Els que em coneixen ja saben que hi ha moltes coses que m’emprenyen. De fet, hi ha més coses que m’emprenyen que no pas m’agraden. Una d’aquestes coses la vaig redescobrir fa ben poc. Aquesta mateixa setmana de fet.
Un caos general, i descontrolat, en la meva vida, fruit de l’atzar o dels pecats acumulats, va fer que em quedés sense cap vehicle disponible. La por es va apoderar de mi, em veia perdut sense poder anar motoritzat per la vida. Per sort, i després del pànic inicial, vaig recordar que Barcelona disposa d’una gran (ejem, ejem) xarxa de metros i ferrocarrils. No em va quedar més remei, doncs, que sobreposar-me a la desgracia, armar-me de valor i utilitzar el metro. Com els socialistes. En fi…
Un cop al metro vaig adonar-me que realment no s’hi anava tant malament, que hi podies escoltar música i anar tranquil·lament i assegut fins al teu destí. Osti, fins hi tot em van entrar ganes de trucar al concessionari i dir-los que la moto, en procés de reparació, ja se la podien fotre al cul o, en el seu defecte, confitar-la. Sort que aquesta vegada vaig poder controlar els meus impulsos irrefrenables d’actuar sense pensar, perquè poc després, una noia, em va fer veure la llum. Vaig recordar d’on venia aquell odi tant visceral pel metro, i transports públics que estava a punt de tancar amb pany i forrellat.
Continue reading ‘Els Macarrons’
Ja em sap greu, però sempre he pensat que la gent que mor en la caiguda d’un ascensor, sense faltar al respecte a ningú, és profundament imbècil (faltant només una mica al respecte, perdó). Jo, home de món, fa temps que he descobert la manera d’evitar una mort tonta i, segurament, dolorosa. Val a dir, però, que encara no ho he pogut provar mai la meva tècnica, tot hi que no dubto ni un moment que funcionaria la perfecció. És més, potser patentaré la maniobra, sota el nom de maniobra d’Aleix.
De fet, no entenc com no se l’hi ha acudit mai a ningú, doncs és ben simple i senzilla la maniobra d’Aleix. Posem-nos en situació. Imagineu-vos que esteu pujant a un vuitè pis, amb un ascensor rònec, vell i poc funcional. Un d’aquells ascensors que només de pujar-hi ja veus que si arribes allà on vols, és perquè estàs de molta sort. Com el del pàrking de plaça Catalunya, perquè tots ens entenguem.
Continue reading ‘La maniobra’
Si, els Diners. Amb majúscules i tot. La gent sempre diu “Oh, només son diners”. Només diners no! I una merda! Els Diners (amb majúscules) són el més preuat i buscat del món. No cauen del cel, no creixen dels arbres i, sobretot, no els regalen enlloc. Almenys enlloc que jo conegui (si algú ho sap que m’ho digui, si us plau). Us posaré un exemple, al més pur estil MasterCard.
Continue reading ‘Els Diners’
Si alguna cosa et fa gracia, no té perquè fer-ne a tothom. Tinga-ho clar, per tant evita explicar-la. És més, si l’expliques, evita crear altes expectatives dient que és molt graciós o que fins hi tot, l’oient, hi plorarà de riure. No! No, no i no! Recorda, si alguna cosa et fa gràcia a tu, és molt probable que a l’altre gent no n’hi faci. I després els obligaràs a riure de manera hipòcrita i a fer veure que els hi ha fet gràcia, creant una situació incòmode tant per ell com per tu.
Per exemple. Si en un programa de tele fan una broma molt bona i que fa molta gràcia, no se t’acudeixi intentar-la explicar. Mai. La tele és la tele, i tu ets tu. No té la mateixa gracia un gag assajat, preparat, il·luminat i interpretat per actors de veritat; que tu, mig borratxo en un bar, amb la música a tope i explicant la broma a una persona que no coneixes de re. No fa falta ser un Einstein per saber que no farà gràcia el que expliques. I si la brometa és breu (menys d’un minut) encara. Però si ho allargues molt, t’equivoques i has de rectificar varies vegades o no recordes exactament l’ordre de les frases, no cal ni que ho intentis. Et sentiràs malament i faràs que es senti malament el pobre desgraciat (mai millor dit) que t’haurà d’escoltar.
Continue reading ‘La broma’
Sempre he sabut que, tard o d’hora, canviaré el món. No sé com, ni amb quina magnitud, però que ho faré és pràcticament segur. Tanmateix em conec, i ja he incomplert moltes promeses. No tinc cap Óscar ni cap Grammy, per exemple, i no hi ha perspectives, massa esperançadores, de guanyar-ne un en breu, diguéssim. Tot i això l’esperança és l’últim que es perd i un dia o altre revolucionaré la Humanitat. Es parlarà de mi la resta d’eternitat i el meu nom s’escriurà al costat de Darwin, Da Vinci, Plató, Juli Cèsar o, modèstia apart, Jesucrist. Però si us he de ser sincer, no en tinc ni idea de com fer-ho.
Continue reading ‘El Teletransport’
… Les bromes. Però no suporto els imbècils que fan la mateix broma seixanta-dues vegades seguides. I pitjor encara si cada cop que la fan et miren, com volen dir “has vist que divertit que sóc?”
… Les nevades. Però odio profundament que la neu aguanti dies i dies sense fondre’s. A més a més, la neu passa per moltes fases: neu, gel, brutícia, merda, aigua… cada una pitjor, i més pudenta que l’anterior.
Continue reading ‘M’agraden…’
Poca cosa vas poder fer quan en Saiyd Pérez, de clara ascendència espanyola – marroquí, et va fotre una descomunal tonyina a la cara. A la sortida del bar McLaren’s tothom va quedar mirant-se la situació i ningú va fer el més mínim moviment per tu, llevat de les tímides veus dels teus amics. I no m’estranya, en Saiyd era un home fornit, de metre noranta llarg, amb prominents braços i cames de ciclista. La seva dilatada carrera en múltiples especialitats marcials el feien un contrincant molt dur, i la seva experiència en les diferents, i sanguinàries, guerres sub – saharianes, durant la seva època a la legió marroquí, no ajudaven a que fos un rival fàcil.
Continue reading ‘La Carta’
Willem Stapletoor II sabia que el cap d’Hornos era un pas complicat, tanmateix no els hi quedava més remei, l’“Espíritu de Granda” i el seu capità José Francisco Tumecilla els hi portaven dies d’avantatge i la última batalla havia deixat l’ ”Stone of Southampton” molt tocat. El castell de popa estava completament trinxat i el màstil central em prou feines s’aguantava. No és que la batalla fos dura, simplement l’exèrcit espanyol, en una ferma demostració de valentia i poder nàutic havia deixat en evidència la millor nau de la flota anglesa.
La Reina Anna, monarca de la secundaria Anglaterra, havia encomanat a Willem la defensa del cap d’Hornos, l’objectiu era simple, evitar que els espanyols, molt superiors a tots els nivells, passessin i arribessin a la seves preuades Filipines, ric oasis d’espècies exòtiques, metalls valuosos i unes indígenes més putes que les gallines.
La primera trobada entre naus es va resoldre amb una contundent victòria espanyola. La nau anglesa poc va poder fer davant de la mala llet hispana. Per si això fos poc, els trenta canons per banda no van tenir rival davant de les costes sud-americanes, i el pas de Magallaes es va omplir de fustes i cadàvers del, últimament vingut a menys, “Stone of Southampton”. Entre la tripulació del valent capità Willem la frase de que si Déu existia era espanyol cada cop sonava amb més força i els ànims estaven sota mínims. A sobre, i per si els problemes fossin pocs, la Terra del Foc quedava molt lluny, així que tocava arreglar la caravel·la al bell mig de les aigües més remogudes del mon conegut i, encara que Willem no en fos conscient, una nau de assalt francesa venia darrere. La batalla semblava perduda…
Continue reading ‘El Viatge’
Modèstia apart, crec que he descobert com fer que el futur pròxim sigui més amè, agradable i, sobretot, més fàcil. El mon està en crisis, l’atur disparat, el terrorisme de moda, els accidents a l’ordre del dia, assassinats, violacions, mercat negre, narcotràfic, prostitució, homosexualitat, irresponsabilitats, crims, màfies, segrests, canvi climàtic… El futur se’ns presenta complicat. Per això he arribat a la conclusió que la millor solució, per encarar totes aquestes calamitats inevitables, és posar-se la camisa per dintre els pantalons. I que vinguin!
Continue reading ‘El futur’
Comentaris