. Tot i això, i en contra del que es diu de l’experiència, encara no ha après que a les rajoles blanques del rebedor, per més quiet que s’hi estigui, no passa precisament desapercebut. Això no treu, però, que ho segueixi intentant dia rere dia. Per coses com aquestes s’ha guanyat a pols que el tractem de tonto. El gat tonto, vaja.
Avui, dia 23 d’abril, és Sant Jordi. Suposo que no hi ha ningú que no se n’hagi adonat, per les paradetes, les senyeres i les banderetes, més que re, però no està de més recordar-ho. Avui és Sant Jordi i, com a català que sóc, estic content. No sé exactament perquè, però n’estic.
Apreciats senyors de la DGT:
M’adreço a vostès no per qüestionar el seu treball, Déu me’n guardi, sinó per realitzar uns quants suggeriments que, crec, podrien ser molt útils de cara a la circulació general i la conducció en particular. Que consti que no pretenc discutir la seva labor, cosa que també podria fer, sinó ajudar per tal de que tot funcioni una mica millor del què funciona ara. M’explico
En Robert (amb català o amb anglès) era un infermer fracassat de l’hospital Quirón de Barcelona. Cada dia arribava a treballar tard i, plogués o fes sol, també arribava suat de les cues que havia de fer a la Ronda de dalt, amb la seva petita moto cent vint-i-cinc negre, vinguent des de la seva Santa Coloma de Gramenet natal. Aparcava just davant de l’entrada i, corrent com un desesperat, intentava arribar abans que el metge en cap del departament de nou-nats. Gairebé sempre es cordava malament els botons de la bata i poques vegades recordava que havia de posar-se, si o si, la targeta identificadora al pectoral esquerre.
En Robert, a part d’impuntual, era baix i gras. Tenia molt de pel, el del pit se l’hi ajuntava amb el de la barba i, aquest, seguia fins al del cap i baixava per l’esquena fins al cul. Sempre duia les mans suades i gairebé mai aconseguia fer-se cabre els guants de làtex a les seves mans petites, amples i botifarrones. Portava unes ulleres de cul de got graduades fins l’infinit i completament descombinades amb les poques variants de xandalls que solia vestir. Els seus peus grossos caminaven mal destrament pel gres de l’hospital. De fet era l’únic de tota la clínica que no duia les espardenyes reglamentaries, ell tenia llicència per anar amb bambes victòria, la única marca apta pel seu peu deforme.
Continue reading ‘L’infermer Robert’
Recordo perfectament el dia que es va morir el meu avi. Va ser un dia rar. Molt rar, de fet. Trucades constants però previsibles, visites inesperades a tota hora, familiars plorant per casa, parents que feia temps que no veia i, sorprenentment, una remor incessant,i inexplicable, d’armaris que s’obrien i es tancaven. Com que el meu germà era petit, jo, sense ser molt gran, vaig haver d’exercir, per primera vegada, com a bon padrí que mai he estat. Sort que els meus avis de Montesquiu van arribar previsors a socorre’ns (a mi i al meu germà).
El meu avi feia temps que estava malalt. Jo, però, mai en vaig ser plenament conscient de l’embargadora de la malaltia i, de fet, els records que tinc d’aquella època, a part dels dies de la seva mort i enterrament, són tristament bonics. Suposo que la meva innocència, pròpia d’un nen, va fer que visqués aquella situació d’una manera molt diferent a com la van viure els meus pares, tiets, avis o família més directa.
Comentaris