La meva àvia, pobre dona, fa molts i molts anys que viu al mateix pis. Els meus comptes només arriben a 25 però, segons ella, hi porta més de quaranta anys en aquell maleït bloc rònec i caducat.
Val a dir, però, que no sempre ha estat igual i que, des de que en tinc constància almenys, l’hàbitat ha sofert varis canvis. Ha modernitzat l’electrònica, ha fet petits canvis de mobiliari, ha renovat les fotografies, ha pintat, i fins hi tot s’ha instal·lat una còmoda calefacció elèctrica, per tal d’evitar els ridículs quatre graus, o cinc quan tot anava bé, que assolia en ple hivern a la seva habitació desemparada pròpia d’àvia.
Continue reading ‘La incoherència’
L’home modest fuma tabac de liar, beu Whisky sense marca i seu als tamborets de la barra dels bars. Es va casar (i separar) amb la dona més lletja de la classe, que va conèixer quan tenia 13 anys. Només mira canals de la televisió local i porta espardenyes. Vesteix amb un xandall desgastat del Decathlon i es tapa el pap amb una gorra del Súper Avui. No saluda a la gent quan va pel carrer i camina sempre amb el cap cot i les mans a les butxaques. Porta els cabells mal tallats i la barba se l’afaita cada dos o tres setmanes.
Continue reading ‘Home modest’
I avui, quan has arribat a la feina, tard com sempre, tothom s’ha quedat sorprès de la teva veu afònica i ronca. Molt allunyada de la que tenies divendres passat, abans d’un cap de setmana que, se’ns dubte, per tu ha estat molt llarg.
El cap del departamanent, mentre es feia un cafè dolent de la Nespresso, t’ha demanat entre rialles que què et passava a la veu. Si havies sortit de festa o havies anat a veure el futbol al camp. Davant de tota la redacció, alguns fent el cafè, d’altres menjant galetes “principe”, t’has esplaiat en una resposta que, sincerament, no era gens necessària. I molt menys un dilluns a primera hora.
Continue reading ‘L’homosexual afònic’
Suposo que a ningú l’hi ha passat per alt, però per si de cas ho recordaré: dilluns va nevar (fa dos dilluns de fet). “A on?” direu. Doncs a tot arreu. Absolutament a tot arreu de la nostra petita i nostrada Catalunya. Fet curiós, ara que ho penso. Déu nostre senyor devia voler castigar el nostre paiset, una mica com va fer amb tota la humanitat amb el gran diluvi universal, o, anys més tard, amb les plagues d’Egipte. El cas, i fos qui fos el pecador, és que dilluns va caure una nevada més que considerable. Tant, que fins hi tot Barcelona es va tenyir de blanc.
Jo tinc la sort, o desavantatge, de viure a la part alta de Barcelona. I no alta en el sentit de rica o prepotent. No, res més lluny. Alta en el sentit de metres sobre el nivell del mar. Jo, i els meus honrats companys de pis, vivim a Vallcarca. Un barri ple de carrers tranquils, petits, d’un sol sentit i, per mala sort, amb molta pendent. Em va ser fàcil preveure, per tant, que la nevada afectaria, més que a cap altre lloc, el meu barri inspirat en el mític Mortirolo.
Continue reading ‘Puta neu’
Com ara, sonava una de les millors cançons de Bob Dylan quan va tenir lloc el moment més trist de la meva vida. I crec, sincerament, que serà difícil de superar.
Continue reading ‘Gat malparit’
Comentaris